"La idea que és possible ensenyar sense dificultats resulta d'una representació etèria de l'alumne. La saviesa pedagògica ens hauria de presentar el mal alumne com el més normal de tots: aquell que justifica plenament la funció del professor ja que li hem d'ensenyar tot, començant per la necessitat mateixa d'aprendre! Però no és així. Des de la nit dels temps escolars l'alumne considerat normal és el que oposa menys resistència a l'ensenyament, el que no dubta del nostre saber ni posa a prova la nostra competència, un alumne guanyat d'entrada, dotat d'una comprensió immediata, que ens estalvia la recerca de vies d'accés al seu magí, un alumne dotat naturalment de la necessitat d'aprendre, que deixa de ser un mocós turbulent o un adolescent problemàtic durant la nostra hora de classe, un alumne convençut des del bressol que cal lligar curt els apetits i les emocions per l'exercici de la raó si no volem viure en una selva de predadors, un alumne que sap que la vida intel·lectual és una font de plaers amb infinita capacitat de variació i de refinament, quan la major part dels altres plaers estan limitats per la monotonia de la repetició o pel desgast del cos, ras i curt, un alumne que ha comprès que el saber és l'única solució: solució a l'esclavatge on ens manté la ignorància i consolació única per a la nostra ontològica solitud."
Daniel Pennac (Mal d'escola, 2008)
"Hem arribat a creure que una persona és intel·ligent si té una sèrie de títols acadèmics, o una gran capacitat (...) en matemàtiques, ciències, o un vocabulari enorme, una gran memòria per recordar dades supèrflues, o si és un gran lector. No obstant, els hospitals psiquiàtrics estan plens de pacients que tenen totes les credencials (...) El veritable baròmetre de la intel·ligència és una vida feliç i efectiva viscuda cada dia i en cada moment de cada dia. (...) La capacitat de resoldre problemes és un additament útil a la teva felicitat, però si tu saps que, malgrat la teva manca d’habilitats per resoldre cert tipus de coses, pots escollir allò que et faci feliç, o que, com a mínim, pots evitar allò que et farà infeliç, llavors es podrà dir que ets una persona intel·ligent."
Wayne W. Dyer (Your Erroneus Zones, 1976)
"La naturalesa no és silenciosa. Va repetint eternament les mateixes notes que ens arriben llunyanes, difuses, sense acords ni melodia. Però nosaltres som incapaços de prescindir de la melodia. L'hem estat cercant fins a la desesperació tant a la terra com al cel, fins que ens en hem adonat que ningú, mai, vindrà a tocar-nos la música que estem esperant. Nosaltres som els que hem de tocar els acords, escriure la partitura, fer que apareixi la simfonia, donar als sons una forma que sense nosaltres no tenen. Així, d'aquesta manera és tal com jo veig la funció de la ciència."
François Jacob (La estatua interior, 1989)
És una "veritat" psicològica general que les accions i les percepcions de les persones estan canalitzades per les seves necessitats i desitjos. El poder del pensament científic, malgrat que sigui fal·lible, rau en el seu compromís d’observar i explicar les coses tal com són, independentment que un vulgui que les coses siguin així o no.
(...) És el fet que les matemàtiques siguin un instrument allò que ens obliga pensar d’una manera precisa i inexorable, i que ha conduït a moltes branques de la ciència a acceptar voluntariament la disciplina de les equacions i la demanda de quantificació.
(...) Malgrat que la recerca científica és imparcial, els motius humans sempre estan fent cua a la porta del laboratori per apropiar-se de tot allò que hi vagi apareixent. Així, una part fonamental del caràcter distintiu de la ciència és la seva incitació a "pensar amb rectitud" davant de l’impuls poderós de fer el món a imatge i semblança nostra mitjançant el pensament i la percepció.
Guy Claxton (Educar mentes curiosas. El reto de la ciencia en la escuela. VISOR SA, 1994)
Edward Wilson introduí el terme biodiversitat i creà la sociobiologia. (...) En rebre el Premi Internacional Catalunya va declarar: La ciència no és un sistema de creences, sinó la manera que té la humanitat d’esbrinar la realitat del món. Coneixement prospectiu contra creença conclusiva, doncs. Exploració contra fonamentalisme. La sociobiologia i la socioecologia tracten d’entendre la realitat (...) i fusionen el coneixement social amb el coneixement biològic o ambiental. Mesclen per a aprendre.
La sociobiologia entreveu els avantatges de l’altruisme per al grup, tal com l’egoisme darwinià feia veure els avantatges per a l’espècie de la selecció dels individus. El grup no progressa sense actes altruistes. La solidaritat, doncs, és més que una opció ètica. És una necessitat sociobiològica, imprescindible per al progrés col·lectiu.
Ramon Folch (“L’escala de cargol” -el Periódico 02.11.2008-)
En uns moments de canvis socials tan intensos necessitem urgentment adaptar l’escola a les necessitats actuals del ciutadà. Però modernitzar i actualitzar de debò l’ensenyament de les ciències passa per revisar críticament les idees que són a la base de la nostra acció professional. No fer-ho ens condemnaria a la rutina i a l’enquistament dels problemes.
Entre els molts canvis que calen, alguns són tan fonamentals com qüestionar una visió massa estàtica o enciclopèdica de la ciència per accentuar les noves maneres que ofereix de mirar el món i d’actuar-hi; donar a les emocions la importància que realment tenen per a qui aprèn i per a qui ensenya; i organitzar la classe com una xarxa d’interaccions i suport.
Treballar les idees dels alumnes -o, el que és equivalent, la seva visió del món- seguint cicles d’aprenentatge que recullin aquests principis porta a unes classes de ciències força diferents de les habituals. Són diferents perquè penetrar junts en nous territoris de coneixement i d’acció esdevé una tasca tan apassionant per a l’alumnat com per al professorat.
Joan Aliberas Maymí (Ensenyar ciències a l'ESO. Ciències 9, 2008)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada