La cita del dia


“En els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement”
Albert Einstein

dimarts, 26 de febrer del 2013

Falconidae




Falco tinnunculus L.
Nom comú.: esparver o xoriguer comú

 El xoriguer comú és un rapinyaire freqüent i fàcil d’observar des de fa uns anys al municipi. Es pot distingir per la seua manera de volar quan caça, quedant quasi parat cara al vent, a poca alçada i batent ràpidament les, en llocs oberts mentre observa el terra buscant preses xicotetes que captura llençant-s'hi en picat. Menja xicotets mamífers (com ara ratolins i musaranyes), insectes grans i alguns rèptils i ocells menuts. Últimament i com es pot vore a la fotografia són freqüents els atacs a ocells engabiats.

 És un ocell rapinyaire diürn que fa al voltant de 34 cm de llargada i uns 80 cm amb les ales obertes, es considera un ocell sedentari, tot i que de vegades fa xicotetes migracions durant el hivern. Se’l considera un sanejador ecologic ja que atrapa molts animals malalts, amb la qual cosa limita l’expansio o l’abast de la malaltia.

 Les parelles que hi ha al municipi s’han adaptat força bé al medi urbà., aquestes crien en maig i solen traure endavant entre 3 i 4 cries, que incuba al llarg de quatre setmanes són fidels al niu. Al terme es un nidificant i resident comú. Fa els nius a les esquerdes de les roques, de vegades en nius vells d’altres ocells, i tambe en forats de les parets de les cases de camp.
 
 

diumenge, 24 de febrer del 2013

Amaryllidaceae




 
Narcissus dubius Gouan Nom vulgar.: nadaletes blanques

Planta perenne calcícola de 15 a 35 cm d’altura, glabra i que creix en prats secs, codines i allà on el substrat és escàs. Presenta un bulb ovat de 20-39 × 20-37 mm, subglobos, amb túniques externes membranàcies, de color castany obscur, que es prolonguen en una beina de 23-53 mm. Fulles gairebé planes, d'un verd glauc (blanquinós) i de 3 a 6 mm d'ample, lineals, amb nervis longitudinals i acabades en una punta poc aguda.
La floració apareix normalment de febrer fins abril. Les flors, en umbel·la i blanques,i fan entre 1,5 i 2 cm, es presenten en un nombre de 2 a 8, sobre pedicels angulosos que surten d'una espata d'una sola peça. El tub de la flor és cilíndric, verdós a la base, es divideix en sis tèpals ovals iguals entre ells, oberts horitzontalment són d'un color blanc brillant. La corona té forma de tassa, d'una mida aproximada a la d'un terç d'un tèpal, lleugerament més estreta a la part de l'obertura i suaument denticulada. Els estams naixen al tub i els més llargs arriben a la base de la corona. L'estil més curt que els estams. La pol·linització és entomògama, per mitjà d’insectes. El fruit és una càpsula i la dispersió de les llavors és bacòfora, per gravetat. Càpsula 8,4-13,8 ×6,1-9,6 mm, de oblongo-ovoide a subtrígona. Llavors de 2,2-3,2 × 1,6-2,6 mm, ovoides, negres, brillants, i sense estrofíol. 2n =50, 54; n = 25.
Al municipi es una planta prou abundant que creix en rodals en zones il·luminades, en clars de matolls.
 
 

dissabte, 16 de febrer del 2013

La Ciència, el professorat i els estudiants


Cada dia més, el professorat de ciències manifesta la seua insatisfacció per la capacitació del seu alumnat en les àrees que imparteix. Parlem no sols de uns resultats acadèmics dolents, si no també de la dificultat de potenciar la vocació científica entre el nostre alumnat de secundària.

La preocupant caiguda en el reclutament de joves científics i estudiants de ciències en els països desenvolupats i la sorprenent desconfiança dels seus ciutadans i ciutadanes cap a la ciència, fan de la popularització científica un objectiu prioritari per a tots aquells que ensenyem i ens moguem en el món de la Ciència. És obligació de qualsevol Institució divulgar els resultats dels seus projectes de recerca científica i tecnològica, tenint sempre com a premissa, la importància de desenvolupar el interès per la ciència, ja des de la infància.

Existeixen diferents hipòtesi explicatives d’aquest fet, com ho són:


1º.- L’escàs interès que per a l’alumnat té l’estudi de matèries abstractes i purament formals.
2º.- La dificultat creixent de les àrees de ciències en nivells superiors.
3º.- Alumnes cada vegada menys disposats a produir canvis en la seua vida personal i en el seu context social immediat.
4º.- La no vinculació dels continguts treballats a les classes de ciències amb aspectes o experiències que els són quotidianes i properes
5º.- Falta de coneixements envers les ciències, el que provoca una falta de confiança en els professors impedint-los desenvolupar de forma òptima la seua tasca docent, i per tant generar actituds positives envers l’ensenyament de l’àrea, (Jarvis i Pell, 2004).

El problema més cridaner, es veure con fins i tot, els docents de ciències relacionem una actitud negativa davant les nostres àrees com una falta de vocació i capacitats, i cal pensar que no tots els alumnes deuen interessar-se pel món de les ciències. Ara be, això no lleva, que l’actitud front a elles siga negativa, i és en aquest punt, on la nostra tasca deu servir com a pont d’aproximació d’aquests alumnes a la ciència, intentant que siguen capaços de vore-la com un vehicle cultural, divertit i fascinant. Cal recordar que en els alumnes més joves existeix un interès inicial que va decreixent poc a poc a mesura que avança en el seu període d’escolarització, i tant ells com nosaltres som els responsables d'aquest.
Com succeeix molt sovint a les classes de ciències, el que s’aprèn (deriva continental, evolució, meiosi, metabolisme, etc.) no és percebut per l’alumne com una cosa útil i d’interès, és per això, que per a ell no és significatiu. Aquest fet dona lloc a un aprenentatge efímer i poc eficaç, que fins i tot pot produir resultats i actituds indesitjables, que posteriorment són molt difícils de modificar.
Si tenim en compte que la motivació necessària per provocar el canvi d’actitud dels nostres alumnes envers les ciències passa per dos factors: l’expectativa d’èxit en l’àrea i el valor concedit a aquest èxit, ens resultarà fàcil entendre quines estratègies d’aprenentatge hem d’emprar en les nostres classes.

dijous, 14 de febrer del 2013

Energies alternatives, no contaminants, renovables i d'àmbit comarcal

Des de sempre l’ésser humà ha intentat enfrontar el problema de l’aprofitament i transformació dels grans fluxos d’energia que arriben al la Terra procedents del Sol. Per fer-ho ha anat investigant, desenvolupant i perfeccionat dia a dia, diferents sistemes o convertidors d’energia.

La societat actual demanda cada dia que passa una major quantitat d’energia, que en la majoria de països es cobreix a partir dels combustibles fòssils, l’energia nuclear i l’hidràulica. Les dues primeres fonts d’energia contaminen el medi a més de ser recursos limitats.
A aquests dos problemes, cal afegir, la dependència econòmica dels països que tenen major quantitat de recursos energètics i matèries primes respecte dels desenvolupats, el que provoca una explotació indiscriminada d’aquests recursos a més d’un control polític i econòmic sobre els primers.
Cal pensar doncs en noves solucions amb la sana finalitat d’arribar a un major equilibri en l’explotació i utilització dels recursos, que conjuge una actuació compromesa, sostenible i adient amb el medi ambient. Per tant, tots i cadascú de nosaltres, i des de la parcel·la que ens pertoca hem d’orientar els nostres esforços envers la consecució de les següents fites:
  • Investigació, desenvolupament i millora de  fonts d’energia alternatives que s’adapten a les necessitats locals, a més de caracteritzar-se per ser renovables i de baix o nul impacte contaminant.
  • Major utilització de fonts d’energia no contaminants, valorant que volem i cap a quin sistema energètic ens encaminem.
  • Diversitat energètica i desenvolupament de sistemes locals de baix impacte ecològic, controlats mancomunadament.
  • Premiar i fomentar l’estalvi energètic, qualsevol que siga el sistema emprat.
  • Investigació i desenvolupament de línies d’investigació que augmenten el rendiment i eficàcia de les instal·lacions intentant aprofitar el calor residual.

diumenge, 10 de febrer del 2013

Crassulaceae


Crassula marnieriana H. Huber & H. Jacobsen

És tracta d'una xicoteta planta suculenta i perenne de creixement lent i que sol assolir una alçada de 15–20 cm. Tiges erectes poc o gens ramificades, cobertes de papil·les i fulles velles adherides. Les fulles són gruixudes i arrodonides, de verdes a grisenques, de vegades amb un puntejat rogenc, amb les vores vermelles i oposades que cobreixen densament a la tija a la que abracen, sèssils i comprimides dorsoventralment, presenten una grossa cutícula per limitar l'evaporació. Inflorescència terminal en dicasi, les flors que són pentàmeres, poden aparèixer en plantes madures al final del hivern en funció de la temperatura mitjana d'aquest. Calze amb sèpals triangulars, de 1-2 mm de llarg, aguts, carnosos i de color verd grisenc, corol·la amb pètals lanceolats de 3 a 5 mm de llargària, amb apèndix dorsals de color blanc o rosa. Estams amb les anteres de color marró obscur. Aquesta planta prefereix llum directa, sòl amb bon drenatge i poc regs. Nadiua de Sud-àfrica.

Cactaceae

 
Parodia chrysacanthion (K. Schumann) Backeberg 1935
 
Cactus globós i esferic de color verd pàl·lid que presenta exemplars de grandària considerable que van dels 24 cm d'altura als 31 de diàmetre, cos cobert densament per espines llargues i fines. Es caracteritza per presentar certa estructura llanosa densa i blanquinosa en l'apex, flors de color groc intens, apicals, de 25mm de longitud per un diamètre de 25mm. Tub de la corol·la groc amb escates verdoses guarnides de llana blanca i d'algunes sedes bru clar. Pètals groc intens, espatulats i mucronats. Filaments dels estams grocs amb anteres blanques. L'estil de 18mm de longitud, groc, porta un estigma de 6-8 lòbuls.
Fruit menut, ovoide i carnós, conté un bon número de llavors tuberculades i de color bru . Flors d'apertura diurna i de setmanes de duració. Es originari d'Argentina, li agraden les situacions amb assolejades, sense massa hores de Sol directe.
 
Aquest gènere està dedicat al botànic argentí Lorenzo Raimundo Parodi, especialitzat en herbes indígenes.
 
 
 
 

dimecres, 6 de febrer del 2013

Transformacions energètiques a la natura.


Per analitzar aquestes transformacions energètiques estudiarem en primer lloc la quantitat d’energia incident per unitat de superfície de l’ecosistema i l’eficiència en la que aquesta energia és transformada pels organismes en altres formes. La impressió general energètica d’un ecosistema pot estimarse fent un estudi de l’eficiència en la que els autòtrofs converteixen l’energia solar en energia química, i l’eficiència en la que aquesta és utilitzada per tots els heteròtrofs d’aquest ecosistema.

Pensem doncs, que l’energia solar que arriba a l’atmosfera de la Terra és de 15,3 x 108 cal/m2/any. La major part de ella és reflectida i absorbida per l’atmosfera, o s’empra per a l’evaporació de l’aigua. La quantitat mitjana d’energia radiant per unitat de superfície i unitat de temps disponible per a les plantes varia segons la localització geogràfica de l’ecosistema, però la xifra es de l’ordre de 3,0 x 108 cal/m2/any. Així i tot, del 95 al 99% d’aquesta energia és immediatament perduda per les plantes en forma de calor sensible i calor d’evaporació. La resta entre 1 al 5 per cent s’empra en la fotosíntesi i és transforma en energia química dels teixits vegetals.

La síntesi de substàncies vegetals pels autòtrofs s’anomena producció primària i la quantitat total d'energia química emmagatzemada per ells per unitat de superfície i de temps, s’anomena productivitat primària bruta o producció primària bruta. Tanmateix, la producció primària bruta no representa l’aliment potencialment disponible per als heteròtrofs.

En la síntesi de la matèria orgànica els autòtrofs tenen que desenvolupar un treball, i l’energia necessària s’obté de la degradació (oxidació) de substàncies orgàniques en el procés de respiració. La producció primària bruta menys la respiració representa l’aliment potencialment disponible per als heteròtrofs, i com ja sabem s’anomena producció primària neta.



Segons Golley, a la natura, la producció primària neta oscil·la entre el 80 i 90% de la producció primària bruta. La transformació d’energia solar en energia química per les plantes s’ajusta a les lleis de la termodinàmica:


                                                           EA = EQC + ECR
EA =    Energia solar assimilada per les plantes
EQC = Energia química de creixement de les plantes (s’inclouen llavors, exudats, etc)
ECR = Energia calorífica de la respiració



En general la matèria orgànica vegetal no s’acumula d’any en any i probablement existeix un equilibri dinàmic entre la producció primària neta de les plantes i la quantitat d’aliment assimilat pels heteròtrofs.. En particular, els heteròtrofs no assimilen tot l’aliment que consumeixen. En els herbívors al voltant del 90% de l’aliment ingerit pot no ser assimilat i es expulsat a l’exterior de l’organisme en forma de femta. En els carnívors al voltant del 75% de l’aliment ingerit pot ser assimilat (Phillipsom), encara que són més normals aprofitaments del 30 i el 50%. Així doncs, d’acord amb les lleis de la termodinàmica, podem enunciar per a un heteròtrof:


                                                        EQI = EQA + EQF

EQI = Energia química ingerida per un heteròtrof
EQA = Energia química assimilada
EQF = Energia química de la femta produïda 

                                                         EQA = EQC + ECR



EQA = Energia química assimilada per heteròtrof
EQC = Energia química de creixement de l’heteròtrof, (incloent reproducció i productes d’excreció)
ECR =  Energia calorífica de la respiració

L’emmagatzemament d’energia en els teixits d’heteròtrofs s’anomena producció secundària, en contrast amb la primària del autòtrofs.

Els excrements i els teixits corporals dels heteròtrofs serveixen eventualment com a material alimentari per a altres heteròtrofs.

En cada transmissió d’energia s’allibera calor