La cita del dia


“En els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement”
Albert Einstein

dimarts, 10 de desembre del 2013

Complexos d'adhesió cel·lular


Totes les forces extracel·lulars es transmeten a través de la matriu extracel.lular (MEC), que consta de proteïnes específiques, com el col·lagen, laminina i fibronectina.
Els complexos d'adhesió a la superfície de la cèl lula vinculen físicament a la MEC al citoesquelet. Per exemple, les adherències de coordinació, formades per les integrines, i altres proteïnes, connecten la MEC als filaments d'actina que formen el citoesquelet. Les forces Intracel.lular es transmeten a continuació a través de la xarxa del citoesquelet (és a dir, els filaments d'actina, microtúbuls i filaments intermedis). El citoesquelet s'ancora també al nucli, a través de les "nesprins" i possiblement a través d'altres proteïnes de la membrana nuclear externa. El gegant de les isoformes de nesprin 1 i nesprin 2 s'uneixen als filaments d'actina, mentre que nesprin 3 pot associar amb els filaments intermedis a través de les plectin. Les nesprins interactuen a través de l'espai luminal amb proteïnes de la membrana interna nuclear (per exemple, Sun1 i sun2) que es mantenen açí per la interacció amb altres proteïnes de l'embolcall nuclear, com la làmina nuclear i l'emerina. Làmines nuclears i SUN s'uneixen a les proteïnes i també als complexos dels porus nuclears, que podrien contribuir a l'acoblament del citoesquelet nuclear. Finalment, la làmina nucleolar genera una estructura estable a la que es pot unir l'ADN, completant així la transmissió de força entre el MEC i l'interior nuclear.
Les mutacions en qualsevol d'aquests components, així com els canvis en l'estructura cel·lular i la organització o els canvis en l'entorn cel·lular poden alterar el seu funcionament.

dilluns, 9 de desembre del 2013

Proteïnes Integrals de Membrana. PIM




Les proteïnes integrals de membrana (PIM) tenen diferents maneres d'ancorar-se a la membrana plasmàtica


* Ho poden fer a través d'un o diversos segments helicoïdals hidrofòbics amb diferent orientació topològica [amino N- Carboxilo terminal] (a,b,c).


* Existeixen també PIM que s'ancoren per mitjà de làmines (porines, proteïnes amb estructura en forma de barril construït de 8 a 22 làmines que formen un porus, presents en la membrana exterior dels bacteris Gram negatives i en la membrana exterior de les mitocòndries).

 
* Per altra banda, existeixen proteïnes que es troben ancorades exclusivament a una de les fulles de la bicapa (monocapa) per un llarga cadena lipídica hidrofòbica de diferent composició d'àcid gras (i.g. àcid mirístic, àcid palmític) o de grups prenil (d) .


*Altres proteïnes s'ancoren exclusivament a la monocapa exterior de la membrana plasmàtica través d'un ancoratge de glicosilfosfatidilinositol (un glicolípid abreviadament GPI), cridades per això proteïnes GPI (i) .

diumenge, 1 de desembre del 2013

Activitats 1r trimestre.


Activitats recomanades abans de realitzar la prova d'avaluació, les qualificacions obtingudes apareixen en el comentaris d'aquesta entrada.

1º.- Assenyala els diferents nivells d’organització als que pertanyen els següents exemples:

Sang, glòbul vermell, flor, glúcid, carboni, conjunt d’ossos del cos, girafa, neurona, ADN, ull, epidermis.

2º.- Relaciona ambdues columnes

 a. Aliments                                               1. Nutrició incorrecta

b. Nutrients estructurals                            2. Lípids o greixos

c. Obesitat                                                 3. Nutrients més restes

d. Nutrient energètic                                 4. Proteïnes

e. Afavoreix el trànsit intestinal                5. Fibra


3º.- Els ésser pluricel·lulars necessiten uns òrgans agrupats en aparells, que preparen els nutrients, els distribueixen a totes les cèl·lules i expulsen les substancies de rebuig resultat del metabolisme cel·lular. Assenyala de quins aparells es tracta i quina és la seua missió en la nutrició.

4º.- Com sabem l’aparell digestiu està constituït pel tub digestiu i les glàndules accessòries, assenyala el non de cadascuna de les parts que apareixen en aquest dibuix i assenyala la funció de cadascuna d’elles. 


5º.- Imaginat que eres una molècula d’oxigen de l’aire que inspirem, assenyala els llocs per on passaries fins arribar a la paret de l’alvèol pulmonar.

6º.- Indica la funció de:

 Incisiu, caní, molar, epiglotis, càrdies, pituïtària roja

 7º.- Indica de què estem parlant:

a) Emeten sons en vibrar pel pas de l’aire.

b) Sacs diminuts en que acaben els bronquíols.
 
c) Moviment respiratori mitjançant el qual l’aire penetra en els pulmons.

d) Localitzades en les parets laterals de la faringe s’encarreguen de produir cèl·lules que defenen el nostre organisme de les infeccions.

e) Augmentes la superfície i l’eficiència de l’absorció de nutrients.

 8º.- Assenyala de forma ordenada el nom de les tres porcions que componen el intestí prim i fes el mateix amb l’intestí gros.

 9º.- Intenta explicar en les teues paraules

a) ¿En què consisteix una broncoscopia?

b) ¿Quin instrument s’empra per a fer-la?

 c) Arriba aquest aparell a tots els llocs del pulmó. Raona la resposta.

10º.- Què entenem per:

Dieta alimentària.

Dieta equilibrada.

Dieta hipocolestiremica.

Dieta hiperglucídica.

 

divendres, 8 de novembre del 2013

Patologia de l'aparell locomotor

 
Com ja hem treballat a l'aula, en les malalties de l'aparell locomotor, tothom considera fonamental l'anàlisi de les dades obtingudes mitjançant una història clínica detallada (anamnesi) i una exploració física minuicuosa. És gràcies a aquestes dades obtingudes que es pot establir una hipòtesi de treball sobre el tipus d'afecció responsable de les alteracions que es manifesten en el pacient.
Per confirmar la diagnosi (hipòtesi de treball), en general, cal efectuar una sèrie de proves o exploracions complementàries per a la diagnosi dels trastorns de l'aparell locomotor.
Bé és el moment de recordar de forma resumida, allò que hem treballat a l'aula envers les proves diagnòstiques i afeccions del locomotor:
  • Proves de laboratori, com l'hemograma, proteïnograma, VSG, factor reumatoide, etc.
  • Examen del líquid sinovial i les seues característques químiques, físiques i biològiques.
  • Biòpsia, extirpació de xicotetes fragments de teixit ossi per a la seua posterior observació.
  • Estudis amb raigs X, radigrafies. Radiació electromagnètica de freqüència superior a la visible emesa per un àtom en produir-se el salt d'un electró d'una órbita externa a una interna, pel fet d'haver perdut aquesta un electro per efecte d'una excitació exterior o d'una absorció per part del nucli (captura K).
  • Tomografia Axial Computada, TAC, en aquesta els raigs X travessen les estructures corporals en diversos sentits, ja que l'aparell emissor efectua un tall transversal al voltant de la zona corporal que és objecte d'estudi.
  • Gammagrafia Isotòpica Òssia, GIO, basada en l'enregistrament de les radiacions gamma que emeten els isòtops radioactius (tecneci-99m), després d'haver estat introduïts a l'organisme.
  • Artroscòpia, introducció de l'artroscopi a l'interior d'una articulació, el que permet observar els teixits que cobreixen l'interior de la cavitat articular.
Les afeccions de l'aparell locomotor es poden manifestar de diferents formes:
 
  • Símptomes, sensacions subjectives, d'entre les quals la més habitual és el dolor.
  • Signes, alteracions objectives que poden mesurarse, fractures òssies, inflamacions, deformaions òssies i articulars, sorrols articulars, alteracions de la mobilitat, tumefacció òssia.
Per vore el material que hem treballat a classe al llarg de les útimes setmanes feu un click damunt del següent enllaç:

Malalties i trastorns dels ossos

Intervencions quirúrgiques

dijous, 7 de novembre del 2013

Malalties i transtorns dels ossos

1º. Fractures òssies
Consisteix en el trencament total o parcial d’un o més ossos. Es produeixen quan la resistència de l'ós es menor que la força a la que es veu sotmès. Així la intensitat que ha de tenir un traumatisme per provocar la fractura dependrà del grau de flexibilitat de l’ós, que a més, va perdent-se amb l’edat.

TIPUS:

a)Fractures patològiques, sense cap tipus de traumatisme previ.

b)Fractures no patològiques

       b.1. Fractures completes, l’ós queda dividit en dos, tres, quatre o més fragments que romanen separats.

       b.2. Fractura comminuta, el impacte és tan intens que l’ós queda trencat en diferents fragments.

      b.3. Fractura incompleta, la continuïtat de l’ós no queda destruïda del tot, no es formen segments, i si se’n formen no estan separats entre ells. Diferents varietats:

             b.3.1. Fissures: pèrdua parcial de la continuïtat de l’ós.

             b.3.2. fractura en branca verda: afecta als ossos llargs del nens que no s’arriben a partir del tot.


c) Polifractures, més d’una fractura en diferents cossos del cos. 
Modalitats de les anteriors

 1.- fractura oberta, l’ós entra en contacte amb l’exterior

 2.- fractura tancada, no eix de l’interior del cos.





















2º. Luxació o dislocació

Desplaçament de les estructures òssies que formen una articulació, de forma que els ossos es separen i perden la seua relació normal.




3º.- Osteoporosi

 Afecció molt habitual de l’os, caracteritzada per la minva de la densitat del teixit ossi, acompanyada d’un augment de volum de l’os amb la conseqüent fragilitat d’aquest.

   TIPUS

   a. Osteoporosi primària idiopàtica 95%, no se’n coneix la causa, però els següents factors influeixen en la seua aparició:

   - Activitat física i una alimentació variada.

   - Vida sedentària i dieta rica en proteïnes ( dolent)

   - Els nivells de certes hormones , paratirina, calcitonina, hormones sexuals.



a.1. O.P. Post menopausica: disminució sobtada de la producció d’hormones sexuals (estrògens), també es pot donar per extirpació de les gònades sexuals (ovaris).

 a.2. O.P. Pre senil, En homes adults es veu afavorida per la disminució d’andrògens.

 a.3. O.P. Senil, a partir dels seixanta cinc anys, afavorida per la variació dels nivells de parathormona i calcitonina.

 a.4. O.P. Comuna, afavorida per la ingesta pobra en calci.



   b. Osteopososi secundària 5%, originada per altres malalties que alteren el metabolisme ossi, diabetis, alcoholisme, etc.

   Quasi sempre se manifesten per l’aparició en el pacient de fractures òssies patològiques.







divendres, 25 d’octubre del 2013

El mètode científic

 

Allà pel 1875, en l'est de França, va tenir gran ressonància un mètode de curació inventat pel veterinari, Louvrier. Segons les persones influents de la regió, aquest home portava sanats centenars de caps de bestiar que estaven a la vora de la mort, i a més, pensaven que ja era temps que aquest tractament curatiu reverí l'aprovació de la ciència.

En arribar Pasteur, escortat pels seus ajudants, es va trobar que la cura de Louvrier consistia en donar primer unes fregues vigoroses a les vaques malaltes, fins que entraren bé en calor; fer després als animals llargs talls en la pell, en els quals abocava aiguarràs, i finalment, les vaques així maltractades i engorronides, eren recobertes, a excepció del cap, amb una capa de dos dits de gruix, de fem xopat en vinagre calent. Perquè aquesta untura no caiguera, els animals, que a hores d'ara preferirien segurament haver mort, eren embolicats per complet en una tela.

Pasteur va dir a Louvrier.

- Com bé sap vostè, totes les vaques atacades de carboncle no moren: algunes es posen bones elles soles. Per tant, no hi ha més que un mitjà, doctor Louvrier, de saber si és o no el seu tractament el que les salva.

Van portar quatre vaques sanes, i Pasteur, en presència de Louvrier i d'una solemne comissió de ramaders, va injectar en l'espatla als quatre animals sengles dosis de microbis virulents de carboncle, en quantitat tal, que serien segurament capaces de matar una ovella i els suficientment elevades per a destruir unes quantes dotzenes de conills d'Índies. Quan, l'endemà, van tornar Pasteur, la Comissió i Louvrier, totes les vaques presentaven grans inflors en les espatles, tenien febre i respiraven fatigosament, sent evident que es trobaven en bastant mal estat.

- Bé, doctor – va dir Pasteur – d'aquestes vaques malaltes, trie vostè dues, que anem a cridar l'A i la B; aplique'ls vostè el seu nou tractament, i anem a deixar les altres dues, la C i la D, sense cap tractament curatiu.

I Louvrier es va acarnissar amb les pobres vaques A i B. El resultat va ser un terrible daltabaix per al qual pretenia sincerament ser remeier de vaques, perquè una de les sotmeses a tractament es va millorar, però l'altra va morir, i, una de les quals no havia sigut tractada també va morir, però l'altra es va posar bona.

- Àdhuc aquest mateix experiment podia haver-nos enganyat, doctor Louvrier – va dir Pasteur – perquè si hi havia vostè sotmès a tractament a les vaques A i D. en lloc de les A i B, tots haguérem cregut que realment hi havia vostè descobert un remei sobirà contra el carboncle.

Quedaven disponibles dues vaques per a ulteriors experiments: animals que havien tingut un fort atac de carboncle, però que havien tirat endavant. Què faria jo amb aqueixes vaques? es preguntava Pasteur. Podia assajar a injectar-les una dosi més forta de bacils de carboncle; precisament, tinc a París un cultiu de carboncle capaç de fer passar una mala estona a un rinoceront. 


Pasteur va fer venir de París el cultiu virulent, i va injectar en l'espatla cent gotes del mateix a les dues vaques reposades de l'atac de carboncle. Es va posar a esperar, però a aquells animals no els va succeir res, ni una mala inflor si més no en el lloc de la injecció; les vaques van romandre completament indemnes.

Pasteur va fer una de les seues conjectures de tir ràpid:

“Quan una vaca ha tingut carboncle i tira endavant, no hi ha en el món microbi carbuncòs capaç de produir-li un altre atac; està immunitzada. Però, com produir a un animal un atac lleuger de carboncle, un atac benigne, que no el matara, però que li immunitzara ? Deu existir alguna manera de fer açò”.
 
 
Les qualificacions obtingudes apareixen als comentaris, inicial dels cognoms seguides de la del nom.

 


dissabte, 28 de setembre del 2013

Graus de la Universitat de València


En aquesta entrada, com varem quedar a classe, podeu trobar tots els graus que en aquests moments ofereix la Universitat de València.

Per vore l'oferta fes un click sobre el següent enllaç:

Oferta de Graus

Busca el Grau sobre el que vols obtenir informació i una vegada allí podràs trobar sis etiquetes actives amb diferent informació que t'ajudaran per conèixer millor el gra escollit.

Resum
Plà d'estudis
Competències
Adaptació al Grau
Mobilitat
Qualitat



Per als estudis de Grau que ofereix la Universitat Politècnica de València clicka sobre el següent enllaç:

Oferta Graus per Branca de coneixement




Per consultar les notes de tall de 22 de juliol de 2013 polsa

Notes de tall

divendres, 27 de setembre del 2013

Ciències per a mestres

Vivim en una societat en la qual es produeixen canvis vertiginosos, els avanços científics i tecnològics són els responsables d’aquests canvis. En aquest segle XXI, podem vore també com les relacions humanes i els valors socials estan sofrint profundes alteracions.
L’escola deu donar resposta a aquests canvis, i obrir les finestres que colpegen cada dia més ciència i tecnologia, intentant canviar aquella imatge estereotipada de savis vestits de bata blanca i amb aspecte despistat.
Així un  dels objectius de les ciències naturals per a mestres serà fomentar la sensibilitat i el coneixement dels futurs mestres envers la ciència, els seus continguts i la innovació científica i tecnològica, a fi de promoure una cultura científica en els seu alumnat i per tant en la ciutadania.
Recordem que, investigació i curiositat són elements innats en els xiquets , aquests qüestionen, consulten i es preocupen per conèixer tot el que gira al seu al voltant. Tant és així que aprenen observant i experimentant noves situacions de la vida diària.
 Explicar, classificar o dibuixar resulten ser activitats necessàries en l'experimentació científica. Estar atents als jocs diaris dels xiquets ens ajudarà a obtenir diversos beneficis de situacions diàries relacionades amb la ciència.
Aquest és el camí, el mètode, que li permetrà experimentar, observar i extreure conclusions, al mateix temps que desenvolupa les seues capacitats.
Quan un alumne està interessant i motivat, sense adonar-se’n està aprenent. La millor forma de motivar-lo és despertant el seu interès per situacions que l’envolten.
Perquè un gelat es fon més ràpidament si estem al sol, que si estem en l'ombra?
 Cal estimular la curiositat del xiquet, fent que prenga consciència de les coses que giren al voltant, fomentar l'observació, els seus qüestionaments per a establir connexions i parlar sobre les coses que va aprenent
 Per ajudar-los cal començar a enriquir el seu vocabulari i capacitats verbals, sobre tot quan se’ls parla de fets científics o anomenem les coses que ens envolten.
 Els xiquets assimilen tot amb fascinació, sobretot quan escolten paraules noves per a ells, a més la seua capacitat d'observació s'intensifica, captant major atenció, concentració i raonament.
Cal recordar que qualsevol situació es pot transformar en un experiment científic. Per això, és recomanable que quan els xiquets identifiquen o manifesten que alguna cosa els crida l‘atenció o els agrada, per més simple que semble, hem de compartir el seu entusiasme.
Per vore la presentació que hem treballat a classe feu un click damunt del següent enllaç:
 Programació

Introducció a la disciplina

En cas de no funcionar els enllaços d'abans, feu la recerca en:
Prezi



dilluns, 26 d’agost del 2013

Cactaceae

 
Echinopsis subdenudata Cardenas
 
Es tracta d’una espècie amb una tija globular que adopta forma columnar o cilíndrica a mesura que la planta creix, aconseguint els 20 cm d'alt i 9 cm. de diàmetre, , el color es verd brillant. Generalment es presenta en solitari, encara que en ocasionalment s’amanolla, produint xicotetes tiges basals.

Les costelles es disposen en número de 12 i 15, al principi són quasi llises i amb la vora aguda, amb l'edat es tornen tubercúlides. Les areòles són llanoses i quasi sense espines, o amb espines radials curtes i de colors variats que van segons els exemplars des del crema, passant pel gris i fins el marró. L'espina central és una mica mes deixa anar que les radials, totes en si molt xicotetes.
 
 Aquest cactus produeix flors nocturnes espectaculars i sorprenents amb llargs tubs (15-22cm de llarg), la floració comença a mitjanit i s’allarga fins la matinada que ja comença a tancar-se, romanguen obertes tota la nit . Els exemplars adults poden donar moltes flors alhora. Sol florir des de la primavera fins a finalitats d'estiu. Aquestes flors són de color blanc. Presenten la corona de estams desigual amb un estigma que sobreïx de la pròpia corona. Els fruits són esfèrics o ovalats, de color verd fosc. En ocasions presenta fenedures o cicatrius o bé després de florir o desprès de créixer més ràpidament que el propi teixit epitelial. Es tracta d’una espècie endèmica de Bolívia i Paraguai.
 
 

dijous, 13 de juny del 2013

Lamiaceae


Lavandula stoechas Lam.

Nom vulgar: Cap d’ase

Camèfit perennifoli aromàtic que pot arribar a fer una alçada de 1 m, amb la tija de forma quadrada i amb cordons de colènquima al voltant. Les fulles d'aquesta planta no tenen pecíol i duren tot l'any, són lanceolades estretes i mesuren de 2 a 4 cm, simples, de textura carnosa, oposades i decusades.

La inflorescència està formada per un grup apical de bràctees estèrils. La corol·la és de color violeta gamopètala i bilabiada. El calze és gamosèpal. L'androceu està format per 4estams, dos d’ells més llargs i dos curts, i estan soldats a la corol·la. L'ovari és súper i bicarpel·lar, i està dividit en 4 lòbuls . L'estil naix a la base, i creix entre els lòbuls de l'ovari i conté dos lòbuls estigmàtics. Fórmula floral: ↓K(5) [C(5) A4] G(2)

Comú a la localitat on podem trobar-la en indrets secs i assolellats i sols descarbonatats i arenosos, les millors poblacions a la Solana de la Parra. Floreix des de meitat de la primavera fins a mitjan estiu.

Les seues flors s’utilitzen per preparar infusions i olis essencials que contenen cetones (d-alcanfor i d-fenchone) i alcohols (borneol i terpineol).

Es fa servir com antisèptic, digestiu, antiespasmòdic, cicatritzant i antibacterià. El seu aroma es fa servir per a l'aromaterapia, i el seu oli essencial per perfumar l'aigua del bany i suavitzar la pell.
 
 

dimarts, 11 de juny del 2013

Iridaceae




Gladiolus illyricus Koch.

Nom vulgar: espaseta

Herba de 25-90 cm d'altura, generalment glabra. Presenta un bulb que varia de 1-3 cm de diàmetre; la túnica es de color castany clar, amb fibres fines i paral·leles anastomosades en la part superior a manera de xarxa, ascendents per la tija formant un coll curt; de vegades podem trobar bulbs molt menuts secundaris . Les fulles en número de 3-5, són ensiformes, verdes, d'ordinari amb solament el nervi central prominent, que d'ordinari no aconsegueixen la base de la inflorescència –en ocasions poden aconseguir solament les flors inferiors–, les basals 13-25(30) × (0,3)0,5-1(1,5) cm, les caulinars (7)9-15(17) × 0,4-0,5 cm, a voltes bracteiformes; profils 1 o 2, de color de verd a castany clar, amb l'àpex obtús o subagut, sovint mucronat. Inflorescència espiciforme, simple o molt rares vegades amb una branca basal curta; bràctees linear-lanceolades, agudes, més curtes que les flors –a voltes solament en la flor basal la bràctea externa arriba a igualar-la. Flors (1)6-10(17). Periant de color porpra; tub periàntic 1-1,2 cm; tèpals desiguals, d'el·líptics a obovats, els 3 superiors immaculats, el central 2,3-3,5(5) × 1-1,2 cm, en contacte amb els laterals en l'apogeu floral, progressivament aprimat cap a la ungla, els laterals bruscament aprimats en l'ungla, els 3 inferiors proveïts d'una màcula central el·líptica, blanquinosa, perfilada per una línia d'un porpra obscur, el central amb la màcula més estreta, en ocasions quasi inapreciable. Anteres filiformes, amb aurícules divergents, grogues, de longitud similar o menor que la del filament corresponent. Estil amb branques estigmàtiques aplanades, de contorn d’obovat a espatulat.

Aquest gladiol viu a les garrigues i prats secs de la localitat, molt abundant, floreix de principis de maig fins a juliol.
 
 

dilluns, 10 de juny del 2013

Compositae (Asteraceae)


Gamochaeta pensylvanica (Willd.) Cabrera

Es tracta d’un teròfit neotropical, es una planta anual o una mica perennizant, generalment erecta, grisenc-tomentosa, de fulles d’inserció alterna, oblanceolades, planes, més tomentoses al revers que a l’anvers. Desenvolupa nombrosos capítols xicotets, gens vistosos, amb bràctees involucrals groguenques, que naixen de l’axil·la d’una bràctea, donant al conjunt un aspecte estretament paniculat. Floreix des de mitjans d’abril fins juliol.

Molt abundant en els camps de cultiu de la zona del Pla de Carcaixent, on prefereix sols arenosos amb cert grau de nitròfila.

diumenge, 2 de juny del 2013

Guttiferae




 
Hypericum perforatum L.

És tracta d’una espècie herbàcia perenne d’ aproximadament de 30 a 60 cm d'alçada. Presenta un rizoma que es fa més prim prop del final de la planta, i té una arrel axomorfa i fusiforme d'on surten les tiges llenyoses de la base que són de color de verd-groguenc a vermellós, són erectes i cilíndriques i amb dues línies prominents al costat. Les fulles són lanceolades, oposades, de marge sencer, sèssils i amb punts translúcids que són glàndules plenes d'oli essencial i travessen la fulla del revers a l'anvers. A l’anvers de les fulles es veu un nervi mig molt prominent. Als cantons d'aquestes fulles es poden observar uns petits punts glandulosos foscos. Les flors són pentàmeres, estrellades, hermafrodites, disposades en cimes dicotòmiques, i reunides en una panícula terminal.

El calze presenta 5 sèpals d’apèndix punxegut, llisos, amb el marge serrat a la punta i amb glàndules clares i obscures als dos costats del nervi mig. Els 5 pètals són grocs i també porten glàndules secretores a les vores. L'androceu es composa d'estams molt nombrosos i definits, amb filaments i anteres grogues amb un puntet negre molt perceptible i amb un pistil que es remata amb tres estils molt ben individualitzats. El gineceu és súper amb 2 o 3 carpels que estan soldats. 

La inflorescència és un corimbe i el fruit una càpsula ovoide de 3 càmeres que poden ser ovals o triangulars. Les llavors són cilíndriques de 1-3 mm de longitud i amb la superfície coberta de xicotetes berrugues i de color marró fosc o negre.

Podem trobar-lo en les voreres de camins de tot el terme, és una planta ruderal i viaria, característic de les orles de bosc.
 
 


 

dissabte, 1 de juny del 2013

Compositae (Asteraceae)




Conyza albida Willd. ex Sprengel


Aquesta espècie presenta tiges de fins a 300 cm, densament pubescents. Les fulles són generalment de 5-20 mm d'amplària, oblong - lanceolades, senceres o irregularment dentades, densament pubescents. Panícula més llarga que les branques laterals. Involucre de 3,5-5,5 mm. Bràctees involucrals pubescents. Receptacle alveolat. Flores filiformes de 3-3,8 mm, amb limbe de menys de 0,5 mm; les flosculoses de 2,8-3,8 mm. Aquenis d'1-1,6 mm. Vilà de 3-4 mm. Floreix durant tot l'any. Es tracta d'una herba de cicle anual. Es una planta ruderal que podem trobar en tots els lloc e indrets de la localitat, però sobre tot en herbassars ruderals terofítics.
 
 

divendres, 31 de maig del 2013

Orchidaceae




Ophrys apifera  Huds. 

Nom vulgar: orquídia abella

 
És tracta d’una orquídia monopoidal i terrestre de la familia Orchidaceae. És un geòfit que presenta un tubercle subterrani, globular i xicotet que serveix com una reserva d'aliment. D'aquest tubercle ix la tija floral erecta i sense ramificacions. Durant l'estiu aquesta orquídia està inactiva i és al final de l'estiu-tardor quan desenvolupa una roseta de fulles. Començant també a desenvolupar-se un nou tubercle, el qual madura la primavera següent. En la primavera següent la tija floral comença a desenvolupar-se, i durant la floració les fulles ja comencen a marcir-se, trobant sols la inflorescència.
 


La planta sol mesurar fins 30 cm d'altura. Les fulles són oblong lanceolades, arrodonides, de color verd blavós, formant una roseta. Com hem dit és desenvolupen a la tardor i poden sobreviure a les gelades del hivern.

Les flors posseeixen un label de gran grandària, que té un color marró fosc amb taques marró més clar, línies blanques i groc pàl·lid. En el label podem trobar tres lòbuls amb els laterals que estan tornats cap a avant amb uns pèls fins i sedosos. El lòbul major és arrodonit i bombat amb una base de pèls blanquinosos, sovint tenen taques violeta fent una X o una H. Els sèpals són de la mateixa grandària i consistència, d'uns 7 mm de longitud i un color rosat homogeni. L’androceu està format per un únic estam format per dos teques. El fruit és una càpsula allargada que te una única cavitat. El gineceu consta d’un ovari ínfer.

De dos a deu flors es desenvolupen en la tija floral amb fulles basals. Les flors són úniques, no solament per la seua inusual bellesa, gradació de color i formes excepcionals, sinó també per la ingenuïtat amb la qual atrauen als insectes. El seu label imita en aquest cas a l'abdomen d'una abella femella, així aquesta planta està especialitzada a atraure a abelles mascle perquè pol·linitzen la flor. Solen ser pol·linitzades per abelles del gènere Eucera en la regió mediterrània.

A la localitat la trobem en clars de matolls sobre substrats calcaris, es abundant al municipi.

Cactaceae

 
Mammillaria karwinskiana subsp. nejapensis (R.T. Craig) D.R. Hunt 1997 
 
És tracta d’una espècie que creix solitària. La tija de color blau-verd a verd fosc, globular i de forma cilíndrica de 7-10 cm d'altura i aconsegueix una grandària igual de diàmetre. Presenta les arèoles de forma piramidal p contenen làtex. Les aixelles estan plenes de pèls, que semblen com xicotets pinzells. Les espines centrals falten per complet o és només un esbós, són de color blanc o groguenques, sempre amb la punta molt fosca, semblant en color a la franja central que apareix a les flor, tenen una longitud de 5.5 cm. Les 4-8 espines radials són subulades, rectes o lleugerament corbades, de color vermellós i guix amb el temps, mesuren de 0,4 a 3 centímetres de llarg. Les flors són de color blanc amb una franja central de color porpra, mesuren fins a 2,5 centímetres de llarg i 1,5 centímetres de diàmetre. Els fruits són rojos brillants i contenen les llavors de color marrò.
 
 

dimarts, 28 de maig del 2013

Vida quotidiana


La competència pels aliments, l’espai i altres exigències quotidianes i ecològiques, és la bandera roja que enarborem tots els éssers vius en la nostra lluita per la supervivència. Aquesta és una de les formes de presentar el problema de les relacions entre enemics. Molts de nosaltres ens pregunten el perquè d’aquesta lluita per l’existència, d’aquesta rivalitat costant, de l’existència d’aquesta dura llei de la natura del devorador i el devorat, de l’opressor i del oprimit.
Millor encara, perquè la vida d’un a de representar la mort d’un altre? Mirem al nostre voltant, la pròpia Natura dota a tots els éssers vius d’una irreprimible voluntat de créixer i deixar palès qui és el més fort, el que més pot, i deixa després, morir a milions d’aquests de fam.
Però en el cas que aquest continuat i meravellós desenvolupament de la vida, en el que tots aprofitem àvidament la menor oportunitat, es materialitza, resulta doncs que no correspon a l’equilibri de les lleis naturals de l’harmonia i de la selecció, és per això, que de forma irremeiable, el conjunt orgànic, compost per nombrosos individus, acaba per desorganitzar-se i sucumbir.
És com si una voluntat oculta, però sempre present, tingués cura de que tots els éssers vius tinguérem el mateix dret, igual els grans que els menuts, els poderosos que els dèbils, els complicats que els simples, els violents que els pacífics.
Com a botànic tinc molt clar que a les plantes els ha estat vedada la capacitat de fugir, però no per això deixen de defensar-se, ho fan amb substàncies amargues, desagradables al gust, i soltant verins, el que podem anomenar una guerra química. Però, i nosaltres? En l’espècie humana caldria preguntar-se que és allò que preval, l’astúcia, la intel•ligència, la força, la velocitat, la sagacitat, la capacitat de resistència, d’imitació; la protecció activa, o la passiva; o una barreja de totes elles .
Nosaltres, els anomenats “Homo sapiens”, els homes pensadors, som sense cap dubte un ésser viu més d’aquest planeta, i per tant estem sotmesos, ens agrade o no, als inconvenients de la VIDA.

dilluns, 27 de maig del 2013

Aquifoliaceae


Ilex aquifolium L.

El grèvol és un arbre o un arbust típic de la vegetació atlàntica europea i d'alguns indrets de la muntanya mitjana mediterrània. Creix en  boscos o fileres de bardisses, fins a altituds de 1000 o 2000 metres.

Es tracta d’una planta dioica que pot arriba a fer fins 20 metres d'alçada però molt sovint –lo en forma arbustiva. El seu port és esvelt, cònic o piramidal, sempre segons la varietat. Les branques són ascendents als arbres joves i amb el temps es torna dens i irregular. Es manté verd tot l'any.

Presenta una arrel axonomorfa, amb una arrel principal que creix en profunditat, de la que parteixen arrels laterals o secundàries que s'estenen horitzontalment o obliquament, fins a envair completament el sòl.

La seua escorça és llisa i d'un color verdós. A partir del segon i tercer any va prenent un to gris fosc definitiu. Amb el temps, l'escorça es torna aspra i nuosa. La tija pot presentar ocasionalment una mena de berrugues.

 Fulles senceres punxants, escleròfil·les, perennes, alternes, ovals o el·líptiques, simples i oblongues. Tenen una grandària de 6 a 8 cm de longitud i de 3 a 4 cm d'amplada. Són coriàcies i de color verd fosc brillant a l’anvers i al revés d'un color més clar, mat i pàl·lid. L'àpex té una petita i aguda espina i el peciol és gruixut i aplanat, d'1 cm de longitud.

És una planta dioica. Els femenins són els que tenen els fruits. Als exemplars masculins, les flors apareixen en grups axil·lars de color groguenc. En canvi, en les femenines, les flors estan aïllades o en grups de tres i són petites i de color blanc o lleugerament rosat.

Les flors són actinomorfes, tètrades i es disposen en inflorescències axil·lars cimoses. El calze té 4 sèpals de 1 × 1,5 mm, ovalats, pubescents i parcialment fusionats a la base. La corol·la té 4 pètals de 4-5 x 2-3 mm, oblongs-obovats, glabres i una mica soldats a la base. L'ovari és súper, tetralocular, amb un primordi seminal per cavitat. Són flors petites, de 16-8 mm i procedeixen de capolls de color púrpura. L'androceu està format per tants estams com pètals que apareixen alternats amb aquests i estan soldats a la base de la corol·la. Les flors surten a finals de la primavera o a principi de l'estiu.

El fruit és una drupa, globós i de color vermell brillant. Té de 7 a 8 mm de diàmetre. És carnós, pisiforme i conté al seu interior 4 o 5 llavors negres de 7 a 8 mm que no germinen fins al segon any. Floreix a la primavera i fructifica a l'estiu, i quan els fruits acaben de madurar a la tardor són un aliment important pels animals del bosc. Són tòxics pel humans. Conté ilicina.

Hyacinthaceae


Ledebouria socialis (Baker) Jessop 1970

Anomenat vulgarment jacint de fusta, es tracta d’un geòfit que apareix formant xicotets grups que sobreviuen sequera amb facilitat i de manera eficaç, com qualsevol planta suculenta. És una espècie nadiua de la província del Cap a Sud Àfrica.

El bulb de color verd a porpra, amb túniques exterior seques que impedeixen pèrdua d'aigua, 2-4 centímetres de cm diàmetre, sol presentar el coll del bulb per damunt terra, i solen aparèixer en grup, es podreix si s’enterra. Presenta fulles de 10-15 cm llarg i 2 cm ample, són carnoses,i presenten sobre un fondo de color verd plata, taques que poden ser de color verd – fosc, turquesa, oliva o aiguamarina, el revers de la fulla sol ser morat.
Les flors apareixen en xicotets xanglots i tenen forma acampanada, són menudes però vistoses, com es pot vore a la fotografia presenten un color verdós morat-rosa amb una ratlla rosa xicoteta que recorre pètal, pot presentar fins a 20 flors o més, major nombre a mesura que el bulb alcança edat.

Floreix de finals de la primavera fins ben entrat l’estiu. Sovint és conreada i creix bé amb cura mínima.


diumenge, 26 de maig del 2013

Syrphidae


 
Episyrphus balteatus (De Geer, 1776)

 Nom vulgar: mosca cernidora

És tracta d’una espècie d'insecte de la família Syrphidae, estesa per tots els continents. Fàcil d’identificar per les estretes bandes negres addicionals en els segments abdominals 3 i 4. Com la majoria d'altres sírfids, imita a un insecte molt més perillós, la vespa solitària, encara que és una espècie bastant inofensiva. El tòrax presenta bandes grisenques longitudinals. Les dues ales presenten una venació característica, hi ha una falsa vora en el marge posterior, format pel marge extern de la cel·la discal i la vena 4 que corre paral·lela al vertader marge.
Presenta una grandària d'uns 2cm. S'assemblen molt a les vespes. Habita als jardins, prades, fites del bosc i camins. La reproducció la realitzen fent la posta al costat de colònies d’àfids, dels que s’alimenten exclusivament les seues larves.. Piquen als pugons, els llancen a l'aire i, finalment, els succionen. Es per tot açò que últimament s’utilitza per la control biològic d’àfids. De fet una larva consumeix de 300 a 500 àfids.

Igual que en la majoria dels altres sírfids, els mascles poden ser fàcilment identificats pels seus ulls holoptics, ulls compostos, és a dir, ulls compostos d'esquerra i dreta tocant la part superior del cap.
 
 

dissabte, 25 de maig del 2013

Cactaceae




Rebutia albipilosa F.Ritter

Espècie de cactus de forma esfèrica a columnar , de 3-8 cm ample, 4-6 cm alt, i que en general forma grups de diferents individus. Presenta flors diürnes de dos a tres centímetres de diàmetre i de color taronja que creixen sobre les arèoles, amb reflexos daurats, els tubs de les quals han acabat d'unir-se en el creixement amb del pistil on es tornen tal·losos i velluts. Arèoles blanques de 30 a 40 espines blanques, toues i llargues, la majoria d'1 cm de llarg, les de mes endins de 2 a 5 cm de llarg, presenten a dalt un color marró clar. Pericarpel amb pèls blancs. És endèmica de Jujuy i Salta a Argentina i Chuquisaca, Potosí i Tarija a Bolivia.
 
 

dimecres, 22 de maig del 2013

Cactaceae


Gymnocalycium bruchii (Spegazzini) Hosseus

Es tracta d’una espècie de cactus menut, amb una tija de forma esfèrica una mica aplatada, presenta una arrel napiforme. Tija amb epidermis de color verd obscur amb l’àpex deprimit, d’ aproximadament 60 mm de diàmetre i uns 40 d’altura, de 11 a 14 costelles dividides i amb tubercles arrodonits. Presenten de 12 a 14 espines de 6 mm de longitud, blanquinoses i amb la base parda, són fines, setàcies i recorbades cap a l’interior de la costella. Les espines centrals generalment estan absents.

Les flors són infundiliformes d’uns 35 mm de diàmetre i 30mm d’altura, desenvolupant-se en les proximitats de l’àpex. Pericarpels de color verd oliva amb vora més clara i la punta rosa obscura. Tèpals externs espatulats de color rosa amb una estria central més obscura, tèpals interns lanceolats de color rosa pàl·lid a lila.

L’estil és de color groguenc amb un estigma dividit en 8 o 10 lòbuls groguencs blanquinosos. Fruit globulós de color verd de 1 a 1,4 cm de diàmetre.

 

Coordinació hormonal




Als comentaris podeu vore les notes obtingudes, si voleu cap cosa deixeu el missatge als comentaris

La LOMQE, o llei Wert

Qui demanava fa uns anys que s’arribarà a un acord entre les forces polítiques i socials per a donar estabilitat al sistema educatiu espanyol, sembla haver-ho oblidat, i segons tenen previst, el Consell de Ministres donarà la llum verda aquest divendres, a l’avantprojecte de la sèptima llei en 37 anys de democràcia; la única que ha aconseguit el rebuig de totes les organitzacions representatives de la comunitat educativa de l’ensenyament públic, així com de la majoria de partits amb representació parlamentària, doncs com diu tothom, no hi ha hagut ni negociació ni acord, pràctica habitual actualment al nostre parlament.
 Com es pot seguir endavant amb una llei que suposa una tornada enrere a mes de tenir un rebuig majoritari de tots els sectors de l’ensenyament públic, i que, d'una banda, suposarà la legitimació d'una política de retallades i, per un altra, la reinstauració d'un model ideològic d'escola esbiaixat, classista i segregador; que atempta contra la cohesió social.
 Si feu una ulladeta a la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE), a grans trets podreu trobar com:
  •  Defineix l’educació no com un dret si no com un factor productiu.
  •  Considera l’educació infantil como una etapa assistencial i no educativa.
  •  Facilita i consolida la segregació d’alumnes, blindant per llei els concerts amb les escoles que segreguen.
  •  S’allunya d’un model integrador i respectuós basat en el laïcisme en l’escola pública i que reserva les creences pròpies per a l’espai privat, i per contra potencia un model adoctrinador i ideològic, potenciant les creences religioses que incentiva l’elecció de l’assignatura de religió per part de l’alumnat.
  • Recentralitza la política educativa amb mesures com l’increment de la definició de continguts per part del govern central
  • Atempta contra la normalització de la nostra llengua i la tasca de cohesió social que ve significant el model d’immersió lingüística.
  •  Implementa revalides, avança l’elecció d’itineraris sense garantir el dret d’igualtat d’oportunitats en l’etapa obligatòria.
Y com sempre no va acompanyada d’un estudi econòmic seriós dels costos efectius i dels compromisos en el temps del seu finançament. Per tant, cal recordar-li al nostre ministre Wert, que no es per a posar-se medalles el fet que professorat, alumnat i pares i mares i per primera vegada, hagen secundat de forma unitària la vaga de hui.
 Segons la nostra consellera d’educació, els que hui hem exercit el nostre dret a la vaga i hem deixat d’ensenyar a les aules, deuriem replantejar-nos allò que estem fent, que això li falta a l’educació al país.
 Però pense que hui hem donat una de les millors classes que es poden donar, doncs l’escola, el institut i la universitat, no sols deuen transmetre i treballar conceptes, si no també valors, i ser coherent amb un mateix, en allò que creu i defensa, a més respectar a la resta, pensen el que pensen, es treballar cap al impuls dels grans canvis educatius que necessitem per al futur de la nostra societat i els nostres joves.

Cactaceae



Opuntia máxima Mill.
 
 Nom vulgar.: Figuera de pala

És tracta d’una espècie molt polimorfa, es un faneròfit molt ramificat de fins 5 m d’altura que presenta de tiges carnoses, amb branques constituïdes per pales de forma el·líptica, aplanades, de 20 a 50 cm de llargada per uns 10 a 30 cm d'amplada i uns 2 o 3 cm de gruix, de color verd, anomenades pales o cladodis, que es troben superposats els uns als altres. En aquesta planta els cladodis prenen la funció fotosintetitzadora ja que les fulles són molt menudes, d'uns 3 mm, i cauen aviat. En el seu lloc, dins una xicoteta àrea circular apareixen les espines, 1 o 2, llargues i rígides, envoltades d'altres de molt xicotetes, fines i corbades, que gairebé no es veuen però que si es toquen amb els dits es trenquen i queden clavades a la pell.
 


 Les flors naixen de les arèoles del marge superior de les pales, aquestes són grogues, encara que també poden ser taronja, són sèssils, grosses i molt vistoses, amb nombroses peces florals, de 7 a 8 cm de diàmetre i amb les peces periàntiques petaloides, hermafrodites, solitàries, sèssils i actinomorfes, el periant és doble. Estil unflat en la base, en forma de botella i de color blanc rosaci on destaca un estigma verd pàl·lid. La floració s'esdevé entre maig i juliol. Floreix un vegada a l’any

El fruit, anomenat figa de pala, és una baia espinosa ovoide, de 5 a 9 cm, amb un melic enfonsat, de taronja a vermellosa quan madura i amb gran quantitat de llavors, que tenen forma subovoide. La fructificació s'esdevé entre els mesos de juliol i agost. Cultivada i naturalitzada a la localitat, on creix de forma subespontània els millors exemplar podem trobar-los als voltant d’hort abandonats. Presenta dispersió zoocora.
 
 

dimecres, 15 de maig del 2013

Iridaceae


Iris latifolia (Mill.) Voss
Nom vulgar: lliri blau

Es tracta d’una espècie de lliri que es caracteritza per les fulles marcadament linears, aproximadament tan llargues com la pròpia tija, acanalades, les inferiors de 25 a 70 cm per 5-8 mm d'ample, blanquinoses i més o menys membranoses pel costat còncau, i de verd més intens l’altre; les superiors més curtes i més amples. Tija foliosa, no ramificada, de vegades fistulosa, i pot arribar fins als 65 cm. Presenta un bulb amb arrels no persistents i túniques papiràcies. Presenta fins a tres flors actinomorfes i hermafrodites de color blau viu, en ocasions blanques, proveïdes de dues espates iguals, i molt dilatades que envolten l'ovari; peduncle curt i tèpals desiguals, els externs amb un limbe obovat i emarginat, tan llarg com la part estreta que ho sosté, amb lamina arrodonida tan llarga com l'ungla, aquesta triangular de 2,5 a 3 cm d'ample i igual o més curta que el limbe del segment, amb una taca grogenca i que poden tenir un floc de pèls molt més llargs que els interns, els quals són erectes i bilobulats; totes les peces es solden en la base formant un tub d'uns 5 mm de llarg, amb tres estams i estils petaloides, amples i amb tres braços. El gineceu consta d’un ovari trilocular, El fruit és una càpsula allargada i angulosa que té al seu interior varies llavors globoses, rugoses i de color marró obscur. Floreix de maig a juliol.
 
 

Cactaceae



Rebutia muscula Ritter & Thiele

Espècie de cactus que es caracteritza per formar xicotets grups de tiges globoses que amb l’edat es van allargant, poden arribar a tenir fins a 8 cm de diàmetre. La tija pot tenir de 25 a 40 costelles, que en la major part d’exemplars estan mal definides, presenta arèoles circulars amb llana blanca; de 50 a 55 espines blanques i toues, com a truges, i no hi ha forma de distingir les radials de les centrals, poden arribar a tenir fins a 6 mm de llargària.

Les flors com és característic del gènere en forma d’embús, de color taronja, fins a 5 cm de llargària i 4 de diàmetre, els tèpals externs presenten un color taronja verdós i els interns són d’un intens taronja foc. L’estigma de color verd pàl·lid, els filaments i l’estil són blancs. Tant el tub floral com l’ovari mostren fines escates en les aixelles de les quals brollen finíssims pèls blancs. Floració diürna, finals de maig.

 Les llavors de color negre mat, presenten forma bovejada. Endèmica de Bolivia.