Els aas són els components de les proteïnes i aquesta és la seua funció essencial, però també poden ser degradats i oxidats per produir energia.
Però ¿per què poden ser destinats a una funció considerada com a secundària per a aquestes biomolècules?
Diferents situacions poden justificar la seua degradació:
a) La necessitat d’efectuar el recanvi normal de les proteïnes.
b) Com que les cèl·lules animals no poden emmagatzemar aas lliures, si la dieta és hiperproteica , part d’aquests deuen ser degradats.
c) Situacions de dejú o altres en les que les cèl·lules no disposen d’altres biomolècules energètiques.
Prèviament a l’oxidació, els aas deuen desprendre's dels grups amino i ho fan mitjançant dos processos diferents:
1.- Transaminació: reacció catalitzada per les transaminases (aminotransferases), en la que els aas cedeixen el seu grup amino a un cetoàcid, generalment al α-cetoglutàric, que es transforma en. àcid glutàmic, que pot cedir-los per a la síntesi de nous aas, o combinar-se el grup NH4+, per formar glutamina, i així transportar el grup per la sang.
2.- Desaminació oxidativa: Té lloc al citosol i a la matriu mitocondrial, i dona lloc a la lliberació del grup amino de l’àcid glutàmic en forma de NH4+ i la formació de l’àcid α-cetoglutàric. Així s’elimina el grup –NH2 format a la transaminació.
Els esquelets carbonats es degraden seguint rutes diferents, així les rutes de degradació dels 20 aas proteics convergeixen per formar cinc productes diferents que poden ser oxidats en el cicle de Krebs, o be desviar-se cap a altres rutes, com la síntesi de glucosa. Alguns d’ells donen lloc a acetil-CoA que pot ser degradat o emprar-se per sintetitzar àcids grassos.
Solució al problema dels residusL'amoníac format en el catabolisme dels aas te una alta toxicitat i deu ser eliminat, i la forma de fer-ho que tenen els organismes és un clar exemple de l’adaptació al medi:
* Animals amoniotèlics, animals aquàtics que eliminen directament els ions amoni a l’aigua on es dilueix, peixos i amfibis.
* Animals ureotélics, excreten urea, substància de menor toxicitat que l'amoníac. La urea es sintetitza en els hepatòcits, en una sèrie de reaccions que tenen lloc en el citosol i el mitocondri i que constitueixen el cicle de la urea. Vertebrats terrestres i molts aquàtics.
* Animals uricotèlics, excreció en forma d’àcid úric, molècula de baixa toxicitat que pot ser emmagatzemada cert temps. Poc soluble, tendeix a cristal·litzar i formar suspensions sòlides evitant així el consum excessiu d’aigua, rèptils i aus. Aquests animals són ovípars i el seu embrió no pot eliminar els productes d'excreció, es per aixó que s'acumulen en l'ou.
Però ¿per què poden ser destinats a una funció considerada com a secundària per a aquestes biomolècules?
Diferents situacions poden justificar la seua degradació:
a) La necessitat d’efectuar el recanvi normal de les proteïnes.
b) Com que les cèl·lules animals no poden emmagatzemar aas lliures, si la dieta és hiperproteica , part d’aquests deuen ser degradats.
c) Situacions de dejú o altres en les que les cèl·lules no disposen d’altres biomolècules energètiques.
Prèviament a l’oxidació, els aas deuen desprendre's dels grups amino i ho fan mitjançant dos processos diferents:
1.- Transaminació: reacció catalitzada per les transaminases (aminotransferases), en la que els aas cedeixen el seu grup amino a un cetoàcid, generalment al α-cetoglutàric, que es transforma en. àcid glutàmic, que pot cedir-los per a la síntesi de nous aas, o combinar-se el grup NH4+, per formar glutamina, i així transportar el grup per la sang.
2.- Desaminació oxidativa: Té lloc al citosol i a la matriu mitocondrial, i dona lloc a la lliberació del grup amino de l’àcid glutàmic en forma de NH4+ i la formació de l’àcid α-cetoglutàric. Així s’elimina el grup –NH2 format a la transaminació.
Els esquelets carbonats es degraden seguint rutes diferents, així les rutes de degradació dels 20 aas proteics convergeixen per formar cinc productes diferents que poden ser oxidats en el cicle de Krebs, o be desviar-se cap a altres rutes, com la síntesi de glucosa. Alguns d’ells donen lloc a acetil-CoA que pot ser degradat o emprar-se per sintetitzar àcids grassos.
Solució al problema dels residusL'amoníac format en el catabolisme dels aas te una alta toxicitat i deu ser eliminat, i la forma de fer-ho que tenen els organismes és un clar exemple de l’adaptació al medi:
* Animals amoniotèlics, animals aquàtics que eliminen directament els ions amoni a l’aigua on es dilueix, peixos i amfibis.
* Animals ureotélics, excreten urea, substància de menor toxicitat que l'amoníac. La urea es sintetitza en els hepatòcits, en una sèrie de reaccions que tenen lloc en el citosol i el mitocondri i que constitueixen el cicle de la urea. Vertebrats terrestres i molts aquàtics.
* Animals uricotèlics, excreció en forma d’àcid úric, molècula de baixa toxicitat que pot ser emmagatzemada cert temps. Poc soluble, tendeix a cristal·litzar i formar suspensions sòlides evitant així el consum excessiu d’aigua, rèptils i aus. Aquests animals són ovípars i el seu embrió no pot eliminar els productes d'excreció, es per aixó que s'acumulen en l'ou.
Per vore un resum del metabolisme, fes un click damunt d'aquest enllaç
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada