No soc optimista respecte al futur de l’educació pública, i menys envers el futur dels seus treballadors quan veig que molts progenitors estan disposat a pagar, any rere any, 6000 euros o més, per la formació acadèmica del seu fill, i a més, són capaços de justificar que no els resulta tan car, i que en el fons s’apropa al cost de mantenir-lo a la pública en la capital.
És en eixe mateix moment, quan l’educació i la formació acadèmica cau en mans d’uns pocs, d’un monopoli que dia a dia, i davant de la permissibilitat de tots, va guanyant terreny i adeptes, i el que és pitjor, un elevat número d’estudiants.
Cada dia que passa està més clar que allò que hem considerat episodis passatgers, ens estan portant a un desconcert, que descriu perfectament la ruptura ideològica de la gent que creu i creia en la funció dels estaments públics.
Es dur, però si no fem res, l’abisme entre una formació acadèmica pública i no mercantilista, defensada cada dia per menys adeptes, serà més gran i abrupte, provocant l’endeutament del sector públic, amb la conseqüent baixada de qualitat.
I és, des dels estaments públics en els que treballem, on hem de cercar estratègies que a la vegada que defensives, ens ajuden a mantenir un equilibri social entre els dos sectors, esperant que el nostre, el públic mai es trobe en desavantatge front al privat. Sols així evitarem que l’educació, un dret de tots, es monopolitze en favor d’uns quants.
És en eixe mateix moment, quan l’educació i la formació acadèmica cau en mans d’uns pocs, d’un monopoli que dia a dia, i davant de la permissibilitat de tots, va guanyant terreny i adeptes, i el que és pitjor, un elevat número d’estudiants.
Cada dia que passa està més clar que allò que hem considerat episodis passatgers, ens estan portant a un desconcert, que descriu perfectament la ruptura ideològica de la gent que creu i creia en la funció dels estaments públics.
Es dur, però si no fem res, l’abisme entre una formació acadèmica pública i no mercantilista, defensada cada dia per menys adeptes, serà més gran i abrupte, provocant l’endeutament del sector públic, amb la conseqüent baixada de qualitat.
I és, des dels estaments públics en els que treballem, on hem de cercar estratègies que a la vegada que defensives, ens ajuden a mantenir un equilibri social entre els dos sectors, esperant que el nostre, el públic mai es trobe en desavantatge front al privat. Sols així evitarem que l’educació, un dret de tots, es monopolitze en favor d’uns quants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada