La formació del professorat de secundària

La formació del professorat de secundària hauria de, a la seua manera, orientar-se cap a un aprenentatge a través de problemes reals, enfrontant als futurs professors i professores a l'experiència de l'aula, dels centres, i a treballar a partir de les seues observacions, de la seua capacitat, dels seus èxits i dels seus fracassos, dels seus temors i de les seues alegries, de les seues dificultats per manejar tant els processos d'ensenyament aprenentatge com les dinàmiques de grups o els comportaments de determinats alumnes.

Encara així, resultaria interessant buscar un equilibri just entre aportacions teòriques estructurades que s’imparteixen en els màsters de secundària, que encara què anticipen els problemes no solen respondre a les necessitats que emergeixen de la pròpia experiència.

Saber fer una classe acceptable no prepara ipso facto per construir problemes pertinents, menys encara per improvisar aportacions teòriques i metodològiques d'acord a les necessitats i a les demandes dels alumnes a l'aula.

La noció d'aprenentatge a través de problemes és tal vegada un poc complicada i complexa, es per això que seria millor parlar de manera global, d'un procés sumatiu de formació, construint almenys parcialment la teoria a partir de casos pràctics, sense necessàriament limitar-se a " problemes ". Un procés sumatiu, s'organitza entorn de situacions singulars i reals, ocasions que serveixen alhora per mobilitzar coneixements previs, per diferenciar-los, per contextualitzar-los i per construir nous sabers de formació.

En la formació actual del professorat de secundària, preval una idea que cal combatre de manera activa, doncs compromet la construcció de competències. El model actual és bastant simple i sobretot, molt còmode per a una majoria:

• Els teòrics donen una formació teòrica, dit d'una altra manera, classes magistrals i seminaris clàssics, sense preocupar-se massa de la referència a l'ofici i la realitat de les aules.
• Per un altra banda, els professionals que acullen i formen als alumnes en practiques en els centres i que s'encarreguen d'iniciar-los en els " trets de l'ofici ".

En el límit, la formació teòrica permetria aprovar exàmens i obtenir el títol i la formació pràctica prepararia per a sobreviure en l'ofici.

Cal combatre aquesta dicotomia i afirmar que la formació és una, en tot moment pràctica i teòrica alhora, reflexiva, crítica i amb identitat. I que ella ocorre a tot arreu, en classes i seminaris, en les aules, als centres i en els dispositius de formació que porten als diferents tipus de formadors a treballar junts (seguiment de memòries professionals, animació de grups d'anàlisis de pràctiques o reflexió comuna sobre problemes professionals).

Açò significa que tots els que participem en al formació del professorat:

• Ens hem de sentir igualment responsables de l'articulació teòric pràctica i treballar conjuntament per aconseguir-ho.

• Ser conscients de que hem de contribuir a la construcció dels mateixos sabers i de les mateixes competències.

En l'actualitat, encara que un poc lluny d’aquesta manera de treballar, s’està en el camí d’aconseguir-ho. Un dels principals problemes que cal superar en aquest llarg camí, es el fet que ens n'adonem d’aquesta dicotomia, perquè en part, és més senzill que uns desenvolupen sabers teòrics i metodològics sense preguntar-se majorment si són pertinents, mentre que uns altres inicien en l'ofici sense preguntar-se si el que mostren o preconitzen és coherent amb els sabers teòrics i metodològics que reben els estudiants .