Estabilitzar el sistema financer sense depurar
cap responsabilitat, i seguir individualitzant el benefici mentre sociabilitzem
els riscos no ens pot portar a bon port. Aquesta és una solució, no encertada,
que aporta més del mateix, així oferint al problema sempre la mateixa solució
aquests sistema s’enroca i es fa malbé.
El problema real es que la democràcia està segrestrada
pels polítics que segueixen gestionant-la en el seu benefici i no en el de
tots.
Els sistemes naturals ens mostren de forma clara
i inequívoca, que la forma en que les poblacions d’éssers vius evolucionen i
tiren cap endavant (en cas contrari
desapareixen) es evitant aquells trets que les han conduït a les
situacions de crisi, i que d’aquestes es pot eixir, tirant mà de la
variabilitat i patrimoni genètic poblacional. Sí, encara que semble mentida, d’aquella
mena d’herència col·lectiva que aporten tots i cadascun dels individus d’una població.
La solució als moments de col·lapse sempre han
estat ací, es per això que hem de cercar una nova forma d’actuar davant dels canvis, recercant,
rellegint allò que altres feren en moments semblants i que encara que formen
part del nostre patrimoni, cap de nosaltres recorda, reincidint en la inèrcia
del sistema que cada dia més ens condueix a una situació extrema generada per
nosaltres mateixos. Com ja sabem fer-ho, ni ens interessa, ni busquem, la forma
en l que els manuals ens contaven com calia fer-ho, i no ens adonem que pel
camí hem perdut part de la informació.
Tot aquell sistema natural que no pot donar
una resposta correcta i en la mesura adient a un moment determinat de crisi, col·lapsa
i cau.
En el fons sembla que no passa res de res, el buit
deixat per aquesta població que col·lapsa prompte serà ocupat per un altra que
ha estat capaç de oferir la resposta adient en el moment pertinent. Com
sempre el problema és l’elevadíssim preu
a pagar per aquella població que s’ha deixat
conduir per un dirigents, negligents, mentiders, i que adoleixen de
projectes imaginatius per eixir de la crisi que ells mateixos han generat. La
falta de control seriosos i democràtics quan tot va bé, són el taló de Aquil·les
de les societats modernes que sacrifiquen el benestar col·lectiu per l’individual,
i que miren a un altre lloc mentre no els toque a ells mateixos, sempre tot
queda lluny, fins que arriba.
L’Europa dels grans pensadors, Adenauer, Monnet,
Schumani i Spinelli pot ser en poc de temps un projecte mort i fossilitzat, que
d’aquí un centenar d’anys altres trobaran i desenterraran per mantindre i reflotar
de nou el projecte inicial, evitant els errors que ens estan portant al mal
lloc on estem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada