La Ciència, el professorat i els estudiants

Cada dia més, el professorat de ciències manifesta la seua insatisfacció per la capacitació del seu alumnat en les àrees que imparteix. Parlem no sols de uns resultats acadèmics dolents, si no també de la dificultat de potenciar la vocació científica entre el nostre alumnat de secundària.

La preocupant caiguda en el reclutament de joves científics i estudiants de ciències en els països desenvolupats i la sorprenent desconfiança dels seus ciutadans i ciutadanes cap a la ciència, fan de la popularització científica un objectiu prioritari per a tots aquells que ensenyem i ens moguem en el món de la Ciència. És obligació de qualsevol Institució divulgar els resultats dels seus projectes de recerca científica i tecnològica, tenint sempre com a premissa, la importància de desenvolupar el interès per la ciència, ja des de la infància.

Existeixen diferents hipòtesi explicatives d’aquest fet, com ho són:

1º.- L’escàs interès que per a l’alumnat té l’estudi de matèries abstractes i purament formals.
2º.- La dificultat creixent de les àrees de ciències en nivells superiors.
3º.- Alumnes cada vegada menys disposats a produir canvis en la seua vida personal i en el seu context social immediat.
4º.- La no vinculació dels continguts treballats a les classes de ciències amb aspectes o experiències que els són quotidianes i properes
5º.- Falta de coneixements envers les ciències, el que provoca una falta de confiança en els professors impedint-los desenvolupar de forma òptima la seua tasca docent, i per tant generar actituds positives envers l’ensenyament de l’àrea, (Jarvis i Pell, 2004).

El problema més cridaner, es veure con fins i tot, els docents de ciències relacionem una actitud negativa davant les nostres àrees com una falta de vocació i capacitats, i cal pensar que no tots els alumnes deuen interessar-se pel món de les ciències. Ara be, això no lleva, que l’actitud front a elles siga negativa, i és en aquest punt, on la nostra tasca deu servir com a pont d’aproximació d’aquests alumnes a la ciència, intentant que siguen capaços de vore-la com un vehicle cultural, divertit i fascinant. Cal recordar que en els alumnes més joves existeix un interès inicial que va decreixent poc a poc a mesura que avança en el seu període d’escolarització, i tant ells com nosaltres som els responsables d'aquest.
Com succeeix molt sovint a les classes de ciències, el que s’aprèn (deriva continental, evolució, meiosi, metabolisme, etc.) no és percebut per l’alumne com una cosa útil i d’interès, és per això, que per a ell no és significatiu. Aquest fet dona lloc a un aprenentatge efímer i poc eficaç, que fins i tot pot produir resultats i actituds indesitjables, que posteriorment són molt difícils de modificar.
Si tenim en compte que la motivació necessària per provocar el canvi d’actitud dels nostres alumnes envers les ciències passa per dos factors: l’expectativa d’èxit en l’àrea i el valor concedit a aquest èxit, ens resultarà fàcil entendre quines estratègies d’aprenentatge hem d’emprar en les nostres classes.