Que l’educació ens empare.

El treball del professorat als centres de secundària, és una tasca constant, silenciosa i de vegades poc agraïda, on els resultats no es veuen enseguida, tant és així, que generalment resulten invisibles per a un bon grapat de gent.
Res més lluny de la realitat, aquests professionals i el seu alumnat són el motor de futur, la via de transferència de coneixements a la societat . Es per tot això que des d’ací i encara que constatem, que anem avançant poc a poc, hem de ser crítics i defensar canvis profunds que intenten donar qualitat al sistema educatiu actual, en el que per sort o per desgràcia conflueixen, una crisi econòmica i un grapat de polítiques que no semblen apuntar cap a la millora de la qualitat de l’ensenyament.

Sembla doncs, que ha arribat el moment d’engegar la màquina de raonar i començar a treballar en conjunt, com a col•lectiu, tenint en compte allò que podem aportar al sistema cadascun de nosaltres. Pensem que molts són els reptes als que hem de fer front, alguns són nous però d'altres són vells coneguts:

• L’educació com una inversió de present i com una aposta pel futur.
• La forma d’enfocar la formació del professorat, què volem i què s’espera de cadascun de nosaltres.
• La formació en ètica ciutadana, actituds i valors, dins del concepte global de formació integral del nostre alumnat.
• L’estudi d’un model d’incorporació de l’immigrant, que siga capaç de conduir-nos a una societat multicultural on tots guanyem.
• La llibertat en el pas de l’observació a la intervenció dels equips docents dels centres educatius.
• El impacte de les noves tecnologies a les aules.
• El intercanvi i foment d’experiències d’aprenentatge, que ens ajuden a reflexionar sobre la nostra tasca a la vegada que a innovar sobre ella.
• La recerca de solucions col•lectives que passe per donar un major marge d’actuació, independència i autoritat als claustres de professors, vertaders motors del procés educatiu.
• Conjugar la cultura de l’educació primària i secundària.
• Estudiar nous models de mobilitat d’alumnes entre nivells, que ajuden i faciliten l’encaix al sistema educatiu.
• Abordar seriosament una reflexió sobre el paper dels pares i les mares als centres, superant tòpics, deixant-los participar en l’entorn educatiu però no en l’acte, evitant així part de la pressió que generen .
• La resistència dels centres i els professionals de l’educació per enfrontar els vertaders problemes, emmascarats la majoria de les vegades per una visió segada del paper que de nosaltres mateixos tenim en moment que ens ha tocat viure.

Aleshores, cal pensar que de tot el que hem dit, dos són els vectors primordials del canvi que poden corregir l’actual situació de l’ensenyament secundari al nostre país.

- Un augment pressupostari, i rigor en la utilització d’aquests fons públics, per adaptar-se a les demandes de la societat actual.
- Una activa militància dels professionals de l’educació, que han de lluitar per allò que fan, intentant garantir una educació pública digna i de qualitat, que a la vegada ens dignifique a tots i cadascun de nosaltres com a el que som PROFESSIONALS DE L’EDUCACIÓ.

En Salvador Piera i Gabardó