Senyors pares amb fills en l'ESO

Obrim el debat


El que més sorprèn als especialistes estrangers que visiten els nostres instituts és el mal comportament dels alumnes a l'aula, la confiança d'amigatxos que presideix la seua relació amb els professors (sempre amb el tu per davant), quan escandalosos són i el descuit amb què tracten el material que es posa a la seua disposició.
No és fàcil aconseguir millores significatives en els resultats escolars. Però, per descomptat, si no s'aborda amb serietat i decisió el canvi del comportament dels alumnes, poc es pot aconseguir.
Per tal que l'alumne puga aprendre a classe cal que, en primer lloc, atenga i, en segon lloc, que el deixen atendre. És el requisit previ, com ho és comprar un dècim perquè et toque la loteria. Moltes de les correccions que es posen en marxa per aturar aquest mal, són poc compartides pels pares de les criatures, que opten més per la impunitat dels seus fills que per la seua educació. Sembla com si la mala consciència del poc cas que els fan la pogueren salvar posant-se incondicionalment del seu costat a la mínima dificultat amb què ensopeguen a l'institut.

S'ha arribat a una situació en la qual no produeixen alarma i es deixen passar comportaments intolerables. Els que conte a continuació els he vist jo visitant aules, exhibits per xiquets de tretze, catorze o quinze anys, majoritàriament homes, i sabent ells que jo era l'inspector. Hi ha els que no reprimeixen les exigències del seu cos per petites que aquestes siguen. Així, un badalla de la forma més llarga i ostensible que es pot imaginar, desvetllen tot el cos. Un altre es rasca i furga les aixelles, l'engonal, el nas i oïda. El de més enllà està pràcticament estirat a la seua cadira, en una postura en què arribar al tauler de la taula per llegir o escriure és francament impossible. Fins a alguna parelleta he hagut de mirar amb reprovació per impedir no només que feren manetes, sinó fins i tot que arribaren més lluny. Repeteisc: tot això mentre el pobre professor (o professora, perquè com correspon a la condició humana, són més grollers i aprofitar més de qui consideren que és més feble) intenta explicar la seua lliçó o corregir un exercici.

I els pares? Què passa quan es sanciona als seus fills i se'ls comunica el càstig? Doncs en molts casos es posen del seu costat, exigeixen dades i proves com si la vida escolar i els seus procediments disciplinaris foren un judici per la via penal. Els fan veure als seus fills que el seu centre d'educació i ensenyament actua arbitràriament, que persegueix sense motiu als seus alumnes, que emprèn procediments sancionadors contra ells sense arguments ni fets: un dia, sense que haver passat res, els professors i l'equip directiu acorden perquè sí sancionar uns pobres innocents, i inicien procediments molt costosos, que requereixen molta feina extra i que els van a portar als que els emprenen una infinitat de preocupacions.

Senyors pares: no és sensat creure abans als propis menors implicats que a adults experts en problemes de disciplina com són els professors. Els docents són imparcials (per descomptat, més que els mateixos menors o que vostès), coneixen bé als xiquets perquè al llarg de la seva vida professional han tractat a milers d'ells, i saben calibrar la transcendència de les accions dels que ocupen les aules perquè, a més que se'ls prepara per a això, tenen l'experiència d'haver passat ja per centenars de casos anteriors.

Senyors pares: no han d'ensenyar als seus fills de quina manera poden sortir indemnes o com es poden lliurar de les conseqüències de conductes inadequades, sinó a que assumeisquen les seues responsabilitats, que corregeisquen el que haguen fet malament, que accepten els càstigs que es les imposen, que tinguen confiança en els professors i en els centres en què estan escolaritzats. Perquè, senyors pares, no hi ha major despropòsit que ajudar els seus fills a que queden per sobre del seu professor i del seu institut.

Senyors pares: els seus fills no els queden tants anys per enfrontar-se a la vida. Cal ensenyar-los també a tolerar una xicoteta injustícia, el possible error. Perquè en el món adult trobaran moltes més arbitrarietats de les que puguen patir a l'escola. Deixen ben clar que als seus professors no els paguen per aguantar i riure-li les gràcies, sinó per educar-los. Els seus professors són, per a ells, l'avançament del que després, en l'àmbit laboral, seran els caps. I, com deia Bill Gates, si creu que el seu professor és dur amb ell, que espere a tenir un cap. Aquest no tindrà ni la paciència ni la vocació del docent.

Senyors pares: un vell consell deia: "Si vas a patir una operació perillosa, deixa tots els teus papers i tots els teus assumptes en regla. És possible que sobrevisques". Intente aplicar l'esperit de l'anterior dit. Volem la seva col.laboració i la seva ajuda per aconseguir la millor educació dels seus fills. Però no per fer-li la vida més fàcil als docents. Al cap i a la fi, el més que conviu un professor amb ells és, durant un any, dos o tres hores a la setmana. Ho volem perquè en última instància són vostès els que van a haver de suportar durant tota la seva vida.

Jaime Martinez Montero. Inspector d'Educació.