Vida quotidiana

La competència pels aliments, l’espai i altres exigències quotidianes i ecològiques, és la bandera roja que enarborem tots els éssers vius en la nostra lluita per la supervivència. Aquesta és una de les formes de presentar el problema de les relacions entre enemics. Molts de nosaltres ens pregunten el perquè d’aquesta lluita per l’existència, d’aquesta rivalitat costant, de l’existència d’aquesta dura llei de la natura del devorador i el devorat, de l’opressor i del oprimit.
Millor encara, perquè la vida d’un a de representar la mort d’un altre? Mirem al nostre voltant, la pròpia Natura dota a tots els éssers vius d’una irreprimible voluntat de créixer i deixar palès qui és el més fort, el que més pot, i deixa després, morir a milions d’aquests de fam.
Però en el cas que aquest continuat i meravellós desenvolupament de la vida, en el que tots aprofitem àvidament la menor oportunitat, es materialitza, resulta doncs que no correspon a l’equilibri de les lleis naturals de l’harmonia i de la selecció, és per això, que de forma irremeiable, el conjunt orgànic, compost per nombrosos individus, acaba per desorganitzar-se i sucumbir.
És com si una voluntat oculta, però sempre present, tingués cura de que tots els éssers vius tinguérem el mateix dret, igual els grans que els menuts, els poderosos que els dèbils, els complicats que els simples, els violents que els pacífics.
Com a botànic tinc molt clar que a les plantes els ha estat vedada la capacitat de fugir, però no per això deixen de defensar-se, ho fan amb substàncies amargues, desagradables al gust, i soltant verins, el que podem anomenar una guerra química. Però, i nosaltres? En l’espècie humana caldria preguntar-se que és allò que preval, l’astúcia, la intel•ligència, la força, la velocitat, la sagacitat, la capacitat de resistència, d’imitació; la protecció activa, o la passiva; o una barreja de totes elles .
Nosaltres, els anomenats “Homo sapiens”, els homes pensadors, som sense cap dubte un ésser viu més d’aquest planeta, i per tant estem sotmesos, ens agrade o no, als inconvenients de la VIDA.

La LOMQE, o llei Wert

Qui demanava fa uns anys que s’arribarà a un acord entre les forces polítiques i socials per a donar estabilitat al sistema educatiu espanyol, sembla haver-ho oblidat, i segons tenen previst, el Consell de Ministres donarà la llum verda aquest divendres, a l’avantprojecte de la sèptima llei en 37 anys de democràcia; la única que ha aconseguit el rebuig de totes les organitzacions representatives de la comunitat educativa de l’ensenyament públic, així com de la majoria de partits amb representació parlamentària, doncs com diu tothom, no hi ha hagut ni negociació ni acord, pràctica habitual actualment al nostre parlament.

 Com es pot seguir endavant amb una llei que suposa una tornada enrere a mes de tenir un rebuig majoritari de tots els sectors de l’ensenyament públic, i que, d'una banda, suposarà la legitimació d'una política de retallades i, per un altra, la reinstauració d'un model ideològic d'escola esbiaixat, classista i segregador; que atempta contra la cohesió social.

 Si feu una ulladeta a la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE), a grans trets podreu trobar com:

•  Defineix l’educació no com un dret si no com un factor productiu.
•  Considera l’educació infantil como una etapa assistencial i no educativa.
•  Facilita i consolida la segregació d’alumnes, blindant per llei els concerts amb les escoles que segreguen.
•  S’allunya d’un model integrador i respectuós basat en el laïcisme en l’escola pública i que reserva les creences pròpies per a l’espai privat, i per contra potencia un model adoctrinador i ideològic, potenciant les creences religioses que incentiva l’elecció de l’assignatura de religió per part de l’alumnat.
• Recentralitza la política educativa amb mesures com l’increment de la definició de continguts per part del govern central
• Atempta contra la normalització de la nostra llengua i la tasca de cohesió social que ve significant el model d’immersió lingüística.
•  Implementa revalides, avança l’elecció d’itineraris sense garantir el dret d’igualtat d’oportunitats en l’etapa obligatòria.

Y com sempre no va acompanyada d’un estudi econòmic seriós dels costos efectius i dels compromisos en el temps del seu finançament. Per tant, cal recordar-li al nostre ministre Wert, que no es per a posar-se medalles el fet que professorat, alumnat i pares i mares i per primera vegada, hagen secundat de forma unitària la vaga de hui.

 Segons la nostra consellera d’educació, els que hui hem exercit el nostre dret a la vaga i hem deixat d’ensenyar a les aules, deuriem replantejar-nos allò que estem fent, que això li falta a l’educació al país.

 Però pense que hui hem donat una de les millors classes que es poden donar, doncs l’escola, el institut i la universitat, no sols deuen transmetre i treballar conceptes, si no també valors, i ser coherent amb un mateix, en allò que creu i defensa, a més respectar a la resta, pensen el que pensen, es treballar cap al impuls dels grans canvis educatius que necessitem per al futur de la nostra societat i els nostres joves.

Parlem d'educació

La necessitat de donar una resposta a les demandes d’un alumnat tan heterogeni com el que tenim, de fer front a la pressió, sempre urgent, de la societat que ens envolta, el malaguanyat pacte educatiu, i els interessos més que partidistes de molts polítics i partits, han fet que aparega un nou tipus d’educació, l’anomenada “educació de compromís”, aquella que s’exerceix complint amb l’horari lectiu però sense cap implicació en l’estament, l’alumnat i el centre en el que es dona aquest fet.

El vertader problema no és la seua aparició, si no que cada dia que passa compta amb major número d’adeptes, tant en el sector públic com en el concertat. Si bé és cert, que una gran part dels professionals de l’educació ens sentim incòmodes amb els papers, que cada dia més, ens escriu la nostra Conselleria d’Educació i que com sempre, ens toca representar amb poc recolzament.
També és cert que aquesta és l’obra que ens ha tocat interpretar, i a molts de nosaltres ens queden un bon grapat d’anys per seguir fent-ho. Per tot açò cal repensar-nos quina és la nostra funció, garantir i lluitar pels nostres drets aconseguits al llarg del temps, però també, ha arribat l’hora de donar una resposta educativa que genere una tendència per transformar el que els professionals de l’educació pensem d’aquesta, lluny d’actuacions viciades i còmodes que tots coneguem i que intoxiquen la tasca de la majoria dels docents, que com sempre hi ha i molts, i molt bons.

Anem a vore, intentem començar aclarint incògnites: ¿què entenem i com deu ser l’ensenyament als nostres centres? ¿quin és el nostre paper en aquest? ¿quin el dels alumnes? ¿quin el dels pares i mares? ¿quin el dels organismes públics dels que depenem?.

La continua denúncia del fracàs escolar no amaga més que demagògia i falta d’implicació. Sols quan nosaltres, i sols nosaltres i com a col•lectiu contestem a aquestes preguntes, lluny de les pressions antagòniques dels responsables polítics i de la societat, front als professionals de l’educació; podrem en bloc, i tots junts aportar i oferir un model més o menys vàlid del que pensem deu ser el nou sistema educatiu del segle XXI.

És a dir, si portem la feina feta, els deures fets, com exigim als nostres alumnes, tindrem de segur guanyada part d’una batalla, que si bé és cert, que no l’hem començat nosaltres, també ho és, que hem fet poc per aturar-la. Per tant, entre tots hem de ser capaços de deixar de tirar sal a la ferida, així aquesta deixarà de doldre i cicatritzarà, deixant una marca inapreciable.

Com a professors/es i professionals de l’ensenyament, ha arribat l’hora de deixar de ser uns mers opinants al costat d'altres (pares, mares, alumnat, personal auxiliar i de serveix, quasi tothom) sobre l'ensenyament, els seus mètodes, els textos, l’avaluació del rendiment, la tasca dins de l’aula, etc.

Ja hi ha prou de “totum revolutum”, tots no podem saber de tot, es per això que cal demanar respecte a la nostra tasca com als professionals que som, cal fer-nos valdre des del treball i amb els resultats, sols així podrem començar a canviar el democratisme actual dels centres educatius per una democratització vertadera.

No cal perdre el fil d’on venim i on anem, recordem que en uns anys hem passat de pensar que l’escolarització de la majoria de la població en secundària, era bona per ella mateixa, al que hui en dia ens exigeixen, compliment de resultats el més concrets possibles. L’escola pública deu tornar a ser un signe d’identitat institucional, a més d’un referent social, sols així podrem trencar eixa tendència en la que es troba instal•lada, la pèrdua de respecte cap a ella mateixa.

De vegades pense que resulta molt aclaridor observar com ens veuen des de l’altre costat, sols així podrem fer front a la crítica i al desgast que aquesta produeix en cadascun de nosaltres. A més, hem de començar a negar-nos a la idea de que no podem fer res i de que tot està fet.
Pensem, el que subjau en el fons d’aquest debat, no és ni més ni menys, la qualitat del nostre deteriorat i devaluat sistema educatiu, a més de la credibilitat i reconeixement social dels milers de professionals que treballen en ell, i el futur d’un país.

En Salvador Piera i Gabardó

Professor d'Ensenyament Secundari

Energies alternatives, no contaminants, renovables i d'àmbit comarcal

Des de sempre l’ésser humà ha intentat enfrontar el problema de l’aprofitament i transformació dels grans fluxos d’energia que arriben al la Terra procedents del Sol. Per fer-ho ha anat investigant, desenvolupant i perfeccionat dia a dia, diferents sistemes o convertidors d’energia.

La societat actual demanda cada dia que passa una major quantitat d’energia, que en la majoria de països es cobreix a partir dels combustibles fòssils, l’energia nuclear i l’hidràulica. Les dues primeres fonts d’energia contaminen el medi a més de ser recursos limitats.

A aquests dos problemes, cal afegir, la dependència econòmica dels països que tenen major quantitat de recursos energètics i matèries primes respecte dels desenvolupats, el que provoca una explotació indiscriminada d’aquests recursos a més d’un control polític i econòmic sobre els primers.

Cal pensar doncs en noves solucions amb la sana finalitat d’arribar a un major equilibri en l’explotació i utilització dels recursos, que conjuge una actuació compromesa, sostenible i adient amb el medi ambient. Per tant, tots i cadascú de nosaltres, i des de la parcel·la que ens pertoca hem d’orientar els nostres esforços envers la consecució de les següents fites:

• Investigació, desenvolupament i millora de  fonts d’energia alternatives que s’adapten a les necessitats locals, a més de caracteritzar-se per ser renovables i de baix o nul impacte contaminant.
• Major utilització de fonts d’energia no contaminants, valorant que volem i cap a quin sistema energètic ens encaminem.
• Diversitat energètica i desenvolupament de sistemes locals de baix impacte ecològic, controlats mancomunadament.
• Premiar i fomentar l’estalvi energètic, qualsevol que siga el sistema emprat.
• Investigació i desenvolupament de línies d’investigació que augmenten el rendiment i eficàcia de les instal·lacions intentant aprofitar el calor residual.

The culture of the new year...

Queixar-se de tot sense fer res al respecte, és una actitud poc positiva, que sols comporta angoixes a un mateix i a la gent que l’envolta.

Ens passem els dies treballant, esforçant-nos per arribar a tot, intentant que no falte res als nostres, i de vegades ens oblidem de nosaltres mateixos; però arriba el dia que ens plantegem la necessitat de reinvertar-nos, de pensar també en nosaltres. Atrevir-se o no és la qüestió, sols cal tenir l’actitud i les ganes de trencar amb les regles preestablertes.  Penseu, algunes d’elles estan per trencar-les. Qui t’ha dit, que cadascú de nosaltres no som els que ho hem de fer? Ens hem fet grans, veritat, però imaginat, menuda ventolera armaríem, no t’ho penses, segueix al teu sentit comú. Emocionalment pot deixar-te exhaust, però valdrà la pena. Sols aquell que es incapaç de vore palpa en l’obscuritat, pensa que el caràcter es una extensió de la personalitat.

Practiquem l'activisme pacifista, allunyem-nos de tot allò que implique rapidesa, canviem d’hàbits poc a poc, no ens deixem cap sensació pendent, és el millor elixir per al nostre benestar. El secret consisteix en ser un mateix, sense perdre de vista que l’objectiu últim es gaudir de la companyia dels que ens envolten, defugint de l’aclaparament i estrés que suposa estar actuant constantment. Sols així ens envoltarem de gent meravellosa, compromesa i empàtica.

Cal aprendre a escoltar, de fet si fem la mitjana del temps que emprem en escoltar a la resta ens podem sorprendre, i sols escoltant es pot establir un diàleg, molt necessari per arribar a la complicitat amb el interlocutor, i establir amb ell una amistat atemporal. Si hi ha que passar una estona dolenta, que almenys siga en classe, observar, callar i aprendre

Deixe d'afilar les tisores que pot quedar-se sense tall

Els polítics i els entesos en economia amb el seu silenci han legitimat tota una sèrie de pràctiques bancaries corruptes. Si bé fins ara no han fet res de res, si que cal dir que aquest és el moment d'apostar pel joc net a més de depurar responsabilitats, sols així garantirem la equitat entre tots els que ens toca fer sacrificis com a conseqüència dels excessos d'altres, a més d'enviar un clar missatge als futurs gestors, perquò s’ho pensen dues vegades abans de caure en les pràctiques que ens han dut a la situació en la que ens trobem.

S'ha d'emprar la transparència com a fàrmac, no subvencionat, per eliminar una de les pitjors malalties del sistema bancari i polític, "el compincheo", i el no em toques a mi que jo no et tocaré a tu. Estimats polítics cal controlar les neurosis personals per poder observar el món en la seua justa mesura.

Els nostres polítics deurien reflexionar per quin és el preu que estan pagant milers i milers de ciutadans i ciutadanes, que sense viure per damunt de les seues possibilitats i sense ser els responsables de generar monstres bancaris, sofreixen diàriament severs castics per una casta de polítics sense imaginació que retallen d'allà on més mal fa als que més mal estan.

El que està clar és, que el que per alguns de nosaltres és un malson sense fi, per a altres és un moment més que màgic, que malgrat que podia suposar un repte a la imaginació dels gestors d'aquest país, es una simple escusa per provocar retallades continues d'aquelles partides que fan malbé als que més tenen que perdre mentre que no pren cap mesura exemplaritzant  per a la seua casta.

Perquè no pensen entre altres coses en:

1.-Que les restes del capital paguen el mateix que les rentes del treball.

2.- Que les empreses que han rebut ajut públic el tornen quan s'emporten la seua activitat fora del país que les va subvencionar.

3.- Que les tisores arriben a l'estament església i que se'ls considere con un més dels habitants d'aquest país a l'hora de tributar per allò que tenen.

4.- Rebaixar els sou i eliminar part dels directius de les empreses públiques, i recordar que no es el mateix ser funcionari que pertànyer a la funció pública per mitja de la mà del polític de torn.

5.- Perseguir punitivament el frau fiscal, si puja 3 punts l'IVA però cada dia la recaptació és menor, qui ho paga és aquell que no defrauda i sobre el que cau la tisora cada vegada que hi ha qualsevol problema, siga o no macroeconòmic. Clar el ciutadà pensa, si hi ha amnistia fiscal per als grossos, i està servint de ben poc, o per a que dia a dia el que te diners se'ls emporte a certs paradisos fiscals, fer de Robin Hood està justificat, el problema es que en aquest cas el ric al que se li lleva per a donar als pobres és el propi Estat.

Bé el problema es que estem immersos en un bucle atemporal que es repeteix cíclicament, del que ni saben, ni sembla que els interessa eixir, i que con sempre s'empra per tornar a cadascú a la classe social a la que pertany, amb l'agreujant d'haver-li ensenyat una mica el caramel, per a que li servisca de purga mentre en 20 anys més intenta de nou aproximar-se a vore'l o llepar-lo.

Diari d'una crisi

Senyor Rajoy, senyor Rubalcaba...

Ens hem deixat segrestar la democràcia

Cap arbre té més troncs que rames

The fight for life

La lluita per l’existència, la rivalitat per l’espai, per l’alimentació, pel calor, la mútua adaptació, els esforços per la protecció, per l’agrupament, no són més que eufemismes de la llei de l’harmonia a la Naturalesa.
L’autoregulació és el principi més elevat de la vida, tal i com la coneguem. L’ordenació d’aquest equilibri proporciona les relacions de mesura i valor de la resta de lleis biològiques, agrupant les regles sensorials, funcionals i selectives.
Totes les vides i per tant, tots els éssers vius, tenen a la Naturalesa els mateixos drets, en quant que s’integren en la comunitat i col•laboren en la seua conservació, tant els febles com els forts, els pacífics com els violents, els sociables com els solitaris.
Cal pensar que per a la Natura, en un sentit estrictament biològic, res hi ha gran ni menut, odiós ni imperfecte.
La bellesa i la perfecció, són conceptes subtils, inventats pels humans, i que poden ser fascinants en un simple tros de terra i perdre, tanmateix, el seu encant a l’adquirir força i desenvolupament.
Els límits de les meravelles de la Natura, s’eixamplen al compàs de les investigacions de l’ésser humà i de la Ciència, amb una fi que hui en dia no és previsible, i en uns límits que sols nosaltres podem o no fixar-nos.

Senyor Rajoy, senyor Rubalcaba...

Substituir els bons professionals i funcionariat de carrera per personal de confiança ideològica, esta provocant en esta Espanya nostra, una crisi institucional com feia molt de temps que no veiem, però el pitjor d’aquesta és el preu que ha de pagar el nostre Estat democràtic. En aquests moments cap de nosaltres es refia de l’altre, quan ens diuen tranquil·litat esperem convulsió, si ens diuen que no estem en el precipici, algú afí al que ho ha dit ens intenta canviar el sentit d’estar a la vorera d’aquest. El més dur es que damunt ens prenen per idiotes, sense adonar-se’n que els que estan idiotitzats són ells, que no es donen compte de que hem arribat on estem perquè amb les seues decisions i favoritismes han ajudat a neutralitzar tot tipus de control institucional, que es el que fa gran a  la democràcia. Per contra han portat a la funció pública cap al descrèdit. El problema es que damunt tots els partits polítics han participat d’aquestes tretes, bé per acció o bé per omissió.

Senyor Rajoy, se que no soc ningú per a donar consells al President del País, però reflexione en allò que de nou està passant, intente mirar més enllà del moment i encara que legitimat pels vots que va obtindre en les passades eleccions, pense que el fet de emprar massa el decrets llei que impedeixen el debat parlamentari, i negar-se de forma reincident a tramitar-los com a propostes de llei, evitant així la discussió d’esmenes, no es gens bo, però per a ningú.

Parlar, raonar, conversar, discutir, i a més fer-ho on toca, és la forma més civilitzada de cercar bones solucions, allò que de vegades no veiem nosaltres ho veuen altres. Per contra donar ordres, no deixar parlar, no atendre peticions, i establir desigualtats entre els interlocutors, és la millor forma d’acabar amb les llibertats de tots. Pense que ara més que mai, necessiten de polítics combatius, idealistes però a la vegada pragmàtics, un gran repte per a la classe política del segle XXI.

Ens hem deixat segrestar la democràcia.

Estabilitzar el sistema financer sense depurar cap responsabilitat, i seguir individualitzant el benefici mentre sociabilitzem els riscos no ens pot portar a bon port. Aquesta és una solució, no encertada, que aporta més del mateix, així oferint al problema sempre la mateixa solució aquests sistema s’enroca i es fa malbé.

El problema real es que la democràcia està segrestrada pels polítics que segueixen gestionant-la en el seu benefici i no en el de tots.  

Els sistemes naturals ens mostren de forma clara i inequívoca, que la forma en que les poblacions d’éssers vius evolucionen i tiren cap endavant (en cas contrari  desapareixen) es evitant aquells trets que les han conduït a les situacions de crisi, i que d’aquestes es pot eixir, tirant mà de la variabilitat i patrimoni genètic poblacional. Sí, encara que semble mentida, d’aquella mena d’herència col·lectiva que aporten tots i cadascun dels individus d’una població.

La solució als moments de col·lapse sempre han estat ací, es per això que hem de cercar  una nova forma d’actuar davant dels canvis, recercant, rellegint allò que altres feren en moments semblants i que encara que formen part del nostre patrimoni, cap de nosaltres recorda, reincidint en la inèrcia del sistema que cada dia més ens condueix a una situació extrema generada per nosaltres mateixos. Com ja sabem fer-ho, ni ens interessa, ni busquem, la forma en l que els manuals ens contaven com calia fer-ho, i no ens adonem que pel camí hem perdut part de la informació.

Tot aquell sistema natural que no pot donar una resposta correcta i en la mesura adient a un moment determinat de crisi, col·lapsa i cau.

En el fons sembla que no passa res de res, el buit deixat per aquesta població que col·lapsa prompte serà ocupat per un altra que ha estat capaç de oferir la resposta adient en el moment pertinent. Com sempre  el problema és l’elevadíssim preu a pagar per aquella població que s’ha deixat  conduir per un dirigents, negligents, mentiders, i que adoleixen de projectes imaginatius per eixir de la crisi que ells mateixos han generat. La falta de control seriosos i democràtics quan tot va bé, són el taló de Aquil·les de les societats modernes que sacrifiquen el benestar col·lectiu per l’individual, i que miren a un altre lloc mentre no els toque a ells mateixos, sempre tot queda lluny, fins que arriba.

L’Europa dels grans pensadors, Adenauer, Monnet, Schumani i Spinelli pot ser en poc de temps un projecte mort i fossilitzat, que d’aquí un centenar d’anys altres trobaran i desenterraran per mantindre i reflotar de nou el projecte inicial, evitant els errors que ens estan portant al mal lloc on estem.

Cap arbre té més troncs que rames

En els temps que corren puc dir que porte el meu escepticisme, més com a resignació que com a bandera. De tots els motius que m’han fet perdre la meua confiança en la casta política, tal vegada el més cridaner, siga aquell que els fa percebre els problemes als que ens enfrontem, els ciutadans i ciutadanes d’aquest país, com generats sempre per un altre polític, i per suposat d’un altre partit. Com si les necessitats postisses o inventades, i el preu a pagar per un permanent espectacle d’opulència del que no hem participat, però que a hores d’ara cal pagar entre tots, no l’haguérem generat certa casta política d’un i altre partit.

Però cal ser realista, el nostre vertader problema, a més de l’anterior, que ja n’és prou, no és ni més ni menys que l’excés d’endeutament,  generat pel sistema financer, de famílies i empreses. Es per això que com a ciutadà de peu, no puc entendre perquè a hores d’ara no s’ha intentat des dels estaments governamentals fer una ferma reforma del maleït sistema financer. Estime que cal deixar enrere ja, aquella premissa dels últims 30 anys, on l’expansió desaforada del crèdit s’entenia com a motor de creixement econòmic.

Pense que en aquest moment de desconcert on la brúixola no troba el nord, i quan el troba o no el miren, o ni li fan ni cas; la forma fàcil, és retallar d’allò on tots sabem fer-ho, educació i sanitat, o proposar amnistia fiscal als que han participat de l’estat de benestar però no han contribuït a ell. Senyors i senyores polítics, si em permetem un consell com a ciudatà d’aquest país, el que cal en aquest moment no és ni més ni menys que imaginació, desafiar normes, destriar el que no es comú, fugir del pensament globalitzat, pensar de forma diferent, trencar amb tot allò que recorde el que és convencional, i sobre tot innovar, generant fórmules pròpies, defugint d’allò que funciona o no en un altre lloc, mimetismes que de vegades no funcionen en altres entorns, és el moment de ser valent,  de demostrar la casta i la vàlua d’un col·lectiu tan devaluat com aquell del que formen part.

I per cert, un avís, el poble sempre té més consciència de la que vostès com a polítics creuen.

El Decret Vela, no és el camí

Vos anime a que abans de llegir aquest article d'opinió visioneu el següent vídeo fent un click damunt l'enllaç (Serà una premonició), i deixeu les vostres opinions en els comentaris d'aquesta entrada.

Serà una premonició ?

Cada dia que passa necessitem més de la col·laboració i de la implicació en el procés educatiu de l’Administració Educativa. No és moment de retallades, ni es moment d'escatimar, és l’hora de coordinar esforços, estudiar alternatives i assolir objectius conjuntament. Pensem que l'educació és una eina per entendre i millorar el món.

Per tant i començant per nosaltres, l’esforç del professorat deu encaminar-se cap a la pràctica docent, hem de començar a ser conscients de la responsabilitat i l’esforç que és necessari per a atendre les diferències que trobem a l’aula, i per motivar i aconseguir els objectius d’aprenentatge que programem i ens proposem en la nostra tasca diària.

Però sense cap dubte, l’administració i els equips directius dels centre deuen facilitar aquestes tasques, evitant que les funcions docents queden diluïdes per la resta d’accions. Sols així, aconseguirem els objectius formatius i les competències que pretenem que l’alumnat puga aconseguir, evitant la problemàtica endèmica que s’està instaurant als centres envers els resultats acadèmics i els maleits decrets de retallades.

Una de les primeres coses a fer serà que els centres puguen aconseguir autonomia organitzativa, sols així es poden establir els propis compromisos de qualitat, emprant els recursos disponibles per atendre les necessitats docents.

No és un secret que el nostre sistema educatiu presenta un dels pitjors indicadors en relació als països dels nostre entorn, però reflexionem una mica, per modificar aquest fet són necessaris un bon grapat de canvis, que sembla estem obviant:

1.- Augmentar la inversió en l’escola pública, y per suposat no convertir-la en la subsidiària del sistema, i si es necessitem màsters d'austeritat, igual i per a tots..

2.- Reconèixer l’esforç personal com un valor necessari per aconseguir les fites proposades.

3.- Cal començar a respectar i considerar la figura del professor i dels companys com un principi bàsic per crear un bon clima de treball.

4.- Establir com a prioritat i factor de qualitat educativa, la convivència, i desenvolupar mesures àgils que ens permeteisquen resoldre les conductes conflictives que cada dia es donen amb més freqüència a l’aula.

5.- Catalogar i tipificar entre tots tot tipus de conductes disruptives, especialment aquelles que encara que siguen de baixa intensitat resulten dolentes per al procés d’ensenyament aprenentatge, i que són les que realment estan deteriorant de forma greu la convivència en els centres.

6.- Establir, proposar i fer complir les mesures correctores y sancionadores el més aviat possible a l’alumnat que cometa actes d’indisciplina.

7.- Apostar per la tolerància zero.

8.- Reduir la ràtio alumnes-professor sobre tot al 1r cicle de l’ESO.

9.- Implicar a tots els agents socials en la vida del centre i en la tasca educativa de l’alumnat.

Pensem que l’Educació, és i serà, l’eix vertebrador de les polítiques socials i econòmiques, a més de ser la responsable de la formació del capital humà d’un país. Nosaltres, els docents, no som els enemics a batre, en tot cas ho seran aquells que han saquejat sistemàticament les arques de l'administració pública, sense compassió, i sense tindre en compte que era allò que podia passar.

Però si ho pense geladament, tinc por, por de que no ens quede un altra opció que tapar-nos els nas, i acceptar la naturalesa corrupta del poder, que quan tot va bé, engreixa, i quan no, enfronta i criminalitza a la resta; deixant-nos un debat frenètic i culpabilitzador que els facilita la presa de decisions impensables en altres moments històrics.

És necessari avançar cap a un pacte per l'educació pública on es puguen garantir els drets fonamentals dels usuaris.

Soro, un docent més.

Tots som alumnes del IES Lluís Vives

Manifestar la disconformitat amb la política educativa no deuria ser pecat i menys estar penat, els més joves, els menys joves, i tothom té dret a manifestar el seu dissens, en això consisteix el joc democràtic, l’exercici de la llibertat individual i col·lectiva és un dret que s’ha de respectar.

Les carreges policials, mai són una solució, més bé són el reflex d'un sistema al que no li agraden les veus crítiques, un sistema gestionat per aquells que política i econòmicament no sofreixen la crisi, ni les retallades, aquells que constitueixen una casta acostumada a fer el que els ve en gana, sense tenir que donar explicacions del perquè, ni del quan, ni del com; una casta que gestiona els diners públics d’una forma més que sospitosa, sense mesura, sense tenir en compte que aquests deuen ser gestionats de la forma més honesta possible, pensant en tots i no en un mateix, sense prebendes, sense esperar res a canvi, pel simple fet de fer les coses bé.

Benvolguts polítics, la fallida de l'estat del benestar, no l'han produït els alumnes que des de fa temps vénen manifestant-se per defensar el dret constitucional a una educació pública i de qualitat, l‘alumnat del I.E.S. Lluís Vives, com l'alumnat de qualsevol centre de la Comunitat Valenciana, té tot el dret a protestar de forma pacífica pel que ells consideren injust; i dic pacífica perquè així van ser, si haguessin agredit als agents de policia tirant-los objectes, o fet malbé el mobiliari públic,alguna premsa poc independent ens ho hauria fet arribar.

Per tant, exercir el dret a dissentir no pot emmudir-se amb actuacions poc licites i desmesurades i més sabent que enfront tenim ciutadans, alguns d'ells menors. I per cert, quan les coses no es fan bé, no deu haver cap problema en reconèixer-ho, el problema es no fer-ho i carregar exabruptes sobre qui expressava el seu pensar, que mai són l’enemic, faltaria menys.

Els nostres estudiants, són, ens agrade o no, la nostra aposta de futur, futur que els hem deixat més que truncat, malbaratat, i clar protesten, faltaria menys, no volem joves aborrallonats i uniformats intel·lectualment que caminen en una sola direcció.

Pensem una mica, no protesten per la calefacció, per la falta de recursos que venen patint des del inici de curs; protesten per una política d’ajust que trunca i fa mal bé als usuaris de l’ensenyament públic, estan cansats de sofrir palos per tots els costats, i aquesta setmana per un altre; llei rere llei, reforma rere reforma, decret rere decret, assignatures rere assignatures, i ara a més, la pèssima gestió econòmica de qui deu defensar i vetllar pel sector públic, per un sector que si té bona salut, garanteix la igualtat d’oportunitats per a tots.

De nou és al sector públic, malalt i a punt d’entrar en urgències a qui li toca retallar, que poc se’n recordaven d’aquest quan estàvem de vaques grosses; si, si , en eixes no tan llunyanes èpoques de bonança econòmica, en les que hagués estat bé pensar en la justícia social. 

Valencians en peu alceu-se ....

La nostra, una comunitat desdibuixada i plena de lluites i interessos econòmics innobles, on els valors ètics han quedat en un segon terme, deixant de ser un dels sans objectius d’aquelles persones que es dediquen al món de la política.

Una política, la nostra, caracteritzada pels excessos i els grans esdeveniments, on tot estava ben vist, on semblava que aquesta gestió de cartó pedra dels diners públics mai anava a passar factura als valencians i valencianes, i que hui, desprès de més d’una dècada i mitja de gestió dels populars, els recursos dels ciutadans, d’aquesta, la nostra comunitat, estan als nivells més baixos que hem conegut.

Anem a les dades, com ha publicat fa unes setmanes el INE, cada valencià te 2.598 euros menys, que la resta d’espanyols per capejar el temporal d’una crisi que es ceba especialment en les nostres terres. El més dur es pensar que s’ha desaprofitat una etapa bonança per generar activitat, riquesa i benestar social, i que per contra el nivell d’atur va augmentant diàriament.

En aquests moments, en els menys inoportuns, i com a fàcil solució, ciència, tecnologia, sanitat i educació estan perdent l’estela i el fil del progrés, retallada rere retallada, i cal pensar, que si el treball no floreix del si d’aquestes col·lectivitats com antídot front a les forces econòmiques dissociadores a les que estem sotmesos, sense cap dubte, es dibuixarà una nova comunitat plena de fortes desigualtats que serà incapaç durant molt de temps de donar resposta social a gran quantitat de joves que esperen molt d’aquesta societat valenciana.

Es cert que cada dia menys necessitem de magisteris morals dels que ara tots s'enrecorden, que el que hi ha que fer es engegar el motor productiu, però que resultarà difícil si els nostres governants no es donen compte, que amb aquestes mesures de retalls a les que ens sotmeten dia rere dia, el únic que poden potenciar es que augmente més el nombre d’emigrants valencians, que en aquests tres últims anys s’ha incrementat en 12.000 persones, xifra que de no fer res seguirà augmentant, i que a més ho fa sobre un perfil de futur, joves, solters i amb estudis superiors.

La globalitat paradigmàtica

En l’actualitat quasi tots els graus universitaris, i per suposat la formació professional reglada, s'inscriuen en el sistema de crèdits.

Es podria sospitar, desgraciadament, que hui en dia aquesta transformació es veu de vegades afavorida per una perspectiva de gestió mercantil. Alguns empresaris sembla que somien en organitzar el planeta de manera que a tot arreu trobem els mateixos mòduls, amb els mateixos continguts, el mateix format temporal perquè tota formació, acadèmica i professional, es puga construir com una acumulació coneixements independents oferits per tot tipus d'institucions, i per suposat de formadors, aconseguits alguns de manera presencial i unes altres, per l’ensenyança virtual en xarxa.

Des d’aquesta perspectiva economicista, n'hi ha prou en saber sumar els crèdits obtinguts per ací i per allà, i per suposat, si la suma és suficient, obtens el corresponent certificat o títol que acredita els estudis cursats o la professió a exercir. El que succeeix cada dia més, és que aquests títols i certificats són reemplaçats de manera progressiva per un porta folis personalitzat que especifica el conjunt d’estudis que s'han seguit, defugint de la pròpia coherència d’aquests. Això sí, el nou sistema facilita els processos d’homologació i de convalidació de assignatures, mòduls i títols en el propi país i en l’exterior, dotant de major flexibilitat i interacció acadèmica en i entre universitats. Universitats que ja no competeixen per tenir els millors estudiants, els millors professors i els millors investigadors, universitats que es nodreixen de la mediocritat endogàmica que generen.

Així doncs, cal pensar que l'estandardització i globalització d’aquests sistemes acadèmics i professionals, poden fer malbé la qualitat del sistema, i la majoria de vegades la coherència de les formacions acadèmiques o professionals; i per a que canvie un sistema i aquest canvi siga efectiu, el motor del canvi deu estar dintre, i a més, es deu creure en ell. Resumint, els efectes del suposat canvi per iniciar una millora en les nostres universitats, pot conduir a situacions oposades a les que teòricament es pretenia aconseguir.

¿T'apuntes al canvi?

Des de fa molt de temps he pensat i seguisc pensant que les dones es convertirien en el motor de canvi a l'hora d'interpretar la gestió en els centres docents. Després d'anys de treball i de tocar el fang amb les mans, i no observant el fenomen des d'una tribuna; pense que la força universal que pot produir el canvi, són les persones, siga quin siga el seu sexe, les persones responsables que pensen més en les altres que en elles mateix.

Les exhibicions de poder no serveixen per a res, cal enfrontar-se a la realitat amb l'ajuda de tots nosaltres, tots i totes podem aportar al procés de canvi, però sobre tot cal sentir-se part de l'engranatge que engegarà el motor d'aquest canvi. Per aconseguir-ho necessitem un saber fer incloent, un model que a la vegada treballe les formes i genere un estel d'optimisme i de bon quefer; sols així podrem redefinir la tasca de tots els docents que treballem en el centre.

Redefinim el camí que volem seguir, iniciant-lo des de la unitat, evitant qualsevol tipus de fragmentació, i aprofitem el moment de crisi que estem passant, deixem a un costat eixa sensació d'impotència i allò de que no podem fer res, i comencem amb la major claredat, a dissenyar una estratègia que represente l'adhesió de totes les formes de pensar i treballar. Però fem-ho des de la creença que tots som necessaris, que tots som importants, i que tots hem de posar almenys allò que li exigim a la resta.

No cal dissenyar camins perfectes, si caminem junts anirem fent-los al mateix temps que definint-los. Evitem que augmente la distància entre les parts, el que és ben cert és, que encara que molts ho intenten, no hi ha parts, hi ha persones amb ganes de fer. Un altra cosa es que altres polaritzen i desequilibren al conjunt, multiplicant la capacitat de desmoralització, el que provoca un augment d'individualisme que genera els nous educaescèptics, que per cert, no ajuden en res a solucionar la gran quantitat de problemes reals que tenim dia a dia en els centres educatius.

Recorde els meus inicis al costat d'un dels grans, J.B, que sempre em deia " Soret per a que la resta participe i treballe al teu costat, tu deus, a més de treballar més que ells, haver anat i tornat com a mínim dues vegades"

I és cert, sols des de la feina personal, el compromís, la transparència i el treball desinteressat, és pot conjuntament amb la resta de persones d'un centre, engegar els motor del canvi.

I demà, què?

En tota crisi com cal, hi ha un punt d’inflexió que suposa el inici per a l’eixida d’aquesta. Tots els sabedors del tema, i fins i tot, les elits governamentals, parlen de la necessitat de diversificar les fonts del creixement econòmic, a més de potenciar l’economia productiva en detriment dels sectors especulatius.
Com solem dir els biòlegs, caminar cap a la biodiversitat, en aquest cas, dels sectors productius nacionals com motor de canvi. Ara bé, la majoria de caps pensants solen obviar, que per aconseguir aquesta fita cal reestructurar el malferit món educatiu del nostre país, i s’ha d’eixir de la mà dels més joves.
És per tot això, que hem d’ invertir en el futur, és a dir, en educació i en els més joves, adequant les nostres necessitats a les pròpies d’un mercat laboral real i productiu, no com el que preval en aquests moments, un mercat de treball, monocord i distorsionat per unes elevades taxes de precarietat.
Com a professor de secundaria i membre de l’engranatge públic educatiu, m’agrada reflexionar sobre allò que tenim, i crec que ningú no pot negar que en aquests moments la nostra situació és caracteritza per, uns elevats nivells d’atur entre joves molt preparats, i un sector públic en crisi, que de vegades es troba sobredimensionat, i la majoria de voltes mal remunerat i amb baix reconeixement social. Però el pitjor de tot és la falta de biodiversitat, i per tant de noves idees i colors, en la nostra classe política, que lluny d’agafar com a “leivmotiv” aquesta, s’enroca no actuant o mirant a un altre costat quan s’instauren sistemes corruptes per tot arreu, evitant així que es puguen corregir les disfuncions que ens estan portant al lloc on estem.
Però cal pensar en positiu, en tota crisi hi ha un col•lapse, hi ha un punt d’inflexió, hi ha una o varies eixides, i som molts i molt diversos els que pensem que cal confiar en les nostres forces, i que entre tots i des de la cohesió social, la confiança i el respecte per la biodiversitat , es poden assentar les noves bases per eixir d’un món que tots hem ajudat a crear i que no ens agrada gens.

Temps al temps

No soc optimista respecte al futur de l’educació pública, i menys envers el futur dels seus treballadors quan veig que molts progenitors estan disposat a pagar, any rere any, 6000 euros o més, per la formació acadèmica del seu fill, i a més, són capaços de justificar que no els resulta tan car, i que en el fons s’apropa al cost de mantenir-lo a la pública en la capital.
És en eixe mateix moment, quan l’educació i la formació acadèmica cau en mans d’uns pocs, d’un monopoli que dia a dia, i davant de la permissibilitat de tots, va guanyant terreny i adeptes, i el que és pitjor, un elevat número d’estudiants.
Cada dia que passa està més clar que allò que hem considerat episodis passatgers, ens estan portant a un desconcert, que descriu perfectament la ruptura ideològica de la gent que creu i creia en la funció dels estaments públics.
Es dur, però si no fem res, l’abisme entre una formació acadèmica pública i no mercantilista, defensada cada dia per menys adeptes, serà més gran i abrupte, provocant l’endeutament del sector públic, amb la conseqüent baixada de qualitat.
I és, des dels estaments públics en els que treballem, on hem de cercar estratègies que a la vegada que defensives, ens ajuden a mantenir un equilibri social entre els dos sectors, esperant que el nostre, el públic mai es trobe en desavantatge front al privat. Sols així evitarem que l’educació, un dret de tots, es monopolitze en favor d’uns quants.

Que l’educació ens empare.

El treball del professorat als centres de secundària, és una tasca constant, silenciosa i de vegades poc agraïda, on els resultats no es veuen enseguida, tant és així, que generalment resulten invisibles per a un bon grapat de gent.
Res més lluny de la realitat, aquests professionals i el seu alumnat són el motor de futur, la via de transferència de coneixements a la societat . Es per tot això que des d’ací i encara que constatem, que anem avançant poc a poc, hem de ser crítics i defensar canvis profunds que intenten donar qualitat al sistema educatiu actual, en el que per sort o per desgràcia conflueixen, una crisi econòmica i un grapat de polítiques que no semblen apuntar cap a la millora de la qualitat de l’ensenyament.

Sembla doncs, que ha arribat el moment d’engegar la màquina de raonar i començar a treballar en conjunt, com a col•lectiu, tenint en compte allò que podem aportar al sistema cadascun de nosaltres. Pensem que molts són els reptes als que hem de fer front, alguns són nous però d'altres són vells coneguts:

• L’educació com una inversió de present i com una aposta pel futur.
• La forma d’enfocar la formació del professorat, què volem i què s’espera de cadascun de nosaltres.
• La formació en ètica ciutadana, actituds i valors, dins del concepte global de formació integral del nostre alumnat.
• L’estudi d’un model d’incorporació de l’immigrant, que siga capaç de conduir-nos a una societat multicultural on tots guanyem.
• La llibertat en el pas de l’observació a la intervenció dels equips docents dels centres educatius.
• El impacte de les noves tecnologies a les aules.
• El intercanvi i foment d’experiències d’aprenentatge, que ens ajuden a reflexionar sobre la nostra tasca a la vegada que a innovar sobre ella.
• La recerca de solucions col•lectives que passe per donar un major marge d’actuació, independència i autoritat als claustres de professors, vertaders motors del procés educatiu.
• Conjugar la cultura de l’educació primària i secundària.
• Estudiar nous models de mobilitat d’alumnes entre nivells, que ajuden i faciliten l’encaix al sistema educatiu.
• Abordar seriosament una reflexió sobre el paper dels pares i les mares als centres, superant tòpics, deixant-los participar en l’entorn educatiu però no en l’acte, evitant així part de la pressió que generen .
• La resistència dels centres i els professionals de l’educació per enfrontar els vertaders problemes, emmascarats la majoria de les vegades per una visió segada del paper que de nosaltres mateixos tenim en moment que ens ha tocat viure.

Aleshores, cal pensar que de tot el que hem dit, dos són els vectors primordials del canvi que poden corregir l’actual situació de l’ensenyament secundari al nostre país.

- Un augment pressupostari, i rigor en la utilització d’aquests fons públics, per adaptar-se a les demandes de la societat actual.
- Una activa militància dels professionals de l’educació, que han de lluitar per allò que fan, intentant garantir una educació pública digna i de qualitat, que a la vegada ens dignifique a tots i cadascun de nosaltres com a el que som PROFESSIONALS DE L’EDUCACIÓ.

En Salvador Piera i Gabardó

Asfixia educativa

Comunitat Valenciana, 15 de setembre, punt de partida per a un nou curs acadèmic que sembla presentar-se més que difícil i que vindrà marcat per:

- La falta d'un pacte de estat per a l’Educació.

- Una taxa de fracàs escolar de les més altes d’Espanya, i per suposat del nostre marc referencial, Europa.

- El malestar en el cos docent, generat per infinitat de motius, baix reconeixement social, reducció salarial del 5%, una dolenta política de mobilitat del professorat ( comissions de serveis, concursos de trasllats, etc.), un estatut que no arriba mai.

- Un desequilibri en el percentatge d’alumnat estranger matriculat en centres mantinguts per la hisenda pública, ensenyament públic i concertat.

- Una crisi econòmica de fons, que provoca un augment dels estudiants matriculats, a més, d’una menor dotació econòmica que retalla les partides per a Educació, un exemple són les beques en funció de l’existència de fons.

- Retallades que afecten i que empitjoren sense cap dubte la qualitat del nostre ensenyament públic valencià, afectant a les unitats de secundària, batxillerats i cicles formatius, a la plantilla de professorat dels centres, i sobre tot als programes d’atenció a la diversitat.

I com sempre, a pagar justos per pecadors, que mira que hi ha. Aquesta és la factura que ens toca pagar a tots, per consentidors, desprès d’anys de falta de control i planificació, on la gestió es caracteritzava per l’avarícia, el balafiament i malbaratament de gran part de la gent encarregada de gestionar tot allò que portava l’etiqueta de públic.

Drets lingüistics, de qui?

Tinc molta sort de que em paguen per treballar en allò que m'agrada, l'ensenyament. No se si aquest fet provoca l'enveja de molts, però que li vaig a fer, la realitat és aquesta i no un altra.
Així i tot, no es penseu que aquesta feina és una meravella, com la resta de professions, te coses positives, però també de negatives.

Sembla mentida, però en aquesta última dècada, tots i cadascun de nosaltres ens em acostumat a donar per normal tot tipus de situacions i conductes que sense adonar-nos estan minvant el funcionament dels centres . Caldria recordar que el col•lectiu de docents de l'ensenyament públic hem sigut al llarg de molts anys un grup de gent reivindicadora, lluitadora i motor dels canvis socials.

Tal vegada per tot això i en l'actualitat, qualsevol compromís polític a favor de l'escola pública és una espècie d'actuació proscrita; per tant, tots nosaltres em de fer un esforç per seguir mantenint eixa simbiosi sostenible i globalitzada que representa l'ensenyament públic envers el seu quefer social.

Resultaria interessant que les autoritats educatives s'en recordaren de vegades dels seus soldats de base, d'aquells que estem a les trinxeres, i que dia a dia, i cada vegada amb menys recursos, "els trauen les garrofes del foc", cal preguntar-los, cal arropar-los.

Pensem en la última, de quin planeta deu haver vingut el nostre conseller d'educació que cada dia més, facilita els mini agrupament plurilingües en anglés, mentre fusiona grups de castellà i valencià, i sempre clar, en detriment de la llengua de la comunitat.

A vore senyor conseller, no es que estem en contra dels programes plurilingües, més bé estem a favor, però si respecta aquests agrupaments, perquè no ho fa també en les línies de valencià i castellà.

Però que no et lleve la son, perquè encara no sabem quin serà el pròxim capítol del nostre "batconseller", cal ser conscients de que el colp pot vindre pel costat menys esperat.