L'èxit o el fracàs escolar no guarden molta relació amb tot allò que després tindrà veritable importància en la vida adulta. Qualsevol pare (o mare) ho sap, només cal que mire enrere. Però no hi ha res a fer. La preocupació per l'èxit escolar dels fills no és raonable, no aprèn de l'experiència, no llegeix les estadístiques. Aquest té les seues arrels en mecanismes emotius primaris, és una expressió directa de l'amor matern o patern. L'èxit o el fracàs escolar toquen d'immediat les fibres de l'autoestima, accentuen els sentiments de culpabilitat, provoquen projeccions personals, freqüentment irracionals, sobre el futur dels fills, sobre un món millor. Els fantasmes del passat, les desil·lusions, les frustracions, l'eco dels propis èxits i fracassos es representen i es reprodueixen intactes en les relacions amb els fills. Volem que siguen com nosaltres, o volem que siguen exactament el contrari. Volem que tot siga diferent, o que tot siga igual. En el fons hi ha poca diferència.
Massimo Piattelli Palmarini (La voglia di studiare. Che cos'è e come farsela venire. 1991)
Si ha rebut la seua formació a través d’una primera carrera en ciències i, potser, un any o dos d’estudis de postgrau, el professor, sens dubte, coneixerà bé el mètode i el valor de l’enfocament científic. [...] No obstant, la seua tasca com a professor li exigirà alguna cosa més [...] malgrat que la seua formació general haja orientat els seus passos en la direcció correcta. Per una banda, ha de veure els seus alumnes com a persones que s’estan desenvolupant i sobre les que té una gran responsabilitat: donar-los, dels seus coneixements científics, tot allò que puga ser valuós per a ells. Per altra banda, necessita canviar la seua actitud cap a la ciència, ja que a partir d’ara, l’haurà de veure més com un filòsof que com un científic professional [...] [que] necessita concentrar tota la seua ment i les seues energies en la pràctica científica i no es pot permetre reflexionar massa sobre el què està fent des de fora de l’àmbit científic. En canvi, el professor s’enfrontarà gairebé diàriament, a les preguntes dels seus alumnes que qüestionaran, no només el valor del que està ensenyant, sinó el de les regles particulars d’aquesta matèria diferent de les altres activitats escolars. [...] Mentre el científic universitari amb prou feines pot permetre’s pensar en termes que no siguen els de la pròpia disciplina, el professor de ciències sempre ha de pensar en el que hi ha de comú en les tres principals ciències tradicionals [Física, Química, Biologia] i arribar veure-les com a diferents cares d’una “única ciència”. Només així podrà crear experiències d’aprenentatge significatives per als seus alumnes.
Michael Shayer i Philip Adey (Towards a science of science teaching, 1981)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada