Estudi dels factors limitants

L’atmosfera terrestre és un medi molt oxidant degut a l’elevat contingut en oxigen que presentat (21%); i aquest alt percentatge d’oxigen que fa possible la vida sobre al planeta, te el seu origen en el procés de la fotosíntesi. Al mateix temps, mitjançant la fotosíntesi, es fixa diòxid de carboni atmosfèric i es produeix matèria orgànica. Ara bé, no totes les plantes tenen la mateixa eficàcia a l’hora de transformar el diòxid de carboni en matèria orgànica. A més de les diferències que pot haver en funció de determinats factors que afecten a la fotosíntesi, existeixen també variacions en l’eficiència fotosintètica entre diferents espècies. Així, aquelles que no fotorespiren, o que tenen uns valors molt baixos de fotorespiració, seran molt més eficients que les que fotorespiren, encara que com sempre hi pot haver excepcions, és el cas de gira-sol, que encara que siga una espècie que fotorespira, presenta eficiències fotosintètiques molt elevades.

Aleshores passem a treballar el concepte de factor limitant, els primers investigadors que portaren a terme estudis sobre la influència que determinats factors ambientals exercien sobre la fotosíntesi, es marcaren una metodologia, calia determinar per a cada factor els seus punts cardinals, és a dir, el seu mínim, l’òptim, i el màxim. Tanmateix, trobaren que no era possible donar uns valors determinats a aquests punts, doncs depenia de la situació de la resta de condicions ambientals, i per tant això feia que es plantejarà la necessitat d’estudiar-los en relacionant uns amb els altres.

Encara que Justus von Liebig en 1843, ja havia proposat la llei del mínim, segons la qual, quan un procés és regulat per una sèrie de factors, la taxa total del procés està limitada pel factor més lent. Frederick Frost Blackman, a partir d’aquest fet, va formular el seu principi dels factors limitats. Segons aquest, la taxa de fotosíntesi està limitada per un sol de entre tots els factors que poden actuar a un mateix temps, resultant proporcional la limitació a la quantitat d’aquest factor, encara que es deté la proporcionalitat quan un altre factor es fa també limitant.

Per posar un exemple, el rendiment de les plantes pot limitar-se no sols pels nutrients necessaris en grans quantitats, com ho són el diòxid de carboni i l’aigua, que solen abundar en el medi, si no per algunes matèries primes com el cinc, que es necessiten en quantitats menyspreables però escassegen en el sòl.

La llei del mínim diu doncs, que el nutrient que es trobe en menys disponibilitats i siga necessari, limitarà la producció, encara que la resta estiguen en quantitats suficients. L’element menys disponible (en aquest cas

potasi [K]), limita la producció

Si portem a terme experiments de laboratori amb diferents plantes, el principi dels factors limitats no es tan categòric com va proposar Blackman.

La cova de les Meravelles

El dimarts d'aquesta setmana els alumnes de 3r d'ESO han visitat un dels llocs del municipi on es pot vore l'activitat de l'aigua subterrània. La circulació d’aquestes aigües subterrànies a través dels massissos calcaris produeix una acció erosiva continua que presenta diferents graus de dissolució, el que provoca l’aparició de grans simes, avencs, galeries i cavernes.
La peculiaritat de la morfologia càrstica s'expressa tant en el modelat del paisatge com en la seva hidrologia. Apareixen formes superficials que són un reflex de la intensitat dels processos de dissolució que afecten al substrat rocós i que en profunditat donen lloc a sistemes de conductes i cavitats.

Com hem pogut observar les estructures observades són el resultat de la dissolució de les roques calcàries, així amb el pas del temps, l'eixamplament de les coves i galeries provoca el descens del nivell freàtic iniciant-se un procés de colmatació acompanyat de la precipitació de carbonat càlcic pel lent degotejar d'aigua, formant-se les estalactites i estalagmites, o bé, pot formar bandes de calcita (travertí).
Es tracta de roques formades en més del 50% per carbonat càlcic (CO3 Ca), però la composició química és variable; sempre es troba un component de precipitació química i un altre detrític procedent de la mateixa conca o de fora.

CO3Ca..............70% calcita o aragonita
CaMg(CO3)... ......10% dolomita
altres.............20% (quars, argila etc.)

Beguda de càdec o ginebre

La destil.lació de ginebra que hem fet al laboratori, presenta unes característiques pròpies que la diferencien dels mètodes utilitzats als països originaris. Nosaltres hem emprat com a base del licor l'alcohol del vi, i no d'alcohol de cereals que es fa servir als Països Baixos, i Anglaterra. Ferem una eixida a la muntanya per recollir les llavors del ginebre, triarem els fruits més madurs, que posteriorment varem assecar en un lloc sec, al llarg d'una setmana. Posteriorment amb un morter varem partir els fruits i els varem deixar en maceració al llarg de dues setmanes, per seguidament, separar el líquid obtingut per filtració. L'alcohol es barreja amb l'aigua obtinguda per filtració fins a aconseguir una solució espiritosa d'uns 40 graus, que s'aboca en un matràs conectat a un serpentí, seguidament passem a bullir fins l'evaporació. Després el líquid aconseguit es manté durant uns dies amb pell de taronga, comí i canyella, amb la finalitat que agafe l'olor i el sabor que desprenen les essències, integrantse a la beguda i donant-li caràcter. Finalment filtrarem amb una tela de cotto fins obtenir una mescla homogènia que deixarem en repòs durant algunes setmanes, en tornar de vacances de pasqua. Alumnes de 3r ESO. Optativa Botànica.

Agalles

Els alumnes de l'optativa d'EDMA de 3r d'ESO, han treballat algunes classes d'agalles i els insectes que les produeixen. En aquesta entrada teniu un dels dibuixos del grup de 3r A i el text.

Es tracta de l'agalla llanosa que sobre el roser silvestre causa la vespa del dibuix, en concret ha estat determinada com Diplolepis rosae L.

Molts insectes posen ous en l'interior de les fulles o les tiges, d'aquestes ixen xicotetes larves que es mengen la fulla per dins. Algunes plantes per defensar-se desenvolupen els teixits que rodegen als ous formant una zona més o menys inflamada que rep el nom d’agalla. L’ou creix en l’interior de l’agalla, i la larva s’alimenta i es desenvolupa en el seu interior, sense envair altres parts de la planta. D’aquesta forma, la planta proporcionarà a la larva un ambient propici per menjar i viure, però la mantè en un lloc on no perjudicarà les fulles, els brots tendres ni altres parts vitals. Quan la larva finalitza el seu desenvolupament es transforma en crisàlide, que en poc de temps abandona la seua pell per donar el insecte adult, que escava una galeria en l’agalla fins eixir a l’exterior . Una vegada fora de l’agalla els adults s’emparellen i les femelles tornen a posar ous a les plantes joves tornant-se a iniciar el cicle.