La cita del dia


“En els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement”
Albert Einstein

diumenge, 31 de gener de 2010

Mitocondris



Els mitocondris ens ajuden a entendre l'evolució de la cèl·lula eucariòtica. Com ja hauríem de saber, es tracta de orgánulos que apareixen en el citoplasma de totes les cèl·lules eucariotes. La funció dels mitocondris és, fonamentalment, el metabolisme respiratori: en ells la glucosa, i altres substrats orgànics, com altres sucres i àcids grassos, s'oxidan totalment per a l'obtenció d'energia química en forma d'adenosína-5'-trifosfat (ATP), la molècula energéntica universal. L'estructura d'un mitocondri és increïblement semblant a la dels bacteris aerobics, tant en la seva morfologia com en la seua fisiologia. La seva forma és allargada, amb una doble membrana de bicapa lipídica. La membrana interna presenta nombroses invaginaciones donant lloc a les crestes mitocondrials. El que és l'interior de la mitocondria, o matriu, juntament amb l'espai intermembranós que queda entre les dues membranes, són localitzacions diferents per a diferents rutes oxidativas.
El més sorprenent dels mitocondris és que posseïxen un genoma propi, de doble hèlix circular, com el dels bacteris, que es replica independentment de quan ho fa el nucli cel·lular, encara que, per a la seua desgràcia, precisa del concurs d'alguns gens nuclears per a poder-se dividir totalment.
Aquesta semblança amb els procariotes i la seva necessitat del nucli cel·lular va dur a que es proposara la denominada hipòtesi endosimbionte, que postula, que, en algun moment en el desenvolupament de les cèl·lules eucariotes, els bacteris respiratoris van penetrar en el citoplasma d'aquestes i allí es van quedar per a benefici mutu, a manera de simbiosi.
Els mitocondris tenen sistemes genètics complets: porten a terme la duplicació del seu ADN, la seva transcripció i la síntesi de proteïnes. No obstant això, la majoria de les proteïnes necessàries per a aquests processos estan codificades en en genoma nuclear. Quant a la síntesi de proteïnes, la semblança de mitocondrias i cloroplasts amb els organismes del regne de les procariotas és sorprenent: els seus ribosomes són molt semblants ; en cloroplasts i mitocondrias , la síntesi de proteïnes comença amb una aminoàcid denominat N-formilmetionina, igual que els bacteris, i no amb la metionina, com ocorre en eucariotes.

divendres, 29 de gener de 2010

Glioxisomes



Els glioxisomas són orgànuls que es troben en les cèl·lules eucariotes vegetals, particularment en els teixits d'emmagatzematge de lípids de les llavors, i també en els fongs filamentosos. Els glioxisomas són peroxisomes especialitzats que converteixen els lípids en carbohidrats durant la germinació de les llavors. La plàntula utilitza aquests sucres sintetitzats fins que és prou madura per produir-los per fotosíntesi. En els glioxisomas, els àcids grassos s'hidrolitzen a acetil-CoA mitjançant els enzims β-oxidació peroxisomiales. A més, contenen els enzims clau del cicle del glioxilato (isocitrato liasa i malat sintasa).

dijous, 28 de gener de 2010

Xaperones



Els sistemes vius limiten les interaccions proteiques incorrectes, fabricant una classe de proteïnes, anomenades, apropiadament, xaperones (recordem que les xaperones -habitualment mestres- en les escoles de dansa són els que intenten evitar les "interaccions no adients" entre els estudiants".
Les xaperones són una família de proteïnes que ajuden a aconseguir un correcte plegament a algunes estructures polipeptídiques. Aquest ajut que proporcionen les xaperones no és únicament sobre proteïnes de nova formació si no també a proteïnes que modifiquen la seva funció, traspassen una membrana, o son destruïdes per un xoc tèrmic. A més d’ajudar a un correcte plegament també ajuden a “blindar” la proteïna en certs processos per evitar enllaços amb substàncies indesitjades o la formació de una conformació no necessària en aquell instant, com per exemple en el transport d’una proteïna fins a l’orgànul on realitza la seva funció. Aquest nou concepte de xaperones moleculars no ha de fer perdre el concepte de la autoconformació de les estructures de les proteïnes, però ens ha de fer pensar que “in vivo” algunes proteïnes necessiten un petit ajut per arribar a la geometria desitjada. Aquestes que necessiten un “ajut” solen ser proteïnes més grans i amb múltiples dominis.

De segur que pots fer-los


1º.- Un gen recessiu (tra), quan és homocigótic transforma a les femelles de l’escarabat Cicindella campestris L. en un mascle fenotípic. Tots aquests mascles transformats són estèrils. El gen no té efecte sobre els mascles. Si es du terme l’encreuament entre una femella heterozigòtica per al gen tra i un mascle recessiu homozigótic per al mateix gen.
¿Quina proporció sexual cal esperar en les generacions F1 i F2?


2º.- Les cabres d’orelles llargues que s’emparellen en cabres d’orelles curtes produeixen en la F1 cries amb grandaria mitjana d’orelles, i en la F2 tenen ¼ d’orelles largues, ½ d’orelles mitjanes i ¼ de curtes. Les cabres mascle imbermes emparellades amb cabres femella barbades, produeixen una progenie masculina barbada i femenina imberme. Un mascle barbat, amb orelles mitjanes que tenia un pare i una mare imbermes, s’emparella amb una femella imberme heterozigòtica d’orelles mitjanes. Assenyale el genotip i fenotip de la F1.

3º.- Una planta del genere Capsella, anomenada vulgarment “bolsa de pastor”, produeix una llavor en forma de càpsula que es controlada per dos gens independents. Quan es creuen o polinitzen plantes dihíbrides, es troba que el 6% de la descendència tenia llavors en forma de càpsula ovoide i l’altre percentatge corresponia a llavors en forma de càpsula triangular. Indica el creuament i el genotip dels pares i dels fills.

Bioètica



Entenem per bioètica, l'ètica aplicada a las intervencions en els éssers vius,per tant s'encarregarà de l'estudi sistemàtic de la conducta humana en l'àrea de les ciències de la vida i de la salut, i des del punt de vista de la licitut o il·licitut moral d'aquest tipus d'accions. Es per tot això que un dels principis fonamentals d'ella es que no tot el que és tècnicament possible pot considerarse moralment admisible. És a dir, no tot allò que en l'actualitat podem fer, deu fer-se.
Observem alguns altres principis fonamentals:
1.- La vida de tot ésser humà és inviolable.
2.- La ciència, la tècnica i el progrés deuen estar al servici de la humanitat i de la vida.
3.- La fí no justifica els mitjans.
4.- Cal tractar a la resta com ens agradaria que ens tractaren a nosaltres.

dilluns, 25 de gener de 2010

Estructura de cilis i flagels



Els cilis i flagels són estructures complexes amb més de 250 proteïnes diferents. Tots dos contenen una estructura central de microtúbuls i altres proteïnes associades, denominades conjuntament com axonema, envoltat tot això per membrana cel·lular. A l'interior, a més del axonema, es troben una gran quantitat de molècules solubles que participen en cascades de senyalització i que formen l'anomenada matriu. Un axonema consta de 9 parells de microtúbuls exteriors que envolten a un parell central. A aquesta disposició es coneix com (9x2 + 2). El parell central de microtúbuls conté els 13 protofilamentos típics, però les parelles externes comparteixen protofilaments. Els cilis primaris no tenen parell central. A un dels microtúbuls de cada parell perifèric se'l anomena túbul A i a l'altre túbul B. L'A és un microtúbul complet mentre que el B conté només 10 o 11 protofilamentos propis i 2 ó 3 compartits amb el A.
Aquesta disposició es manté gràcies a un entramat de connexions proteiques internes. Almenys dotze proteïnes diferents s'han trobat formant part de l'axonema, les quals estan implicades fonamentalment en mantenir la organització dels microtúbuls. Les parelles de microtúbuls externs estan connectades entre si mitjançant una proteïna anomenada nexina. Els túbuls A de cada parella estan connectats per ràdis proteics a un anell central que tanca al parell central de microtúbuls. En els microtúbuls externs apareix una proteïna motora associada anomenada dineína que està implicada en el moviment de cilis i flagels.
Els microtúbuls s'originen per polimerització a partir d'una estructura localitzada al citoplasma cel·lular perifèric anomenada cos basal. L'estructura del cos basal és similar a la dels centríols, és a dir, 9 triplets de microtúbuls que es disposen formant una estructura cilíndrica. Sense el parell central (9x3 + 0). El triplet A conté una forma completa i els altres dos comparteixen protofilaments. Entre el cos basal i l'axonema del cili existeix una zona de transició que té només els 9 doblets típics del cili però no el parell central. Aquest es formarà a partir d'una estructura anomenada placa basal, localitzada entre la zona de transició i el doblet intern.La part del cos basal més propera a l'interior cel·lular s'ancora al citoesquelet mitjançant estructures proteiques anomenades ràdios ciliars.

divendres, 15 de gener de 2010

La dignitat de la persona. Bioètica i deontologia.



La dignitat que defineix a les persones és un concepte que ha anat canviant al llarg de la història de la humanitat. Durant molt de temps, les persones varen ser considerades com éssers que tenien una finalitat, i la seua dignitat depenia de la mesura en que la complien. Així, en l'antiga Grècia, l'home virtuós era el bon ciutadà, perquè eixa era la finalitat de la persona, mentre a l'Edat Mitjana, la filosofia cristiana va establir la finalitat de l'home com la realització d'un pla diví. En l'actualitat i arran de la independència del concepte d'home respecte de a la religió, la dignitat va començar a entendre's com el bon ús de la llibertat de l'individu, una concepció que continua vigent en la nostra societat, que considera que l'ésser humà està subjecte a drets i deures, i que ha de respectar els drets dels altres. Com es sol dir " la llibertat d'un individu acaba on comença la dels altres".

La paret cel·lular




De la mateixa forma que les barres d'acer disposades en una matriu de ciment reforcen l'estructura del formigó, també les microfibrilles de cel·lulosa es disposen en una matriu formada per proteïnes i altres polisacàrids, com és el cas de l'hemicel·lulosa(polimer de glucosa, xilosa i arabinosa) i la pectina (polímer d'àcid galacturònic, ramnosa i arabinosa), per constituir l'estructura de la paret de les cèl·lules vegetals.
Les microfibrilles es disposen paral·leles, en capes o làmines superposades al voltant de la cèl·lula, augmentant la resistència i la impermeabilitat de la paret. Les parets de les cèl·lules joves són quasi exclusivament de cel·lulosa, però a mesura que envelleixen s'impregnen de substàncies no glucídiques que augmenten la seua resistència, és el cas de la lignina (polímer fenòlic), la cutina (capa cèrea)que aporta impermeabilitat o la suberina.

dissabte, 2 de gener de 2010

Orchidaceae



Ophrys speculum subsp. speculum

Nom vulgar: flor d'abella, espill de Venus.

Geòfit tuberós amb tubércles subglobosos 2(3) de sèsils a subsèsils. Tiges de 20 a 45 cm. Fulles basals ovado-lanceolades. Inflorescència de 5 a 12 flors, màcula molt brillant, que ocupa la major part del label, de color blau quasi violaci, el seu marge es presenta amb pèls pardo rogencs, sèpals amb franges marron violaci.Podem trobar-la dispersa per la part est del municipi en matorrals aclarits i herbassals translocats, sobre substrats bàsics.

Liliaceae



Fritillaria lusitanica Wikström subssp.: lusitanica

Espècie endèmica de la Península Ibèrica, molt polimorfa. Es tracta d'un geòfit bulbós, que pot arribar fins al 40 cm, i que generalment trobem en matorrals secs i aclarats, bulb amb túnica blanquinosa, fulles alternes lanceolades. Flors solitàries, encara que s'han trobat ejemplars amb dues, periant en tèpals purpura més pàlids en la cara interna, generalment podem observar una banda grogenca que és més ampla en els tèpals externs. Nectaris lineal-lanceolats. Floració de maig a juny. Endemisme mediteràni iberolenvantí. Bones poblacions en les umbries del barranc de la Falzia i en el de la Font de la Parra.
 

Scrophulariaceae


Chaenorhinum origanifolium subsp. crassifolium (Cav.) Rivas Goday & Borja

Nom vulgar: esperons de roca

Herba perenne, sufruticosa, fins 40 cm, no cespitosa, glabra o glandular-pubescent en el terci inferior, molt gladular-pubescent en el superior. Tiges homomorfes (en aquest cas amb estolons estèrils). Fulles més o menys heteromorfes, de 4-23 x 2-13 mm, peciolades (peciol 1,5-4,5 mm-), de suborbiculars a oblanceolades, d'agudes a obtuses, atenuades en la base, verdes en la cara superior, purpúries a verdes en la inferior, fulles basals oposades. Inflorescència de 2 a 25 flors.Planta endèmica de l'est i sudest de la Península Ibèrica. Podem trobar-la a la majoria de barrancs del poble en fissures i replanells calcàris, a la zona del barranc de la Font de la Parra es troben les majors poblacions, formant part de comunitats rupícoles, es pot trobar també sobre murs de construccions abandonades. Floració de març a maig.