La competència pels aliments, l’espai i altres exigències quotidianes i ecològiques, és la bandera roja que enarborem tots els éssers vius en la nostra lluita per la supervivència. Aquesta és una de les formes de presentar el problema de les relacions entre enemics. Molts de nosaltres ens pregunten el perquè d’aquesta lluita per l’existència, d’aquesta rivalitat costant, de l’existència d’aquesta dura llei de la natura del devorador i el devorat, de l’opressor i del oprimit.
Millor encara, perquè la vida d’un a de representar la mort d’un altre? Mirem al nostre voltant, la pròpia Natura dota a tots els éssers vius d’una irreprimible voluntat de créixer i deixar palès qui és el més fort, el que més pot, i deixa després, morir a milions d’aquests de fam.
Però en el cas que aquest continuat i meravellós desenvolupament de la vida, en el que tots aprofitem àvidament la menor oportunitat, es materialitza, resulta doncs que no correspon a l’equilibri de les lleis naturals de l’harmonia i de la selecció, és per això, que de forma irremeiable, el conjunt orgànic, compost per nombrosos individus, acaba per desorganitzar-se i sucumbir.
És com si una voluntat oculta, però sempre present, tingués cura de que tots els éssers vius tinguérem el mateix dret, igual els grans que els menuts, els poderosos que els dèbils, els complicats que els simples, els violents que els pacífics.
Com a botànic tinc molt clar que a les plantes els ha estat vedada la capacitat de fugir, però no per això deixen de defensar-se, ho fan amb substàncies amargues, desagradables al gust, i soltant verins, el que podem anomenar una guerra química. Però, i nosaltres? En l’espècie humana caldria preguntar-se que és allò que preval, l’astúcia, la intel•ligència, la força, la velocitat, la sagacitat, la capacitat de resistència, d’imitació; la protecció activa, o la passiva; o una barreja de totes elles .
Nosaltres, els anomenats “Homo sapiens”, els homes pensadors, som sense cap dubte un ésser viu més d’aquest planeta, i per tant estem sotmesos, ens agrade o no, als inconvenients de la VIDA.
Millor encara, perquè la vida d’un a de representar la mort d’un altre? Mirem al nostre voltant, la pròpia Natura dota a tots els éssers vius d’una irreprimible voluntat de créixer i deixar palès qui és el més fort, el que més pot, i deixa després, morir a milions d’aquests de fam.
Però en el cas que aquest continuat i meravellós desenvolupament de la vida, en el que tots aprofitem àvidament la menor oportunitat, es materialitza, resulta doncs que no correspon a l’equilibri de les lleis naturals de l’harmonia i de la selecció, és per això, que de forma irremeiable, el conjunt orgànic, compost per nombrosos individus, acaba per desorganitzar-se i sucumbir.
És com si una voluntat oculta, però sempre present, tingués cura de que tots els éssers vius tinguérem el mateix dret, igual els grans que els menuts, els poderosos que els dèbils, els complicats que els simples, els violents que els pacífics.
Com a botànic tinc molt clar que a les plantes els ha estat vedada la capacitat de fugir, però no per això deixen de defensar-se, ho fan amb substàncies amargues, desagradables al gust, i soltant verins, el que podem anomenar una guerra química. Però, i nosaltres? En l’espècie humana caldria preguntar-se que és allò que preval, l’astúcia, la intel•ligència, la força, la velocitat, la sagacitat, la capacitat de resistència, d’imitació; la protecció activa, o la passiva; o una barreja de totes elles .
Nosaltres, els anomenats “Homo sapiens”, els homes pensadors, som sense cap dubte un ésser viu més d’aquest planeta, i per tant estem sotmesos, ens agrade o no, als inconvenients de la VIDA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada