Violaceae

Viola arvensis Murray

Nom comú: pensament de camp



Es una tracta d’una herba anual de fulles ovades i crenades, alternes, a la seua base hi ha estípules pinnatipartides. Anual o bianual amb tiges poc ramificades i erectes de 20 a 40 cm de longitud. Flors solitàries, de color blanc i amb el centre groc i venes rogenques, pedunculades a les aixelles de les fulles superiors, corol•la formada per 5 pètals desiguals, l’inferior és el que presenta la taca roja amb estries rogenques, que a la vegada és esperonat i violaci, trobant-se orientat cap a terra. El calze està format per cinc sèpals semblants entre ells. Els fruits són càpsules globoses i glabres, dehiscents amb al voltant de 60 llavors i entre 35 i 55 fruits per planta. Floreix de finals de maig fins principis de juny.

Al terme municipal podem trobar poblacions estables i nombroses en els camps de cultiu de la zona de Vilella, i puntualment repartida pel terme en llocs ruderalitzats, com vores de cultius, camps abandonats, marges de camins, pradells terofítics.

Rhamnaceae

Rhamnus alaternus L.

Nom vulgar: aladern

 L'aladern és una planta dioica, amb individus masculins i altres femenins productors de fruits rodons, rogencs al principi i negres a la maduresa. Presenta estípules xicotetes i caduques. Les flors que són unisexuals, xicotetes, apètales i tretàmeres o pentàmeres, es disposen en panícules racemoses, condensades, axil•lars, sovint pubescents. El periant es caracteritza per tenir un calze verdós-groguenc amb 5 sèpals de lanceolats a triangular-lanceolats, glabres, reflexos en les flors masculines i erectes en les femenines. Corol•la amb 5 pètals linears o obovat-oblongs, de vegades absents. Disc nectarífer glabre. L’androceu està format per 4 o 5 estam lliures i alterns amb els sèpals, amb filament adnat a la base dels pètals, disc nectarífer intraestaminal, generalment adnat al hipant. Presenta un gineceu amb ovari súper, d’entre 2-4 carpels amb un únic primordi seminal cadascun, d'ell surt l'estil que acaba dividint-se de 2 o 3 vegades. El fruit es una drupa gairebé globosa vermella que un vegada madura és de color negre, amb 2-4 pirè, glabres

És un arbust típic de la vegetació mediterrània i podem trobar-lo representat el tota la zona sud-est de la localitat . Fa fins a dos metres d'alçada. Les fulles, endurides o siga esclerofil•les, estan disposades de forma alterna (disposició d'on deriven els noms comú i científic de l'espècie). Floreix a la primavera i fructifica a finals d’aquesta. És un arbust molt resistent a la sequera estival, ressenyar que encara que resulta molt freqüent en els alzinars, mai domina aquest paisatge.

Vocabulari de genètica D, E, F, G

D




dihíbrid.: Organisme heterozigòtic per a dos caràcters. També se'ls anomena heterozigòtic. Notació AaBb.

dimixis.: fenomen que consisteix en la fusió de dos tipus de nuclis.

dimorfisme sexual.: Conjunt de diferències morfològiques i fisiològiques que caracteritzen i diferencien als dos sexes d’una mateixa espècie.

diplo-.: Prefix que significa doble.

diploide.: Cèl•lula que presenta dos jocs de cromosomes homòlegs, és a dir, 2n cromosomes.

dominància.: Fenomen pel qual un al•lel d’un organisme heterozigòtic domina respecte de l’altre al•lel del mateix gen.

donant universal.: Persona del grup sanguini 0 que pot donar sang a qualsevol altre individu sense que es donen problemes de compatibilitat. Notació ii.



E

encreuament.: Unió sexual de dos individus de genotip diferent de forma espontània o dirigida.

encreuament consanguini..: Encreuament entre individus amb progenitors comuns.

entrecreuament.: Intercanvi de fragments de cromàtides homòlogues que es produeix al llarg de la divisió meiòtica de la cèl•lula.

equipotent.: Capacitat que presenten alguns caràcters per manifestar-se tots dos.

enginyeria genètica.: És una branca de la biotecnologia que consisteix en la manipulació de l’ADN de diferents éssers vius per aconseguir diferents productes o individus fenotípicament millors.

espermatogènesi.: Procés de formació, maduració y desenvolupament dels gàmeta ,masculins.

espermatozoide.: Cèl•lula germinal masculina, gàmeta masculí.

estèril.: Organisme que és incapaç de reproduir-se perquè no té gàmetes o són in funcionals.

esterilitat.: Incapacitat d’un organisme per reproduir-se. També anomenat en genètica, disgenesia, disgènesi, apogenia.

expressivitat.: Grau de manifestació d’un caràcter variable.





F

factor Rh.: Substància antigènica present en la membrana dels glòbuls vermells del 85% de l’espècie humana, a la que li s’anomena Rh+. El 15% restant no la té i se’ls anomena Rh-. Les inicials Rh tenen el seu origen, en que es va descobrir a un mono del gènere Rhesus.

fecundació.: Unió de dos gàmeta, un masculí i un femení, per formar una cèl•lula zigot o ou.

fecundació creuada.: Tipus de fecundació en la que es produeix la unió de gàmetes procedents d’individus diferents.

fenogenesi.: Formació del fenotip (aspecte extern) a partir del fenotip (informació genètica).

fenogenètica.. Disciplina que estudia com es forma el fenotip a partir del genotip.

fenoma.: Conjunt de caràcters fenotípics d’un individu.

fenotip.: Conjunt de caràcters observables d’un organisme que estan determinats pels factors ambientals i pel seu genotip.



G



gàmeta.: Cèl•lula reproductora funcional prevista d’una dotació cromosòmica haploide.

gametogènesi.: Formació de gàmetes mitjançant la transformació per meiosi d’una cèl•lula diploide en una o més cèl•lules haploides o gàmeta.

gen.: unitat funcional del material genètic que correspon a un fragment d’ADN, que porta informació sobre un determinat caràcter.

generació.: grup d’individus d’una edat més o menys pareguda.

gens lligats.: Aquells que es troben en el mateix cromosoma i s’hereten junts.

genètica.: branca de la biologia que estudia l’herència i les lleis per les que es regeixen els éssers vius.

genoma.: Dotació cromosòmica dels gàmeta d’una determinada espècie (n cromosomes). En cèl•lules i organismes diploides (2n), el genoma correspon al número bàsic de cromosomes diferents (n).

genoma humà.: Seqüència completa de l’ADN, és a dir, llista dels 3.000 milions de nucleòtids que es troben dins de cadascuna de les nostres cèl•lules.

genotip.: Patrimoni genètic, format pel conjunt d’al•lels propis d’un individu.

Eficiència energètica o ecològica

Entenem per eficiència energètica, la relació que hi ha entre l’energia invertida en qualsevol procés i l’energia aprofitada efectivament.

En el funcionament de qualsevol sistema, una part de l’energia utilitzada es transforma en treball i un altra es dissipa en forma de calor, una forma d’energia molt difícil d’aprofitar.

Aquesta pèrdua d’energia posa de manifest que l’eficiència energètica de qualsevol sistema és limitada.

L’eficiència en que és explotada una font alimentària per una població depredadora es pot expressar en forma de tant per cent aplicant la fórmula:

Calories de la presa consumides pel depredador           x                100
Calories d’aliment subministrat a la presa                                           1

Una eficiència màxima de la cadena alimentària implica, que l’aliment de la presa és explotat amb les màximes avantatges pel depredador.

En el cas de la fotosíntesi sols una determinada quantitat de l’energia absorbida pot trobar-se després continguda en les biomolècules obtingudes, i constitueix el que s’anomena producció bruta o total.

Així, una part de l’energia obtinguda d’aquesta manera és alliberada per la planta per a emprar-la en els processos metabòlics, i un altra part genera un excedent que permet augmentar la massa de l’organisme, és a dir, els seu creixement; aquesta fracció és la que anomenen producció neta, perquè és la que queda després de restar de la producció total els costos o despeses.

                           Producció total = metabolisme + producció neta


La tassa de producció o productivitat s’expressa, generalment, en massa per metre quadrat i any o dia.

Estimació de paràmetres poblacionals

Taula de vida:

Resum de la variació poblacional en diferents etapes de la vida d'una espècie.

Observacions.:

• Estudis comparatius, determinació de factors ecològics que afecten les poblacions.

• Els intervals d'edat petits, augmenten el detall dels resultats gràfics de la taula de vida, permetent una millor interpretació dels resultats.

Taules de dades.:

Esquirol comú   A
Esquirol gris B
Esquirol comú quan conviu amb la grisa C

Fases (anys)               A                  B                    C

   x                   nx               nx               nx


0 - 1                         627              578                  638
1 - 2                         221              341                  128
2 - 3                           77              209                    50
3 - 4                           48              150                    39
4 - 5                           30                90                    28
5 - 6                           23                69                    21
6 - 7                             6                34                      7
7 - 8                             2                  9                      3

Família dels esquirols, Sciuridae

La mida oscil.la entre el d'una rata i el d'un gat. Esteses per tot el món, excepte Madagascar, Austràlia, Nova Guinea, Oceania i la part meridional de Sud-amèrica. A la zona d'Europa estudiada hi viuen en total 8 espècies, pertanyents a 5 gèneres. Poden ser dividides en dos grups: les que viuen en el sòl (susliks, marmotes, esquirol terrestre de Sibèria) i les que viuen en els arbres (esquirols i esquirols voladors). Fórmula dental: 1.0.2.3/1.0.1.3 = 22.

Esquirol comú Sciurus vulgaris Linné 1758.

cat.: esquirol comú, ves.: kattagorri, it.: Scoiattolo, fr.: écureuil d'Europe, ing.: xarxa Squirrel, al.: Eichhórnchen

Característiques: potes posteriors més llargues i robustes que les anteriors, cap rodó, ulls grans i en posició lateral; cua molt peluda, gairebé tan llarga com el cos; incisius superiors relativament grans. Coloració molt variable d'un individu a un altre; abdomen sempre blanc, i la resta del cos de color bastant uniforme, des de groc clar i marró vermellós fins a negre a l'estiu i marró grisenc clar fins marró grisenc fosc a l'hivern. La coloració de la cua i / o les potes és de vegades més fosca que la de la resta del cos (fenomen freqüent en les formes de muntanya). En pelatge d'hivern, llargs plomalls de pèl a les orelles. A les Illes Britàniques es troben sovint exemplars amb cola blanca i plomalls blancs a les orelles. Peus i mans amb pilositat només a l'hivern. 4 coixinets plantars als peus posteriors i 6 en els anteriors.

Mesures corporals: CC 21-25 cm; C 15-20 cm; O 27-36 mm; Pp 21-63 mm; P 230-480 gr.

Espècies semblants: esquirol gris, esquirol volador, liró gris.

Distribució: zones boscoses d'Euràsia, des de les Illes Britàniques a l'Oest fins Sakhalín i Hokkaido a l'Est, al Sud fins als països mediterranis, la part meridional del Ural, Altai, Mongòlia, Manxúria i Corea. Originàriament absent de les illes mediterrànies i possiblement també de les illes Frisones.

Hàbitat: boscos amb arbres vells i amb sotabosc atapeït, a la muntanya fins al límit dels arbres. També en jardins i parcs.

Costums: activa principalment durant el dia. Viu als arbres, salta i s'enfila bé. Sovint per parelles en el niu, però no així en iniciar el període de cures a les cries. Niu format de branques, bé fixat en la part alta de la copa de l'arbre, a prop del tronc, revestit amb herba, molsa i fibres; 0 exterior de 30-40 cm, normalment amb 2 orificis de sortida, disposa també `el niu a arbres buits o adopta un niu antic de graula o de garsa. Espai d'acció d'aproximadament 10-50 ha al voltant del niu de repòs. Mostra preferència per certes rutes i certs punts d'alimentació. No presenta un marcat comportament territorial; només defensa el seu niu; marques amb orina. Les reserves d'aliment són enterrades o amagades en cavitats, i després són trobades de nou gràcies a l'extraordinari sentit de l'olfacte d'aquests animals. Realitza jocs de lluita i també de persecució; caces de persecució abans de l'aparellament.

Alimentació: principalment vegetal, llavors de coníferes, fages, nous, glans, castanyes, llavors de carpe, baies, bolets, escorça, rovells, brots, cargols, insectes, ous i pollets d'aus; 55-80 gr al dia.

Reproducció i esperança de vida: època d'aparellament entre desembre i principis de juliol; gestació aproximadament 38 dies; ventrada amb 2-5 cries, amb un pes en néixer d'uns 8,5 gr., En néixer, les cries són cegues i gairebé nues, obren els ulls més o menys al cap d'1 mes, al final de la sisena setmana abandonen per primera vegada el niu i ingereixen aliment sòlid. Són alletades durant 9-12 setmanes. Arriben a la maduresa sexual en acabar el primer any de vida i durant el segon. Les 9 9 joves crien un cop l'any i en general parin només 2 cries, les de més edat crien 2 vegades i tenen fins a 5 cries per ventrada. Si la primera ventrada s'ha desenvolupat amb èxit, la segona es produeix després d'un interval mínim de 10 setmanes. Esperança de vida com a màxim 10-12 anys. Importants oscil.lacions en la densitat demogràfica.

Sons: «xuc-xuc-xuc» quan està excitada, sovint completat amb un tamborileo de les ungles dels peus anteriors i un «nhhh» nasal; crits planyívols davant un perill; grunyits.

Enemics: sobretot martes, martes zibelinas, astor i duc.

Esquirol gris Sciurus carolinensis Gmelin 1788

calç: esquirol gris, fr.: écureuil gris, ing.: ramat Squirrel, al.: Grauhórnchen

Característiques: molt semblant a l'esquirol comú, de mida una mica més gran, no presenta mai plomalls conspicus de pèl a les orelles; pelatge de l'extrem de la cua blanquinós, gola, pit i abdomen blancs. A l'estiu, pelatge groc vermellós a marró vermellós, amb una franja vermellosa en els flancs; part externa de les cames, i dors dels peus, de color marró castany. A l'hivern, esquena gris, part externa de la cama blanquinosa, plomalls de les orelles de color marró vermellós, de vegades amb un plomall de fins pèls blancs darrere del primer plomall.

Mesures corporals: CC 23-28 cm; C 20-24 cm; Pp 62-75 mm; 0 28-32 mm; I '340-750 gr, generalment uns 550 gr.

Espècies semblants: esquirol comú, liró gris.

Distribució: originàriament només a la zona Est dels USA. Introduïda a Irlanda, les Illes Britàniques, l'Oest dels EUA, Austràlia i Sud-àfrica. Major exil d'aclimatació a Anglaterra i Gal. És possible que hi hagi una relació en-uc 'l'extensió de l'esquirol gris i el retrocés de l'esquirol comú en el Sud de la Gran Bretanya.

Hàbitat: similar al de l'esquirol comú, una mica més en els boscos planifolis i mixtos. Costums: similars a les de l'esquirol comú, niu de major mida (30-60 in de 0). Plataformes de branques a la zona exterior de l'arbre. Té sovint 2 nius, mudant-se amb les criatures en cas de perill. Durant l'hivern en cavitats dels arbres. Camp d'acció més vast que l'esquirol comú, també recorre distàncies més llargues sobre el sòl. Bona nedadora.

Alimentació: similar a la de l'esquirol comú. Especialment glans i flors no madures dels roures, fages i brots de faigs, fruits silvestres i de l'horta a, cries d'esquirol comú.

Reproducció i esperança de vida: semblant a l'esquirol comú, però el pes en néixer és de 12-17 gr. 1-4 cries per ventrada. Abans de la segona ventrada, a l'estiu, les cries de la primera abandonen a la mare, constitueixen comunitats pròpies i de vegades tornen més tard al niu matern.

Sons: com l'esquirol comú.

Enemics: com l'esquirol comú.

QÜESTIONS A RESOLDRE

1º.- Completar totes les columnes de la taula de vida a partir de les dades proporcionades.

2º.- Representar gràficament (en fulls de paper mil.limetrat).

• lx davant x (en paper semilogarítmic).

• qx davant x

• ex davant de x.

3ª.- Quina edat pateix la màxima mortalitat?

4ª.- Quina influència tindria un depredador sobre la corba de supervivència d'aquesta espècie?

5ª.- Observa i utilitza el programa informàtic on apareixen diferents taules de vida de l'esquirol comú (Sciurus vulgaris Linné 1758) en els llocs on conviu amb la grisa i on no hi ha competència i intenta treure conclusions.

Àrea mínima

Com hem comentat aquest dissabte en la primera pràctica d’Ecologia, una eina senzilla per a la caracterització d'una comunitat vegetal consisteix en establir la seua riquesa d'espècies, és a dir, el número d’unitats de mostreig i la grandària que aquestes deuen tenir, però ¿Quina és l'àrea de mostreig mínima necessària per obtenir una mostra representativa de la comunitat ?.

Aquest problema té especial importància ja que si l'esforç de mostreig no és suficient es corre el risc de subestimar la riquesa d'espècies de la comunitat. Una solució per resoldre'l és la realització d'una corba d’espècies, la qual permet estandarditzar l'esforç de mostreig necessari per a caracteritzar una comunitat de manera adequada.

Bé, definim l’àrea mínima com la menor superfície de terreny que conté la totalitat de les espècies d’una determinada comunitat vegetal. Així l’àrea mínima és una característica intrínseca d’un tipus de vegetació.

Per als treballs fitosociològics aquesta àrea és el referent obligat per les diferents determinacions de l’abundància d’espècies. Per determinar l’àrea mínima primerament es deu construir la corba d’espècies, aquesta és una gràfica de l'àrea mostrejada envers el nombre d'espècies. Així, quan el nombre d'espècies no s'incrementa, la qual cosa s'observa perquè la corba adquireix la forma d'un sostre, l'esforç de mostreig és adequat per caracteritzar la comunitat.

Objectius

Trobar l'àrea mínima de mostreig necessària per a caracteritzar una comunitat vegetal de la zona d’estudi (Vessants del riu Alboi, Xàtiva).

Metodologia

Cal seleccionar a l’atzar sobre el mapa de la zona una comunitat vegetal d'importància per a la seva localitat. Elaborarem un quadrant d'1 m2 usant corda i 4 estaques, anotarem el nombre d’espècies vegetals que apareixen. Augmentarem en un metre el costat del nou quadrant i anotarem de nou el número d’espècies que apareixen. Fem aquest procés les vegades que considerem convenients fins que la corba s’asintotize. No cal que classifiqueu les plantes.

Elaborarem una gràfica de l’àrea mostrejada per obtenir l’àrea mínina.

Parameciidae

Paramecium caudatum Müller

Nom vulgar: parameci

El parameci és un ciliats filtrador amb forma de sola de sabata, prou habitual en aigües dolces estancades de tot el terme, sempre i quant abunda la matèria orgànica, és el cas de basses i estancs com el de la Font de la Parra. Són probablement els eucariotes unicel•lulars millor coneguts i de segur que els protozous ciliats més estudiats per la ciència. Presenten una grandària d’uns 0,05 mil•límetres. Presenten cilis que són molt abundants i recobreixen tota la superfície cel•lular el que permet el moviment a l'organisme. La membrana externa absorbeix i expulsa regularment l'aigua de l'exterior amb la fi de controlar l'osmoregulació, procés dirigit per dos vacúols contràctils. Podem destacar el citostoma, espècie d'invaginació situada al llarg del parameci que s’empra per a la captura d'aliment, conformat per partícules orgàniques flotants i bacteris. El citostoma condueix l’aliment a la citofaringe el que permet el pas d’aquest a l'interior del protozou. Altres orgànuls que podem observar són, el típic nucli eucariota que es troba situat junt a un "micronucli" en el centre del parameci;i les vacuoles digestives, que digereixen constantment l'aliment capturat, i altres vacúols de transport que s’encarreguen de expulsar les substàncies de rebuig a l’exterior mitjançant el procés d’exocitosi. Els paramecis es reprodueixen asexualment per bipartició.

Haematococcaceae

Haematococcus pluvialis Flotow

Es tracta d'un alga verda (cloroficea) unicel·lular i biflagelada. Entre el cos cel•lular, d’una grandària de 65 µm, i la membrana cel•lular d’aquest, situada a gran distància com podem vore a la fotografia, es troba un espai gelatinós travessat per una gran quantitat de filaments plasmàtics. Com s'observa presenta dos flagels de longitud equivalent a la corporal, aquests s’estenen des de els extrems anteriors dels protoplasts cap a fora a través d’una mena de canals, el cloroplast té forma de copa i presenta diferents pirenoides. Podem trobar una gran quantitat de vacúols pulsàtils repartits per l’estigma. Al centre de la cèl•lula podem trobar. Presenta un nucli amb nucleols al centre de la cèl•lula. En l’espai perinuclear observem l’hematocrom que es forma per l’alta concentració de pigments rojos. Aquesta espècie és coneguda pel seu alt contingut de astaxantina, antioxidant fort, que és important en l'aqüicultura, i per a l'elaboració de diversos productes farmacèutics i cosmètics. La gran quantitat de astaxantina que presenten les cèl lules en repòs, es produeix i s'acumula quan les condicions del medi ambient es tornen desfavorables per al creixement cel•lular normal. Són condicions desfavorables per aquesta espècie, una elevada salinitat, alta il•luminació i concentracions de nutrients baixes. Podem trobar-la per la majoria d’indrets de la nostra localitat, sol viure en tolls i buit a les roques, encara que també podem trobar-lo en piles o bols de ciment. Els seus quists de resistència són sovint responsables del color vermell sang es veu en el fons de piscines de roca seca. Aquest color és degut a la astaxantina que es creu que te com a funció protegir els quists dels efectes perjudicials de la radiació UV, quan aquests s'exposen a la llum solar directa.

Caryophyllaceae

Paronychia argentea Lam.

Nom vulgar.: sanguinaria blanca

Es tracta d’una xicoteta planta herbàcia, però de soca llenyosa, que estén les branques a sobre de la terra, generalment a les clarianes de les garrigues , marges de camins i camps abandonats de tot el terme. Té les fulles oposades i denses. Les flors s'agrupen en glomèruls als extrems de les branques; cada flor està bràctees escarioses que són una mena de fulles de consistència de paper molt característiques. Sèpals acabats en una aresta o caputxó. Floreix al principi de la primavera fins ben entrat l’estiu. Camèfit paleotropical.

Compositae (Asteraceae)

Andryala integrifolia L.

Nom vulgar.: llonguera integrifòlia.

Herba perenne d’uns 2-5 dm, tomentosa, de color verd-grisenc. Les fulles superiors són sèssils i les basals, atenuades en pecíol. Les flors són totes ligulades, grogues i es reuneixen en capítols, que solen agrupar-se de manera corimbiforme, amb el involucre cobert de pèls glandulars. Les fulles són alternes, d'uns dos cm de gruix per 6 o 7 cm de longitud, dentades i són tomentoses o cobertes de pèls. Són les pubescencies vellutades les que li donen aquest aspecte blanquinós a aquesta planta, com s'aprecia a la fotografia. Capítols en corimbes de color groc. Totes les flors del capítol tenen ambdós sexes, són hermafrodites. El tindre pèls glandulars, les fulles no blanquinoses ni peciolades són les característiques que la diferencien de l’altra espècie que apareix al municipi A. ragusina. Floració de maig a setembre. Podem trobar-la per tot el terme, formant part de la vegetació nitròfila i ruderal, abunda en els camps de secà del SE de la localitat