La cita del dia


“En els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement”
Albert Einstein

dimarts, 30 d’abril del 2013

Borraginaceae




Cynoglossum creticum Mill.

 Nom vulgar.: Aferagós

Es tracta d’una espècie herbàcia biennal que presenta una roseta de fulles bassals; aquestes fulles són piloses, tenen un limbe lanceolat amb l'àpex obtús i un pecíol relativament llarg.
Les fulles caulinars no tenen pecíol. Al segon any es forma la inflorescència, que és erecta i molt ramificada, cada rama té la forma escorpioide característica de la família de les boraginàcies. Les flors són de color blavós, amb venes més fosques. Els fruits són molt característics; cada flor forma quatre peces disposades en creu, cada una coberta d'agullons i tubercles.
Viu als camps i marges de camins, floreix al final de la primavera.
 
  

Caryophyllaceae



Sagina apetala Ard.

Es tracta d’una espècie anual, que pot arribar a tenir un port d’uns 10 cm. Presenta tiges simples o ramificats des de la base; les laterals, erectes o ascendents. Fulles lineals, agudes, aristades o llargament mucronades, amb freqüència presenten cilic en la seua meitat inferior; roseta basal de fulles poc conspícua, rares vegades persistent durant la floració. Pedicels florals de major longitud que la flor, filiformes, sovint glandulós puberulent en la seua part superior.

Les flors són tetrámeres, solitàries. Sèpals ovals o oval-oblongs, freqüentment patents, a voltes aplicats a la càpsula madura, obtusos o aguts, en ocasions cuculats o una mica mucronats, especialment els externs. Pètals diminuts o inexistents. Càpsula ovoideo-oblonga.

 Abundant en la localitat, la podem trobar en indrets antropitzats, camps de conreus de tarongers, i camins, Floreix de març a juny.
 

 

Canvi del paradigma a les escoles

Creativitat i innovació, claus de la nova educació

Deu experts en educació reclamen un canvi radical de paradigma a les escoles

SÒNIA SÁNCHEZ

L'ARA recull en el seu dossier d'avui l'opinió, l'anàlisi i l'experiència d'una desena d'experts i gurús sobre l'educació, persones que qüestionen el model clàssic d'escola. Hi ha opinions per a tots els gustos, però sí que és possible detectar uns elements comuns en el diagnòstic: més que acumular coneixements que poden ser o bé inútils o bé obsolets, l'objectiu de l'escola ha de ser preparar l'alumne per ser autosuficient. Això vol dir que sigui capaç d'adaptar-se a situacions molt diferents, que sàpiga treballar en equip i sigui creatiu, innovador i amb iniciativa pròpia. Tot plegat es pot sintetitzar en la frase del periodista del The New York Times Thomas L. Friedman: "Si no tens feina, inventa-te-la".





Keneth Robinson "Creativitat i alfabetització són igual d'importants"

L'especialista anglès Ken Robinson defensa que la "creativitat és avui tan important com l'alfabetització" i que s'hi hauria de donar "el mateix tractament". Considera que és una habilitat essencial per treballar en la nova economia i en un món globalitzat. Per això aposta per potenciar el que ell en diu el "pensament divergent", i que defineix com "l'habilitat de veure moltes possibles respostes a una mateixa pregunta". Es tracta d'una habilitat que tots els nens tenen en néixer però que van perdent a mesura que creixen, "no perquè es facin grans sinó perquè són educats en un model que et diu que només hi ha una resposta correcta a la pregunta, la que diu el llibre o el mestre". Així, Robinson denuncia que l'escola està matant la creativitat.

Segons l'expert, el sistema educatiu actual va ser dissenyat i concebut per a l'economia industrial, i va generar un model que considerava la intel·ligència com la suma del "raonament deductiu" i el "coneixement dels clàssics", és a dir, l'habilitat acadèmica. "Això ha portat caos a la vida de molta gent", condemnada a creure que no és intel·ligent.


L'habilitat acadèmica: el passat

"No ens podem permetre seguir per aquest camí", diu Robinson, i al·lega que en els pròxims 30 anys es graduarà més gent que en tota la història de la humanitat. La irrupció de les tecnologies al mercat de treball i l'explosió demogràfica han transformat l'ambient en què aquests joves hauran de sortir-se'n. "Un títol acadèmic ja no et garanteix una feina", alerta. I defensa un canvi radical en l'educació pública que fomenti la creativitat i la col·laboració en grup, d'on sorgeixen les millors idees.

A les escoles, reclama abandonar "l'actual disseny, fet a imatge de la industrialització", que les equipara a "fàbriques, amb timbres, edificis separats, especialitzats per temes i nens per grups d'edat". És urgent canviar aquestes estructures, diu, per fer aflorar el talent de cada nen i la seva creativitat.


Richard Gerver "Educar els nens perquè mai necessitin un cap"

L'exassessor de política educativa al govern britànic de Tony Blair, Richard Gerver, proposa una educació "no per al segle XXI, sinó ja per al XXII". La seva experiència com a director d'escola, que li va valer un premi l'any 2005 per haver convertit un centre a punt de tancar en un dels més innovadors del món, el revesteix encara de més autoritat a l'hora de parlar d'educació. Segons Gerver, els nens neixen "lliurepensadors i amb ganes d'aprendre", però de seguida que entren a l'escola "els ensenyen que l'únic aprenentatge important és el que els explicaran allà", en el qual es basaran per avaluar-los. Això servia per al sistema taylorista d'organització de la feina, diu, en què tothom feia una mateixa feina de la mateixa manera durant tota la vida, però avui ja no serveix.

Per educar en l'economia del futur, Gerver aposta per mirar què busquen empreses com Google, Apple o Facebook, i això són, diu, "persones que mai no necessitin un cap", que puguin actuar i prendre decisions per elles mateixes sense que un director de departament els digui què han de fer. L'educació, doncs, hauria de formar nens autosuficients i emprenedors. De fet, per Gerver, l'educació del segle XXI "hauria d'encoratjar els nens a trencar les normes constantment i desafiar les convencions".


Mestres lliurepensadors

Per poder fer efectiva aquesta nova educació, Gerver opina que "cal atreure a la professió docent els perfils més emprenedors i creatius, fent l'ensenyament atractiu als lliurepensadors". El mestre necessita, diu, capacitat d'innovació, col·laboració i també "un alt grau de comprensió emocional i empatia". Per saber motivar els seus alumnes, a més, l'expert aposta perquè els currículums de la carrera docent incloguin "una part d'actuació i interpretació" perquè les habilitats comunicatives són fonamentals.


Howard Gardner "L'escola ha d'ensenyar a aprendre"

No tots els alumnes són iguals i, per tant, no tots aprenen igual ni destaquen en els mateixos àmbits. El psicòleg nord-americà Howard Gardner és el pare de la teoria de les intel·ligències múltiples. Defensa que no hi una intel·ligència única i mesurable -a través de tests, per exemple-, sinó que n'hi ha, com a mínim, vuit: lingüística, logicomatemàtica, cineticocorporal (o física), musical, naturalista (o científica), interpersonal (capacitat d'empatitzar amb els altres), intrapersonal (capacitat de comprendre's a un mateix) i espacial (alguns la consideren una subcategoria, a cavall entre la logicomatemàtica i la física). I cap d'aquestes àrees no és superior a les altres, de manera que la intel·ligència no és, segons Gardner, una habilitat com qualsevol altra que cadascú té en més o menys quantitat. I, per tant, s'ha d'ajudar l'alumnat a utilitzar al màxim les vuit capacitats.

Creu, en aquest sentit, que la funció principal de l'escola és "ensenyar a aprendre", i no focalitzar l'atenció de manera especial en les intel·ligències lingüística i matemàtica, sinó donar eines per desenvolupar aquestes intel·ligències que cada persona tindrà més o menys desenvolupades. La seva teoria, que defensa la necessitat de fomentar les potencialitats innates de l'alumne, va canviar el món educatiu dels Estats Units i, en general, del món occidental als anys 80.


Francesco Tonucci "Les aules haurien de desaparèixer"

El pedagog italià Francesco Tonucci considera que, abans de pensar en disciplines, l'escola hauria de fer-se càrrec de les "bases culturals". "El fracàs escolar és una conseqüència d'això", assegura Tonucci, que creu que els nens, tot just iniciar la seva etapa educativa, haurien de començar a "pensar i escoltar" i rebre inputs com, per exemple, la música. El pedagog, que és també assessor en matèria educativa del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, troba a faltar a les escoles determinades experiències. Assegura que el mestre hauria d'adoptar una actitud d'escoltar els alumnes i que els materials de treball haurien de ser "els que els alumnes portin amb ells, el seu bagatge vital i cultural". Per això creu que els mestres de primària són fonamentals, perquè el desenvolupament cerebral més important es dóna quan els nens són petits.

"L'escola no hauria de tenir aules, sinó tallers i laboratoris, i els nens s'haurien de moure i passar d'un lloc a un altre en funció dels seus interessos", explica Tonucci. Així, l'escola podria estar dividida en espais per a la ciència, la lectura, l'art i la música. També aposta per ajuntar alumnes de totes les edats: "És necessari barrejar-los, perquè a la vida la gent està barrejada", diu. En definitiva, segons aquest expert, el paper de l'educació hauria de ser "buscar, identificar i desenvolupar" l'àmbit potencial d'excel·lència de cada persona.

Tony Wagner "Necessites feina? Inventa-te-la"

L'especialista en educació de Harvard Tony Wagner explica en el seu llibre Creating innovators , amb Robert A. Compton, com educar els nens perquè siguin "innovadors", l'habilitat que ell considera clau per poder triomfar en l'economia del segle XXI. Wagner alerta de la creixent desaparició de les feines ben pagades que requereixen habilitats mitjanes, ja sigui perquè hi ha moltes persones que poden fer-les o perquè han quedat obsoletes. Per Wagner, l'única opció per tenir un bon sou en el futur és ser capaç d'aportar un valor afegit. Tal com resum Thomas L. Friedman al seu article sobre Wagner al The New York Times"Necessites feina? Inventa-te-la", Wagner defensa que "com que el coneixement és a l'abast de tothom a través de qualsevol aparell connectat a internet, ja no és tan important el que saps com el que pots fer amb el que saps". Per això, la capacitat de resoldre problemes de manera creativa i oferir noves solucions, és a dir, la innovació, esdevé l'habilitat fonamental que cal desenvolupar en les futures generacions.

Admet que continuaran fent falta alguns coneixements bàsics però creu que cada cop cal deixar més espai a l'experimentació i la creativitat, sobretot a partir de la secundària. Wagner advoca per una educació que fomenti la motivació, la curiositat, la perseverança i la "disposició a assumir riscos", amb els fracassos del camí com a base de l'aprenentatge.
Francesc Pedró "L'eficàcia del mestre, el factor clau"

Una de les eminències catalanes en el món de l'educació és Francesc Pedró, assessor de polítiques educatives a la Unesco. És també un reformista de l'educació, convençut que l'escola actual no desenvolupa les competències per al segle XXI. Però, com a coneixedor de primera mà de les dinàmiques governamentals en educació -ara des de la Unesco i abans des de l'OCDE-, les seves propostes intenten ser més possibilistes. Aposta per reformar quatre parts cabdals dels sistemes educatius: l'autonomia de centres, el lideratge, la professionalitat docent i el currículum. I fer-ho a partir de tres elements: la definició d'estàndards clars que els alumnes han d'assolir en termes de competències; l'establiment de sistemes d'avaluació d'aquestes competències tant per als alumnes com per als docents (rendiment de comptes), i el suport personalitzat als alumnes acompanyat d'incentius a l'esforç. En aquest sentit, admet que baixar de 24 a 23 alumnes per aula no té cap impacte, sinó que la diferència es nota quan el grup es redueix més significativament.

Basant-se en la recerca internacional, defensa que "l'eficàcia docent" és el factor més important per a l'èxit educatiu, i per això proposa incentivar els bons mestres amb complements salarials, per exemple, guanyats a partir d'avaluacions acurades de la seva feina.

Salvador Cardús "Mestres que transmetin expectatives"

El sociòleg Salvador Cardús està d'acord que "no pot ser que l'escola mantingui les estructures rígides que té ara". Aposta també per més "flexibilitat" per adaptar-se a les capacitats de cada alumne i una aposta més gran per la "innovació en la utilització de les noves tecnologies" dins de l'aula. Quant als grups d'edat, creu que encara cal mantenir-los com a divisió bàsica, però "introduint-hi més flexibilitat per trobar espais especialitzats".

Ara bé, Cardús alerta que "no es pot parlar del que és desitjable sense tenir en compte la realitat i els recursos disponibles". Pel sociòleg català, les crides de molts gurus internacionals per centrar la nova educació en la creativitat i la innovació obliden que "l'escola no és només per a les elits". "Cal educar també els que seran caixers de supermercat, mecànics o taxistes", unes feines que no desapareixeran en l'economia del segle XXI. "Esclar que caldrà impulsar més l'emprenedoria perquè també aquests perfils puguin impulsar els seus propis negocis", admet Cardús, però sense abandonar "el que el pedagog Gregorio Luri en diu la cultura cívica bàsica" i que requereix uns mínims coneixements comuns.

Per Cardús, "el desafiament més gran que té l'escola, més enllà de currículums i mètodes, és la formació del mestre", i reclama que siguin capaços de "transmetre altes expectatives als seus alumnes".

Yong Zhao "En lloc d'empleats, emprenedors"

"No necessitem empleats, sinó emprenedors". Així resumeix Yong Zhao el canvi de paradigma que cal aplicar a l'educació del segle XXI. Zhao explica que el sistema d'avaluació PISA de l'OCDE ha impulsat un moviment reformista en l'educació de tots els països que promou una estandardització de les "competències" que "tots" els alumnes han de tenir en acabar l'etapa obligatòria. Una voluntat "d'homogeneïtzació" que ha portat molts estats (ara també l'espanyol) a recentralitzar les polítiques per imposar un "control" estatal sobre el que han d'aprendre els infants. Però amb aquest sistema, diu Zhao, "els futurs estudiants no esdevindran competitius globalment" perquè "el món ha canviat".

Avui totes les economies estan interconnectades. Els joves hauran de competir per una feina a escala global i per reeixir hauran d'aportar un valor afegit, al "contrari de l'homogeneïtzació". "Els talents tradicionalment deixats de banda seran els més demanats, com el disseny, la narració, l'empatia, el joc i el sentit", apunta Zhao. Per això, defensa que la nova educació "fomenti els talents i l'excepcionalitat": és el que demana la nova economia. Creativitat i emprenedoria són les claus del seu paradigma, que a l'escola aposta per la personalització en lloc d'un mateix pla d'estudis per a tothom. "No hem de formar persones que busquen feina sinó creadores de feina", conclou.

Roger Schank "L'escola ha de reproduir la vida real"

La seva recerca en el camp de la intel·ligència artificial el va portar a descobrir les mancances de l'escola i els seus processos d'aprenentatge. Schank admet que és un "radical" de l'educació i que les seves idees poden resultar "molestes", com el seu convenciment que la majoria de matèries que s'estudien als instituts, com matemàtiques, llatí, literatura i història, no haurien de figurar al currículum "perquè no seran mai necessàries en la vida diària". Però la seva teoria sobre l'aprenentatge té molt de sentit. "Sempre comença amb una fita", l'objectiu que actua de "motivació", i és un procés "inconscient" que s'activa "quan els plans fallen" i cal buscar solucions per aconseguir-lo, explica. "Aprendre és una aventura, però l'escola no ho és", perquè continua com fa més de cent anys, donant lliçons que "els estudiants no escolten i després mai recorden", afegeix. "Recordar no és un procés conscient, sinó que es basa en experiències", diu, i per això proposa que els mestres deixin les lliçons i es converteixin en suports d'un aprenentatge que l'alumne ha de fer per ell mateix, buscant "fonts d'informació o l'ajuda de llibres, ordinadors o companys".

"Cada currículum ha d'explicar una història" que parteixi d'uns objectius a assolir i que reprodueixi "situacions que els alumnes viuran en la vida real", defensa, per desenvolupar les habilitats que realment li caldran en sortir de l'escola.

Salman Khan La revolució de l'educació 'online'

Salman Khan no és un especialista en educació, però ha estat impulsor d'una de les principals revolucions del món de l'aprenentatge en l'educació superior. Aquest professor, enginyer i informàtic nascut als Estats Units, de mare índia i pare bengalí, i format al MIT i a Harvard, és el creador de la Khan Academy. El que va començar com uns vídeos de YouTube perquè els familiars de l'Índia entenguessin més bé la matemàtica avançada és avui una plataforma amb més de 2.000 vídeos sobre tot tipus de disciplines, amb generadors d'exercicis, avaluacions i estadístiques per a cada alumne. Va ser la primera acadèmia virtual gratuïta del món, el 2006. Avui les universitats més prestigioses a escala internacional n'han seguit l'estela i han decidit endinsar-se en aquest nou entorn educatiu a través dels MOOC (Massive Open Online Courses). La falta d'un model econòmic per a aquesta educació gratuïta -la Khan Academy funciona amb donacions i els MOOC són finançats per les universitats- aixeca alguns recels. Però l'èxit de l'experiència anima les teories de catedràtics, com Woodie Flowers, del MIT, que aposten per deixar els continguts teòrics a la web com a font d'autoaprenentatge dels alumnes, i així alliberar les aules per a la pràctica d'escenaris reals amb un professor que actuï només com a mentor.

divendres, 26 d’abril del 2013

Chrysomelidae




Chrysolina americana (Linnaeus 1758)

Nom vulgar: escarabat del romer

Es tracta d’un xicotet escarabat de 5 a 8 mm de longitud. Cada èlitre (ales transformades per enduriment) presenta 4 bandes de color porpra o rogenc, sobre un fons verd amb lluentor metàl·lica, en el qual és possible veure línies dobles discontínues formades per nombrosos punts. Rostre més ample que llarg, ulls xicotets i antenes filiformes. Potes de color rogenc.

A la localitat podem trobar-los en zones amb matoll mediterrani, on resulta molt fàcil trobar-los sobre les seues plantes nutrícies: romer i espígol, encara que es poden trobar també en altres labiades com la sàlvia. Prefereix indrets solejats i secs.

Tant l'adult com les larves s'alimenten de plantes de la família Labiatae: romer, espígol, lavanda, sàlvia, timò...

La fecundació de les femelles es produeix a la fi de l'estiu i principis de la tardor. Els ous són dipositats en la cara inferior de les fulles de la planta nutrícia, d'un en un o agrupats. Les larves són blanquinoses amb cinc línies longitudinals fosques, i aconsegueixen els 8 mil·límetres de longitud. Detenen la seva activitat durant els mesos hivernals, romanent sota les fulles. Quan aconsegueixen la grandària apropiada es deixen caure al sòl, i s'enterren per pupar, fase que dura unes tres setmanes (La pupa és l'estat pel qual passen alguns insectes en el curs de la metamorfosi que els porta de l'estat de larva al d’ imago o adult).

És una espècie molt bé representada en tot el municipi on es freqüent a les àrees de matoll mediterrani

Geraniaceae


Geranium rotunfifolium L.
Nom vulgar: Suassana

Planta anual de 5 a 40 cm d’alçada, pelosa – glandulosa amb tiges aèries ben desenvolupades. Presenta fulles orbiculars o suborbiculars amb segments cuneïformes, amb amplitud major prop de l’àpex, les caulinars oposades; estípules de color roig, nerviació palmada. Flors amb pètals de color rosa, sencers o dèbilment mucronats, de 5 a 7 mm, sèpals mucronats. Mericarps del fruit llisos amb pèls patents. Estams amb filaments ciliats. Llavors alveolades
Espècie abundant a la localitat que de vegades comparteix hàbitat amb G. molle, prefereix sols amb bona humitat edàfica, el que fa que els trobem en grans quantitats en terrenys de regadiu de la zona. Floreix de maig fins a novembre.
 
 

dimecres, 24 d’abril del 2013

Orobanchaceae


 
Orobanche latisquama (F. W. Schultz) Batt.

Nom vulgar: Frare de romer
Orobanche que parasita a Rosmarinus officinalis, molt comú a la zona. És més aviat robust, de color vermellós, amb fulles amples sobre la tija, sovint es ramifica des de la base. Les flors són purpúries i es caracteritzen perquè el calze és campanulat però amb dos lòbuls a la part superior, en lloc d'estar dividit en dues peces fins a la seua base. Floreix durant la primavera.  
Port de 23-42 cm, glabrescent, amb pèls glandulars molt curts i poc conspicus. Inflorescència densa amb àpex arrodonit. Bràctees molt menors que la corol·la, àmpliament ovades. Calze amb segments altament connats abaxialment, sencers, rarament bífids, estretament lanceolats, acuminats. Corol·la de 25-35 mm. tubular infundibuliforme, campanulada en la part superior, dors recte o de vegades corbat, amb pèls glandulars subsèssils o molt curts, ataronjats,  de vegades amb el limbe tenyit de morat, amb freqüència completament de color castany clar. Llavi superior subsencer o escassament emarginat, curtament bilobat, marge glabre. Filaments inserits més o menys horitzontalment, els adaxials a 8-12 mm de la base de la corol·la, pubescents a la base, amb pèls glandulars en la meitat superior. Anteres de 2,4-3 mm. Estigma capitat, blanc.
A la zona el trobem en matollars on predomina el romer i sempre sobre sols calcàris

Primulaceae


Anagallis foemina Mill.

 Nom vulgar: morró o anagall

És una planta menuda de la família de les primulàcies, que presenta xicotetes flors blaves. En l'actualitat existeixen estudis recents de biologia molecular que indiquen indiquen que tot el gènere  hauria d'inclore's a la familia  Myrsinaceae.



 Planta anual de 10-35 cm, de tija quadrangular, erecta o decumbent. Fulles oposades, sèssils, lanceoladess. Flors amb pedicels llargs, majors que la fulla en l'aixella de la qual s'insereixen; corol·la amb 5 pètals soldats a la base, blaves (amb un anell vermellós en la gola); calze amb 5 sèpals soldats, amb dents de marge escariós. Estams amb pèls de color porpra, grocs o blanquinosos. Fruit en pixidi.



És molt comuna a tot el municipi on és considerada com una mala herba. Les tiges fan aproximadament 45 cm de llargada i s'estenen pel sòl. Les petites flors blaves creixen des de primavera fins la tardor.
 

Iridaceae


 
Gynandriris sisyrinchium (L.) Parl.

Nom vulgar.: lliri menor, lliri silvestre

Es tracta d’una xicoteta planta bulbosa amb un port que pot arribar als 20 cm d'altura i vistoses flors blaves, pròpies del grup dels lliris. Les seues fulles de fins 40 cm, són d’inserció basal, llargues, flexuoses i acanalades, més llargues que la tija el que fa que descansen habitualment sobre el sòl. Presenta un bulb tuberós semblant als dels gladiols, que es troba embolicat en una densa coberta fibrosa, i que li permet rebrotar o reproduir-se. 

Flors actinomorfes, trímeres i hermafrodites, amb dos bràctees membranoses pardes. Les flors posseeix dues fileres de tèpals o falsos pètals; tres d'ells, situats en el centre, aquests són erectes i uniformement tenyits de blau o morat, mentre que els altres tres, els externs, estan regirats cap a l'exterior i posseeixen una taca molt cridanera, blanca i groga. Entre la base de la flor i el punt de separació dels tèpals interns i externs, transcorre un canal en el qual es troben tant la part masculina de la flor (els estams) com la femenina (ovari, amb el seu respectiu estil). Malgrat el seu cridaner aspecte, les flors no emeten una olor perceptible. La base de cada flor està coberta per una beina fibrosa i translúcida.

Al nostre municipi sol florir cap al mes d'abril i principis de maig, emetent una vara que produeix flors durant diverses setmanes; cadascuna d'aquestes dura només unes poques hores, romanent oberta en les hores centrals del dia. Espècie comú a la localitat on podem trobar-la formant part de pastures i herbassars de talla baixa, sobretot en els voltants de zones habitades com antics horts o construccions a la muntanya. 

Aquesta espècie no sembla haver estat objecte de cap ús. Malgrat la bellesa de les flors, aquestes són extremadament efímeres. Una vegada arrencats les tiges, fins i tot col·locades en un got amb aigua, manquen de la força suficient per assegurar l'obertura de les noves flors; en conseqüència, no és recomanable el seu ús com a planta per a flor tallada.

Les taques dels pètals dels lliris bulbosos, exerceixen un gran atractiu sobre diverses espècies d'insectes pol·linitzadors, que les usen com a pistes d'aterratge. Una vegada aconsegueixen aquesta zona, intenten penetrar pel canal que separa la base dels tèpals externs i interns, on els seus cossos queden necessàriament impregnats de pol·len; en visitar una altra flor de la mateixa espècie, provoquen involuntàriament la seua fecundació, en dipositar el pol·len sobre la part femenina de la flor. 

En els lliris rizomatosos, la zona d'aterratge dels insectes està coberta de barbes, que els obliguen a fer un esforç suplementari en avançar cap al canal ja citat.

dimarts, 23 d’abril del 2013

Cercupidae

 
Cercopis sanguinolenta Scopoli, 1763
 Espècie de l'ordre dels hemípters, es tracta d'un insecte molt fàcil de trobar a la nostra localitat, sobre tot a la primavera i l'estiu, quasi sempre descansant en les tiges d'herbes i altres plantes que creixen baixes. Mesura aproximadament 1cm de longitud. Taques vermelles sobre fons negre. L'adult és visible d'abril a agost. Pot volar i les potes posteriors estan adaptades al salt, i són molt eficaces. Per tant es tracta d'un vigorós saltador, així quan és  molestat es propulsa amb un salt que pot arribar fins els 70 cm.
 Recordem que els exemplars adults són negres, amb brillants marques vermelles en les ales davanteres i en els tarsos, incloent els "genolls".  Les formes  juvenils tenen una coloració pàl·lida groguenca o verdosa. S'alimenten dels sucs de diverses herbes i arbustos.

Dipositen els ous a l'interior d'una secreció espumosa i espessa visible sobre la planta, en les quals també es desenvolupen les nimfes en els seus primers estadis. Després es deixen caure al sòl i s'alimenten d'arrels. La larva, de color blanquinós, està coberta d'una mena d'escuma per a camuflar-la i protegir-la i assegurar-li una humitat constant.
 
 

Cactaceae


Mammillaria marksiana Krainz

És tracta d’un cactus perenne, verd, carnós i de forma globosa. Les espines poden arribar a assolir un diàmetre de 5–12 mil·límetres i una alçada de 6–15 mil·límetres. Quan envelleix esdevé lleugerament columnar i comença a fer brots. Els tubercles són piramidals, aproximadament. L'àrea de floració és troba normalment cobert per -llana blanca. Les flors són verdes o llima-groc i solen assolir una grandària d’ aproximadament 1.5 cm. Període de floració d'hivern tardà a fins a principis de primavera. Els fruits són amoratats i contenen llavors marrons. Es tracta d’una espècie endèmica de les regions de Durango, Chihuahua, Sonora i Sinaloa de l’oest de Mèxic. Podem trobar-los a una altitud de 400 a 2000 metres.
 
 
 

dissabte, 6 d’abril del 2013

Cactaceae


Mammillaria laui ssp. subducta (D.R. Hunt) D.R. Hunt (1979)

Presenta el cos globós i de vegades més o menys columnar, color verd oliva. Com es pot observa mostra tubercles cilíndrics i tous, amb aixelles nues sense llana, nombroses espines radials de color groc daurat (de 30 a 60) en puntes marro rogenc, com es pot vore a les fotografiés, no presenten espines centrals.



Flors de color rosa intens, de 15 cm de longitud i 12 de diàmetre, els fruits són de color rosa més pàl·lid i contenen llavors negres.



 Creix a l'estat de Tamaulipas en Mèxic on arribant fins a 1600 m. d’altituds, suporta bé el fred hivernal sempre que siga mantinguda en sòl sec. El seu habitat natural són els deserts àrids.

Les forces d'un planeta


Fins fa relativament poc de temps, l’ésser humà pensava que les grans muntanyes, rius, valls i mars romanien inalterables; però hui en dia tenim clar que res més lluny de la realitat. Grans muntanyes han sorgit al llarg del temps per a ser arrasats per les forces erosives en uns pocs milions d’anys. La superfície de l’escorça terrestre està constituïda per roques que es varen formar en zones diferents de les que ocupen hui en dia; les roques sedimentaries a poca profunditat i les ígnies i metamòrfiques generalment a major profunditat. Així podem dir que la superfície dels continents ha variat profundament, continents que ara estan separats abans varen estar units; igual ha passat amb els oceans que aparegueren i desaparegueren al llarg del temps.

El nostre planeta és, per tant, un planeta geològicament viu, i per arribar a comprendre aquest fet en la seua vertadera dimensió, hem de tenir molt present el factor temps.

Cent anys representen tota la vida d’un ésser humà, un poc més de dos mil anys l’Era cristiana; però fins i tot aquesta és molt poc de temps per a que es produïsca un canvi realment important en la superfície terrestre. Es necessitem almenys un milió d’anys per a que aquest canvi es puga produir, quantitat de temps difícilment imaginable per a l’ésser humà.

Pensem en algunes papallones que tenen una existència efímera, naixen en primavera i moren al finalitzar l’estiu, per a una d’aquestes papallones l’esser humà aparentment no creixeria, perquè en la seua curta vida no te temps per veure’l créixer, per tant a la papallona li resultaria difícil d’entendre com l’ésser humà que al nàixer mesura un 35 cm, pot arribar a mesurar dos metres.

És per això, que caldrà tenir molt en compte el factor temps, a l’ora de treballar els processos geològics

Els processos tectònics són els responsables de l’aixecament de les roques, i per tant els responsables de que les trobem a l’exterior, també ajuda a aquest fet la continua alteració i segregació dels materials superficials que deixen pas a altres que hi ha baix d’ells.

Les roques es disgreguen perquè les condicions atmosfèriques són diferents de les existents durant la seua formació, i els productes resultants són transportats per diversos agents dinàmic (aigua i aire) i, així, actuen sobre altres roques que es troben al seu pas. Finalment aquests materials arriben a zones on no hi ha energia suficient per al seu desplaçament el que fa que es dipositen en aquest lloc, produint-se la sedimentació dels mateixos. Aquest serà el primer pas perquè comence la litificació.

La dinàmica exògena, com el nom indica, es produeix en les zones de la superfície terrestre, on les pressions són mitjanes, la temperatura no supera el 100ºC i els gasos atmosfèrics i l’aigua són molt actius. Aquests materials han estat portats per diversos moviments de la geodinàmica interna (isostàsia, plegaments o efusions volcàniques). També poden haver estat originats en el mantell superior o ser extraterrestres, com és el cas dels meteorits, o procedir de les restes d’essers vius o de roques sedimentàries.

El transport des de les fonts de subministrament fins l’ambient adient on es sedimenten és du a terme pels agents de transport, gravetat, vent, éssers vius i sobre tot l’aigua.

La resta de materials terrestres, fins al final de l’escorça i la part superior del mantell, pertanyen a la dinàmica endògena

divendres, 5 d’abril del 2013

Cactaceae



Parodia ottonis (Lehm.) N.P. Taylor

Es tracta d'exemplars que creixen inicialment individualment i posteriorment formant grups. Presenta tiges esfèriques de color verd fosc o blau-verd sovint reduïts a la seua base. Pot presentar  un diàmetre de 3 a 15 cm. Mostra de sis a 16 diferents costelles 1ue són arrodonides o amb vores poc afilades. En general hi ha només uns de poques arèoles presents en cada costella. Espines que són rectes, corbes o tortes. Quan hi han, les  quatre espines centrals són de color marró, marró vermellós o groguenc i tenen una longitud de 0,8 a 4 cm i les quatre a 15 espines radials són de color blanquinós a groguenc de 0,5 a 3 cm de llargària.
 
 
 
Les flors són grogues i presenten de 5 a 6 centímetres de diàmetre, i duren fins una setmana. El tub de la flor està ple de llana marró rogenca. Els fruits solen ser molt nombrosos, amb forma de campana, amb llavors de color negre brillant que estan fortament tubercúlides. Es reprodueix mitjançant llavors o brots de la base, o xicotets cosos que apareixen sobre les costelles, com es pot vore a la fotografia d'abans.