La cita del dia


“En els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement”
Albert Einstein

dijous, 28 de març de 2013

Geologia pràctica


Una columna estratigràfica representa la successió cronològica de materials d’una zona concreta, definint la seua litologia i la seua edat. En ella també es representen totes les discontinuïtats en la sedimentació que apareixen en el mapa o en el perfil geològic, però no es representaran les possibles deformacions d’origen tectònic que hagen pogut sofrir els materials (plecs, falles, etc.)
En una columna estratigràfica deu representar:
1º.- Els materials un damunt de l’altre de forma que els més antics estiguen en la part inferior de la columna i els més moderns en la part superior.
2º.- La litologia i l’edat dels materials, representades amb colors o trames.
3º.- Els contactes entre materials, marcant especialment les discontinuïtats estratigràfiques.
Història geològica
És l’enumeració cronològica dels processos geològics més importants que han passat en una zona concreta, i per tant, dins d’aquests processos deurem tenir en compte:
1º.- Deposició, intrusió o formació de materials.
2º.- Processos erosius o de no sedimentació de materials.
3º.- Processos de deformació, falles, plecs, etc.
Principis fonamentals de la geologia

Principi de superposició dels estrats. Els estrats es dipositen inicialment horitzontals, localitzant-se els més antics baix.

Principi de relacions de tall. Les intrusions ígnies són processos més moderns que les roques a les que afecten.

Principi de relacions d’inclusió. Un fragment de roca inclòs o incorporat en un altre és més antic que la roca que el conté.

dimarts, 26 de març de 2013

Iridaceae


Freesia x hybrida Eckl. ex Klatt

Són plantes herbàcies, de fulles ensiformes, aplanades, flors molt vistoses, fragants, disposades en espigues unilaterals. Les flors són hermafrodites i lleugerament irregulars. El perigoni està compost de 6 tèpals subiguales entre si, units, amb el tub perigonial alguna cosa corbat i els lòbuls aovats i obtusos. Els estams són lliures. L'ovari és ínfer, trilocular, l'estil és filiforme, i es troba dividit en tres branques bífides. El fruit és una càpsula dehiscent format per tres valves. Presenten corms de 1 a 2,5 cm de diàmetre.
 
Els exemplar de jardí són un híbrid complex basat en hibridacions interespecifiques entre Freesia refracta, Freesia leictlinii, Freesia corimbosa i altres espècies del gènere, de la qual s'han obtingut centenes de formes comercials. Els exemplars moderns són tetraploides i exhibeixen flors simples o dobles, de colors brillants (blanc pur, groc, rosa, ataronjat, roig i blau), a pesar que la fragància en ells és menys intensa que en les espècies originals.
 
 

Encara que es pot reproduir per llavors, el més habitual és plantar els bulbs. L'època per a sembrar-los és la tardor, sempre que no faça molt fred, perquè la freesia no aguanta bé les gelades. En cas de ser un clima dur, convé fer-ho al final de l'hivern. El més adequat és situar-los en un lloc on done be el sol, ja siga en terra o en tests, i sempre amb una terra fèrtil, fins i tot abonada prèviament, ja que necessita molts nutrients, el que agrairà amb floracions abundants. Floreix de mitjans de febrer fins a principis d'abril.
 
Al nostre poble es comú trobar en cert indrets de les faldes de la muntanya que donen als horts, la Freesia refracta (Jacq.) Eckl. ex Klatt , de forma subespontània. Una de les poblacions més abundants es dona en la zona del Tir de pitxò, els seus corms són fonts d'alimentació dels porcs senglars, en la localitat se li coneix amb el nom de fragedis,

Ranunculaceae


Anemone palmata L.

Nom vulgar : herba centella

Hemicriptòfit de rizoma tuberós, engrossit i irregular. Tija de 10 a 60 cm de longitud amb 3 fulles assegudes que arrenquen del mateix punt en la part inferior o mitjana, amb lòbuls més estrets que les de la roseta basal.

Fulles en roseta basal. Limbe suborbicular o reniforme, amb 3 a 5 lòbuls obtusos poc profunds amb dents orbiculars i mucronades. Bràctees concrescents i sèssils.


 
Flors solitàries i terminals, de color groc viu, que poden arribar al 4 cm de diàmetre,presenten de 10 a 15 pètals, de vegades acompanyades d’una flor axil·lar que ix més tard . Nombrosos estams. Sèpals i anteres grogues, poliaqueni ovoide.

A la nostra localitat floreix des de finals de febrer fins principis d’abril. La població més abundant poden trobar-la en la muntanyeta que hi ha darrere de la casa Bonastre. Herbassars humits. Totes les parts de la planta presenten alcaloides, es per això que es desaconsella la seua utilització.

 

dilluns, 25 de març de 2013

Iridaceae




Ixia maculata L.
 
Es tracta d'una espècie originària de Sud-àfrica. Destacar que posseeix un corm com a òrgan subterrani de reserva. Presenta flors actinomorfes i hermafrodites. Són plantes decídues, de fulles ensiformes, i que formen rosetes en la base de la tija. El perigoni està compost per 6 tèpals units en la base formant un tub, amb els lòbuls subiguales, estesos. Les flors presenten 3 estams, l'ovari és ínfer i l'estil es troba dividit en 3 branques filiformes. Les flors es disposen en xanglots o espigues terminals de fins 12 flors. El fruit és una càpsula dehiscente format per 3 valves. 
Al llarg de la primavera, ixen cridaneres flors en molts colors entre el fi fullatge que sembla herba. Els xanglots de flors dobleguen les primes tiges (30-50 cm) deixant-les pendulant. La gamma de colors és molt variada, degut en part al fet que mitjançant cultiu s'han obtingut molts híbrids i varietats; les tonalitats més comunes són rosa, blanc, groc, lila i roig. La floració a les nostres terres es dona des de ben entrada la primavera fins a l'estiu. Prospera bé a ple sol, en sòl lleuger, amb arena i torba. Cal plantar el corm a la tardor a uns 10 cm de profunditat, on poden romandre any rere any sense necessitat d'extraure'l. Cal evitar els terrenys argilosos. La multiplicació es per divisió dels bulbs a l'estiu.
 
 
Vegeta a l'hivern, floreixen a la primavera i es troben en repòs durant l'estiu.

divendres, 22 de març de 2013

Cactaceae


Mammillaria backebergiana F.G. Buchenau

Espècie dedicada a l'alemany Kurt Backeberg. Els exemplars d'aquesta espècie creixen sobretot solitàries i es caracteritzen per tenir un cos cilíndric, que pot arribar fins a 30 cm d'altura i de 5 a 6 centímetres de diàmetre, la majoria de vegades es tomba sobre eñ sòl i segueix creixent. Les aixelles estan nues o amb poques truges. Presenta de 1 a 3 espines centrals rectes, de color marró groguenc a marró i de només 0,7 a 0,8 centímetres de llarg. Les 10 a 12 espines radials són de color blanc groguenc amb tons de color marró, que amb l'edat es tornen més foscos, aconsegueixen els 0,8 a 1 centímetre de longitud. Les flors són de color rosa, d'1,8 a 2 centímetres de llarg i d'1 a 1.3 centímetres de diàmetre. El fruit és primer verd, passant després pel blanc fins arribar a un color amoratat, conté llavors marrons.

 
Suporta molt bé les localitzacions solejades i floreix en abundància amb regs setmanals a principis de la primavera. Per mantenir-la erecta cal tutoritzar-la evitant així que es doblege i creisca de forma rastrera, fet que augmenta la probabilitat de putrefacció del cos. Prefereix macetes fondes i amb un diàmetre no superior a tres vegades el del seu cos,

dijous, 21 de març de 2013

Primavera


Aquest arranjament floral en el que predomina el blanc amb pinzellades de groc, ens dona un punt de frescor i naturalitat a qualsevol racó de la casa. Com es pot observar, es tracta un d’un senzill ram, de composició no gens elaborada, en la que predomina la altura de les cales estilitzant així el buquet. Com podem vore s’han elegit flors amb els mateixos colors per aconseguir una estructura harmoniosa i equilibrada que estilitze l’arranjament. A més de les freesies i les cales, els narcisos li donen eixe punt perfumant i no massa empallegós que acompanya a la composició.

dimecres, 20 de març de 2013

Parlem d'educació


La necessitat de donar una resposta a les demandes d’un alumnat tan heterogeni com el que tenim, de fer front a la pressió, sempre urgent, de la societat que ens envolta, el malaguanyat pacte educatiu, i els interessos més que partidistes de molts polítics i partits, han fet que aparega un nou tipus d’educació, l’anomenada “educació de compromís”, aquella que s’exerceix complint amb l’horari lectiu però sense cap implicació en l’estament, l’alumnat i el centre en el que es dona aquest fet.

El vertader problema no és la seua aparició, si no que cada dia que passa compta amb major número d’adeptes, tant en el sector públic com en el concertat. Si bé és cert, que una gran part dels professionals de l’educació ens sentim incòmodes amb els papers, que cada dia més, ens escriu la nostra Conselleria d’Educació i que com sempre, ens toca representar amb poc recolzament.
També és cert que aquesta és l’obra que ens ha tocat interpretar, i a molts de nosaltres ens queden un bon grapat d’anys per seguir fent-ho. Per tot açò cal repensar-nos quina és la nostra funció, garantir i lluitar pels nostres drets aconseguits al llarg del temps, però també, ha arribat l’hora de donar una resposta educativa que genere una tendència per transformar el que els professionals de l’educació pensem d’aquesta, lluny d’actuacions viciades i còmodes que tots coneguem i que intoxiquen la tasca de la majoria dels docents, que com sempre hi ha i molts, i molt bons.
Anem a vore, intentem començar aclarint incògnites: ¿què entenem i com deu ser l’ensenyament als nostres centres? ¿quin és el nostre paper en aquest? ¿quin el dels alumnes? ¿quin el dels pares i mares? ¿quin el dels organismes públics dels que depenem?.

La continua denúncia del fracàs escolar no amaga més que demagògia i falta d’implicació. Sols quan nosaltres, i sols nosaltres i com a col•lectiu contestem a aquestes preguntes, lluny de les pressions antagòniques dels responsables polítics i de la societat, front als professionals de l’educació; podrem en bloc, i tots junts aportar i oferir un model més o menys vàlid del que pensem deu ser el nou sistema educatiu del segle XXI.

És a dir, si portem la feina feta, els deures fets, com exigim als nostres alumnes, tindrem de segur guanyada part d’una batalla, que si bé és cert, que no l’hem començat nosaltres, també ho és, que hem fet poc per aturar-la. Per tant, entre tots hem de ser capaços de deixar de tirar sal a la ferida, així aquesta deixarà de doldre i cicatritzarà, deixant una marca inapreciable.

Com a professors/es i professionals de l’ensenyament, ha arribat l’hora de deixar de ser uns mers opinants al costat d'altres (pares, mares, alumnat, personal auxiliar i de serveix, quasi tothom) sobre l'ensenyament, els seus mètodes, els textos, l’avaluació del rendiment, la tasca dins de l’aula, etc.

Ja hi ha prou de “totum revolutum”, tots no podem saber de tot, es per això que cal demanar respecte a la nostra tasca com als professionals que som, cal fer-nos valdre des del treball i amb els resultats, sols així podrem començar a canviar el democratisme actual dels centres educatius per una democratització vertadera.

No cal perdre el fil d’on venim i on anem, recordem que en uns anys hem passat de pensar que l’escolarització de la majoria de la població en secundària, era bona per ella mateixa, al que hui en dia ens exigeixen, compliment de resultats el més concrets possibles. L’escola pública deu tornar a ser un signe d’identitat institucional, a més d’un referent social, sols així podrem trencar eixa tendència en la que es troba instal•lada, la pèrdua de respecte cap a ella mateixa.

De vegades pense que resulta molt aclaridor observar com ens veuen des de l’altre costat, sols així podrem fer front a la crítica i al desgast que aquesta produeix en cadascun de nosaltres. A més, hem de començar a negar-nos a la idea de que no podem fer res i de que tot està fet.
Pensem, el que subjau en el fons d’aquest debat, no és ni més ni menys, la qualitat del nostre deteriorat i devaluat sistema educatiu, a més de la credibilitat i reconeixement social dels milers de professionals que treballen en ell, i el futur d’un país.


En Salvador Piera i Gabardó

Professor d'Ensenyament Secundari

Ecologia II




Recordeu que hem quedat a les 8:45 del matí del dia 23 de març a l'estació de RENFE de la ciutat de Xàtiva, intenteu ser puntuals.

Per fer l'estudi d'un ecosistema, és necessari arreplegar totes les dades del medi que anem a visitar, tant dels éssers vius, en aquest cas les comunitats vegetals, con les característiques físiques del mateix.

Material necessari:

  • Mapa geológic i topogràfic de la zona
             Mapa geològic de Xàtiva
             Mapa toppogràfic de Xàtiva
            
  • Guies de camp, quadern de camp amb fixes d'observació i un llàpis
  • Calçat i roba cómoda i adient
  • Càmera de fotos
  • Lupa de mà, brúixola, altimetre, prismátics, pala, martell, termómetre, corda, plat de plàstic blanc, pinces, safata, pinzell, guix en pols, flexómetre (material que repartirà el professor abans d'iniciar la visita)
Caldria preparar allò que anem a fer durant la visita i almenys llegir en que consitirà la pràctica.
Pràctica del dia 23 de març
Estudi d'un àrea mínima

Horari i grups:

 Grups i horari



dimarts, 19 de març de 2013

Cactaceae


Parodia buiningii (Buxb.) N.P. Taylor

Planta perenne que creix generalment en solitari, presenta un cos esfèric que pot arribar a aconseguir una grandària de fins a 8 centímetres de diàmetre i 12 centímetres d'ample. Té aproximadament 14 i 16 costelles primes que mesuren fins a 2 cm. Les arèoles s'enfonsen sota els geps. Les espines transversals són grogues i tenen una base més fosca i una longitud de 2 a 3 cm. Les flors de color groc poden arribar a tenir un diàmetre de 8 cm i una longitud de fins a 7 cm, presenta un estigma característic de color roig violaci. Els fruits són peluts i mesuren fins a 3 cm de llarg amb llavors de color negre mat que són tubercúlides.



És una espècie de cactus fàcil per conrear, li agraden els indrets frescs i solejats, sense massa exposició al sol directe. Pot tolerar gebrada lleugera, però al hivern millor protegir-lo. Creix en ple sol o ombra lleugera, però no porta gens bé el sol directe els mesos d'estiu. Es tracta d'una espècie que tendeix a perdre les seues arrels al llarg del hivern. El sistema radicular d'aquest cactus és comparativament xicotet, una vegada l'any agraeix un reg amb una dilució de quelat de ferro.
 
Li agrada un subtrat molt porós amb bona aireació, i un medi una mica àcid. Es una espècie endèmica de Rio Grande do Sul en Brasil, i també es pot trobar en la zona de la Rivera en Uruguai.