La cita del dia


“En els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement”
Albert Einstein

dijous, 29 de març de 2012

Thymelaeaceae
















Thymelaea hirsuta (L.) Endl.

Nom vulgar.: bufalaga

Nanofaneròfit propi de matollars secs que presenta les branques superiors pèndules i cobertes de xicotetes fulles dures, que es superposen unes sobre les altres com escates. De color verd pel revers i blanques (per la pilositat) per l'anvers. Inflorescències en fascicles capituliformes terminals, sempre en brots de l’any Les flors són molt petites i groguenques, de vegades hermafrodites i sovint unisexuals. Les femenines amb pistil i sense estams; les masculines amb 8 estams i un pistil rudimentari. Periant de 4 o 5 mm, i reunides en grupets de 2 a 12. Presenta un fruit en núcula ovoide, sense pèls, inclòs dins el calze. 

Conté substàncies altament tòxiques (i potencialment cancerígenes) cal un simple contacte amb elles a la pell o les membranes mucoses pot causar una reacció inflamatòria intensa, es per això que cal anar amb cura.

Mata abundant a tota la localitat, es molt xeròfil i termòfil, apareix en matollars degradat i clars, també a les zones aclarides i transitades de la majoria de zones muntanyenques de la zona . Floreix al hivern i durant la primavera.

dimecres, 28 de març de 2012

Modalitats d'avaluació


Quins tipus d’avaluació coneixes i en què consisteixen?


1. Avaluació contínua:

Aquella que es realitza al llarg de tot el procés d’ensenyament aprenentatge, i que té com a finalitat interpretar i descriure més que mesurar i classificar a l’alumnat. Amb aquesta hem de centrar l’atenció en els aspectes que considerem d’interès per al procés educatiu, defugint de l’avaluació-examen o avaluació-qualificació.

2. Avaluació criterial:

Fixa l’atenció en el progrés individual de l’alumne, defugint de la comparació amb la resta de company/es de classe. Parteix d’una situació inicial prèviament establerta, comparant el progrés de l’alumne en relació amb unes fites graduals consensuades pel professor, l’alumne i els pares.

3. Avaluació formativa.

Té com a objectiu la diagnosi en les fases inicials del procés d’ensenyament, a més d’orientar al llarg de tot aquest i fins i tot en la fase final, amb la intenció d’analitzar els resultats aconseguits per l’alumne per reorientar el conjunt d’elements que ha participar en les fases d’aprenentatge i en les que ha intervingut ell

4. Avaluació global.

Te en compte la consecució i nivell de capacitats bàsiques des de les diferents àrees del currículum, fixant així l’atenció en el conjunt d’àrees, defugint dels continguts de cadascuna d’elles, per participar de la formació global dels alumnes en els diferents tipus de processos de l’ensenyament

5. Avaluació inicial.

Es realitza en cadascuna del començament de les fases de procés d’ensenyament aprenentatge, i té com a finalitat obtenir el màxim d’informació sobre el nivell de coneixement previs que presenta l’alumne per decidir sobre, la metodologia a emprar i el nivell de desenvolupament del nous continguts a desenvolupar.
6. Avaluació integradora.

Valora el treball realitzat per l’alumne en totes les àrees i l’etapa, per vore si s’han aconseguit el objectius del cicle o etapa, sense que se li exigeisca la consecució de tots i cadascun dels objectius propis de cadascuna de les àrees. Per tant podem dir que aquesta avalua el procés d’ensenyament aprenentatge de manera individual i en cadascun dels alumnes tenint com a referent últim l’etapa completa.

7. Avaluació normativa.

Aquest tipus d’avaluació pretén determinar el lloc que ocupa un alumne/a en relació a la resta de companys/es del grup classe, o d’un grup respecte de la resta de grups del centre. Per tant es basa en normes estadístiques i pautes de normalitat, aquestes solen ser útils per classificar i seleccionar alumnes segons les seues capacitats bàsiques, en detriment del progrés individual d’un alumne segons les capacitats que mostra.

8. Avaluació qualitativa.

En aquest cas es presta més atenció en la qualitat de les situacions educatives que es generen en el grup-classe que en la quantitat de resultats obtinguts, fent èmfasi en la importància de les situacions que es creen a l’aula, interpretant, descrivint i valorant els processos que tenen lloc en l’àmbit educatiu, considerant per fer-ho tots els elements que intervenen en ell.

9. Avaluació sumativa.

Aquesta preten valorar i conèixer els resultats obtinguts per l’alumnat al finalitzar el seu procés d’ensenyament aprenentatge.

dimarts, 27 de març de 2012

Amaryllidaceae

Narcissus dubius Gouan
Nom vulgar: nadala blanca
Planta perenne de preferències calcícoles, de 10 a 30 cm que creix en prats  més o menys secs on el sòlés escàs. Presenta un bulb tunicat ovat, fulles radicals quasi planes, d'un verd glauc (blanquinós) i de 3 a 6 mm d'ample, lineals, amb nervis longitudinals i finalitzen en una punta poc aguda.
La floració apareix normalment des de gener a  abril. Les flors actiniformes i hipocrateriformes,es presenten en una umbel·la una mica penjada; són completament blanques i fan entre 1,5 i 2 cm, es presenten en un nombre de 2 a 6, sobre pedicels angulosos que ixen d'una espata d'una sola peça.
El tub de la flor és cilíndric, verdós a la base, es divideix en sis tèpals ovals iguals entre ells, oberts horitzontalment són d'un color blanc brillant. La corona té forma de tassa, d'una mida aproximada a la d'un terç d'un tèpal, lleugerament més estreta a la part de l'obertura i suaument denticulada.
Els estams naixen al tub i els més llargs arriben a la base de la corona. L'estil acostuma a ser més curt que els estams. La pol·linització és fa per mitjà dels insectes (entomògama). El fruit és una càpsula loculicida i la dispersió de les llavors es fa per gravetat (baròcora).
Els estudis genètics apunten a que es tracta d’un híbrid entre Narcissus assoanus i Narcissus papyraceus

dilluns, 26 de març de 2012

Ventilació alveolar

La finalitat de la mecànica respiratòria és la de renovar l’aire alveolar, de manera que es mantinga constant la seua composició, encara que es produïsca una continua cessió d’oxigen a la sang i una recepció de diòxid de carboni. Quan augmenten en l’organisme les necessitats d’oxigen i la producció de diòxid de carboni, augmenta també el volum de l’aire que s’intercanvia.


Recordem que la despesa respiratòria és el volum total d’aire inspirat (o espirat) en un minut, i és Vi = Vi x f, on Vi és el volum de cada inspiració i la f és la freqüència respiratòria per minut.

L’aire que ocupa les vies respiratòries no canvia de composició i el seu volum s’anomena espai mort anatòmic. Com hi ha algunes àrees alveolar que ocasionalment tampoc serveixen per a l’intercanvi. per no rebre una perfusió sanguínia adient, es parla d’un espai mort fisiològic, que és una mica superior a l’anatòmic. En una persona adulta l’espai mort anatòmic és d’uns 150 cm3 i el fisiològic de 155 a 160 cm3.

Aquest espai te importants funcions:
a) Escalfar l’aire inspirat
b) Humidificar-lo fins quasi la saturació
c) Retenir en la mucosa partícules en suspensió en l’aire, evitant que arriben a regions més internes.

Bé, cal destacar que sols una fracció de l’aire inspirat que arriba als alvèols serveix per renovar l’aire alveolar, doncs la resta es queda en l’espai mort.

Entre l’aire alveolar i la sang que flueix pels capil·lars alveolars es produeix l’intercanvi de gasos (hematosi): l’oxigen passa de l’aire a la sang i el diòxid de carboni ho fa en sentit invers per difusió a favor de gradient de pressió.

Per vore els resultats de la 2ª Avaluació , fes un click sobre el següent enllaç


Notes global 3r C

Notes global 3r D

dissabte, 24 de març de 2012

¿Quines podien ser les causes actuals que provoquen un descens de l’ interès per les ciències?


La preocupant caiguda en el reclutament de joves científics i estudiants de ciències en els països desenvolupats i la sorprenent desconfiança dels seus ciutadans cap a la ciència, fan de la popularització científica un objectiu prioritari per a tots els que ensenyem i ens moguem en el món de la Ciència. És obligació de qualsevol Institució divulgar els resultats dels seus projectes de recerca científica i tecnològica tenint sempre com a premissa, la importància de desenvolupar el interès per la ciència, ja des de la infància.

Existeixen diferents hipòtesi explicatives d’aquest fet com ho són:

1º.- L’escàs interès que per a l’alumnat té l’estudi de matèries abstractes i purament formals

2º.- Dificultat de les àrees de ciències en nivells superiors.

3º.- Alumnes cada vegada menys disposats a produir canvis en la seua vida personal i en el seu context social immediat.

4º.- La no vinculació dels continguts treballats a les classes de ciències amb aspectes o experiències que els són quotidianes i properes

5º.- Falta de coneixements envers les ciències, el que provoca una falta de confiança en els professors impedint-los desenvolupar de forma òptima la seua tasca docent, i per tant generar actituds positives envers l’ensenyament de l’àrea, (Jarvis i Pell, 2004).

El problema més cridaner, es veure con fins i tot, els docents de ciències relacionen una actitud negativa davant les seues àrees com una falta de vocació i capacitats, i cal pensar que no tots els alumnes deuen interessar-se pel món de les ciències, ara això no lleva que l’actitud front a elles siga negativa, i és en aquest punt on la nostra tasca deu servir com a pont d’aproximació d’aquests alumnes a la ciència però veient-la com un vehicle cultural, divertit i fascinant. Cal recordar que en els alumnes més joves existeix un interès inicial que va decreixent poc a poc a mesura que avança en el seu període d’escolarització.

Però, què pensen els alumnes de secundària de les ciències?

1.- Requereixen d’un major esforç per aprovar.

2.- Els continguts són difícils i necessiten de les matemàtiques.

3.- Les carreres relacionades amb les ciències requereixen notes de tall superiors.

dimecres, 14 de març de 2012

Hypnaceae


Hypnum cupressiforme Hedwing


Es tracta d’una molsa que pertany a la família Hypnaceae. Espècie comuna i fàcil de trobar a la localitat, presenta morfologies variables, mida mitjana, color verd, passant pel groc verdós al groc brunenc, ramificada, una vegada pinnades, rames d’uns 3 cm de longitud. Fil·lidis generalment falcats, d’uns 2 mm de longitud, còncaus i s’aprimen progressivament en un àpex filiforme. Nervi curt i doble o absent. Dioica, les plantes masculines es barregen amb les femenines, generant gespes denses que cobreixen el substrat. Esporòfits freqüents; càpsula una mica inclinada, opercle cònic.
Podem trobar-la sobre roques, sòls i troncs d’arbres, sobre tot a la base d’aquests. A la localitat hi ha bones poblacions al voltant del Pou dels Llauradors. En l’Edat Mitjana es pensava que aquestes molses eren bons somnífers, i de fet s’empraven per omplir els coixins (hypnum= somni).
En l’actualitat s’utilitza com a bioindicador de metalls pesants


dissabte, 10 de març de 2012

Estudi dels factors limitants

L’atmosfera terrestre és un medi molt oxidant degut a l’elevat contingut en oxigen que presentat (21%); i aquest alt percentatge d’oxigen que fa possible la vida sobre al planeta, te el seu origen en el procés de la fotosíntesi. Al mateix temps, mitjançant la fotosíntesi, es fixa diòxid de carboni atmosfèric i es produeix matèria orgànica. Ara bé, no totes les plantes tenen la mateixa eficàcia a l’hora de transformar el diòxid de carboni en matèria orgànica. A més de les diferències que pot haver en funció de determinats factors que afecten a la fotosíntesi, existeixen també variacions en l’eficiència fotosintètica entre diferents espècies. Així, aquelles que no fotorespiren, o que tenen uns valors molt baixos de fotorespiració, seran molt més eficients que les que fotorespiren, encara que com sempre hi pot haver excepcions, és el cas de gira-sol, que encara que siga una espècie que fotorespira, presenta eficiències fotosintètiques molt elevades.


Aleshores passem a treballar el concepte de factor limitant, els primers investigadors que portaren a terme estudis sobre la influència que determinats factors ambientals exercien sobre la fotosíntesi, es marcaren una metodologia, calia determinar per a cada factor els seus punts cardinals, és a dir, el seu mínim, l’òptim, i el màxim. Tanmateix, trobaren que no era possible donar uns valors determinats a aquests punts, doncs depenia de la situació de la resta de condicions ambientals, i per tant això feia que es plantejarà la necessitat d’estudiar-los en relacionant uns amb els altres.

Encara que Justus von Liebig en 1843, ja havia proposat la llei del mínim, segons la qual, quan un procés és regulat per una sèrie de factors, la taxa total del procés està limitada pel factor més lent. Frederick Frost Blackman, a partir d’aquest fet, va formular el seu principi dels factors limitats. Segons aquest, la taxa de fotosíntesi està limitada per un sol de entre tots els factors que poden actuar a un mateix temps, resultant proporcional la limitació a la quantitat d’aquest factor, encara que es deté la proporcionalitat quan un altre factor es fa també limitant.

Per posar un exemple, el rendiment de les plantes pot limitar-se no sols pels nutrients necessaris en grans quantitats, com ho són el diòxid de carboni i l’aigua, que solen abundar en el medi, si no per algunes matèries primes com el cinc, que es necessiten en quantitats menyspreables però escassegen en el sòl.

La llei del mínim diu doncs, que el nutrient que es trobe en menys disponibilitats i siga necessari, limitarà la producció, encara que la resta estiguen en quantitats suficients. L’element menys disponible (en aquest cas
potasi [K]), limita la producció

Si portem a terme experiments de laboratori amb diferents plantes, el principi dels factors limitats no es tan categòric com va proposar Blackman.

dimarts, 6 de març de 2012

Un pas més cap a la bioremediació del poliuretà



Estudiants del Departament de Biofísica i Biologia Molecular, de la Universitat de Yale en New Haven, han trobat un fong, Pestalotiopsis microspora (Speg.) G. C. Zhao & N.Li, original de la selva equatoriana, capaç de degradar el poliuretà de forma natural.

Es tracta d'un fong endòfít de la familia Amphisphaeriaceae que presenta dues varietats, la microspora i la philippinensis.
Recordem que el poliuretà és una  resina sintètica que s'obté mitjançant condensació de polièsters, és molt utilitzat com aïllant tèrmic i escumes resilents, elástòmers durables, adhesius i segelladors d'alt rendiment, pintures, fibres, segells, empaquetatges, juntes, parts automotrius, en la indústria de la construcció, del moble i múltiples aplicacions, fins i tot en preservatius. En l’actualitat ens genera greus problemes mediambientals, pel fet que s’empra per tot arreu per la seua elasticitat i durabilitat, propietats que suposen un malson, quan formant part de les tones de fem que produïm, volem desfer-nos d’aquest  .

Segons aquest estudi el fong ha estat capaç de sobreviure portant una dieta exclusiva de poliuretà com a única font de carboni, i ho ha fet tant en condicions aeròbiques com anaeròbiques. Aquest estudi és interessantíssim i pot suposar un nou sistema de bioremediació, ja que el fong sintetitza una enzima, hidrolasa serina, capaç de trencar els forts enllaços que presenta el poliuretà, i a més ho pot fer en absència d’oxigen. Pensem ara en les muntanyes de fem que produïm els humans, i les tones que hi ha enterrades d’aquest plàstic en condicions anaeròbiques, i vorem com aquest nou descobriment pot suposar una nova línia d’investigació per acabar en un dels grans problemes mediambientals, que fins ara res semblava metabolitzar-lo i trencar-lo, i si es cremava produïa substàncies tòxiques.

Com els propis autor refereixen en la publicació, aquests fongs endòfits i la seua biodiversitat són una font prometedora per als processos de bioremediació.

De l'ADN a la proteïna


Si la cèl·lula requereix una substància proteica determinada per fer una funció, caldra emprar el gen amb la seqüència de nucleòtids que codifique la sintesi d'aquesta. El procés de sintesi es dona en tres fases:

a) Trancripció o formació de l'ARNm.

Tenint en compte que l'ADN es troba a l'interior del nucli i la síntesi proteica es realitza als ribosomes, que es troben al citoplasma, cal que la informació de l'ADN siga enviada per mitja d'una xicoteta molècula d'ARNm.
Per a la formació de l'ARNm es requereix l'acció d'un altra enzima, la ARN-polimerasa, que transcriu la seqüència de nucleòtids del del gen, i obté com a resultat un ARNm amb nucleòtids complementaris als del gen.

b) Activació de l'ARNr

En aquesta fase, els aminoàcids que han de formar la proteïna s'uneixen als seus ARNt específics, gràcies a la enzima aminoacil-ARNt-sintetasa. La funció d'aquesta enzima és reconèixer l'aminoàcid i unir-lo al braç acceptor de l'ARNt corresponent. Els diferents ARNt es diferencien entre ells pels tres nucleòtids situats en el braç anomenat anticodò.

c) Traducció o formació de la proteïna

L'ARNm s'uneix als ribosomes, i va reconeixent la seqüència de nucleòtids llegint-los en grups de tres (els codons). En anar avançant el ribosoma sobre el ARNm, reconeix els diferents codons i els va unint als ARNt amb els anticodons complemetàris. Simultàniament, els aminoàcids que transporten els ARNt s'uneixen mitjançant enllaços peptídics i originen la proteïna, que una vegada formada, desenvolupara les seues funcions.

Per vore les solucions als tres exercicis de l'examen, fes un click sobre el següent enllaç:



dissabte, 3 de març de 2012

Lectures per a la reflexió


"La idea que és possible ensenyar sense dificultats resulta d'una representació etèria de l'alumne. La saviesa pedagògica ens hauria de presentar el mal alumne com el més normal de tots: aquell que justifica plenament la funció del professor ja que li hem d'ensenyar tot, començant per la necessitat mateixa d'aprendre! Però no és així. Des de la nit dels temps escolars l'alumne considerat normal és el que oposa menys resistència a l'ensenyament, el que no dubta del nostre saber ni posa a prova la nostra competència, un alumne guanyat d'entrada, dotat d'una comprensió immediata, que ens estalvia la recerca de vies d'accés al seu magí, un alumne dotat naturalment de la necessitat d'aprendre, que deixa de ser un mocós turbulent o un adolescent problemàtic durant la nostra hora de classe, un alumne convençut des del bressol que cal lligar curt els apetits i les emocions per l'exercici de la raó si no volem viure en una selva de predadors, un alumne que sap que la vida intel·lectual és una font de plaers amb infinita capacitat de variació i de refinament, quan la major part dels altres plaers estan limitats per la monotonia de la repetició o pel desgast del cos, ras i curt, un alumne que ha comprès que el saber és l'única solució: solució a l'esclavatge on ens manté la ignorància i consolació única per a la nostra ontològica solitud."
Daniel Pennac (Mal d'escola, 2008)

"Hem arribat a creure que una persona és intel·ligent si té una sèrie de títols acadèmics, o una gran capacitat (...) en matemàtiques, ciències, o un vocabulari enorme, una gran memòria per recordar dades supèrflues, o si és un gran lector. No obstant, els hospitals psiquiàtrics estan plens de pacients que tenen totes les credencials (...) El veritable baròmetre de la intel·ligència és una vida feliç i efectiva viscuda cada dia i en cada moment de cada dia. (...) La capacitat de resoldre problemes és un additament útil a la teva felicitat, però si tu saps que, malgrat la teva manca d’habilitats per resoldre cert tipus de coses, pots escollir allò que et faci feliç, o que, com a mínim, pots evitar allò que et farà infeliç, llavors es podrà dir que ets una persona intel·ligent."
Wayne W. Dyer (Your Erroneus Zones, 1976)

"La naturalesa no és silenciosa. Va repetint eternament les mateixes notes que ens arriben llunyanes, difuses, sense acords ni melodia. Però nosaltres som incapaços de prescindir de la melodia. L'hem estat cercant fins a la desesperació tant a la terra com al cel, fins que ens en hem adonat que ningú, mai, vindrà a tocar-nos la música que estem esperant. Nosaltres som els que hem de tocar els acords, escriure la partitura, fer que apareixi la simfonia, donar als sons una forma que sense nosaltres no tenen. Així, d'aquesta manera és tal com jo veig la funció de la ciència."
François Jacob (La estatua interior, 1989)

És una "veritat" psicològica general que les accions i les percepcions de les persones estan canalitzades per les seves necessitats i desitjos. El poder del pensament científic, malgrat que sigui fal·lible, rau en el seu compromís d’observar i explicar les coses tal com són, independentment que un vulgui que les coses siguin així o no.
(...) És el fet que les matemàtiques siguin un instrument allò que ens obliga pensar d’una manera precisa i inexorable, i que ha conduït a moltes branques de la ciència a acceptar voluntariament la disciplina de les equacions i la demanda de quantificació.
(...) Malgrat que la recerca científica és imparcial, els motius humans sempre estan fent cua a la porta del laboratori per apropiar-se de tot allò que hi vagi apareixent. Així, una part fonamental del caràcter distintiu de la ciència és la seva incitació a "pensar amb rectitud" davant de l’impuls poderós de fer el món a imatge i semblança nostra mitjançant el pensament i la percepció.
Guy Claxton (Educar mentes curiosas. El reto de la ciencia en la escuela. VISOR SA, 1994)

Edward Wilson introduí el terme biodiversitat i creà la sociobiologia. (...) En rebre el Premi Internacional Catalunya va declarar: La ciència no és un sistema de creences, sinó la manera que té la humanitat d’esbrinar la realitat del món. Coneixement prospectiu contra creença conclusiva, doncs. Exploració contra fonamentalisme. La sociobiologia i la socioecologia tracten d’entendre la realitat (...) i fusionen el coneixement social amb el coneixement biològic o ambiental. Mesclen per a aprendre.
La sociobiologia entreveu els avantatges de l’altruisme per al grup, tal com l’egoisme darwinià feia veure els avantatges per a l’espècie de la selecció dels individus. El grup no progressa sense actes altruistes. La solidaritat, doncs, és més que una opció ètica. És una necessitat sociobiològica, imprescindible per al progrés col·lectiu.
Ramon Folch (“L’escala de cargol” -el Periódico 02.11.2008-)

En uns moments de canvis socials tan intensos necessitem urgentment adaptar l’escola a les necessitats actuals del ciutadà. Però modernitzar i actualitzar de debò l’ensenyament de les ciències passa per revisar críticament les idees que són a la base de la nostra acció professional. No fer-ho ens condemnaria a la rutina i a l’enquistament dels problemes.
Entre els molts canvis que calen, alguns són tan fonamentals com qüestionar una visió massa estàtica o enciclopèdica de la ciència per accentuar les noves maneres que ofereix de mirar el món i d’actuar-hi; donar a les emocions la importància que realment tenen per a qui aprèn i per a qui ensenya; i organitzar la classe com una xarxa d’interaccions i suport.
Treballar les idees dels alumnes -o, el que és equivalent, la seva visió del món- seguint cicles d’aprenentatge que recullin aquests principis porta a unes classes de ciències força diferents de les habituals. Són diferents perquè penetrar junts en nous territoris de coneixement i d’acció esdevé una tasca tan apassionant per a l’alumnat com per al professorat.
Joan Aliberas Maymí (Ensenyar ciències a l'ESO. Ciències 9, 2008)

divendres, 2 de març de 2012

Mons Tribals, una visió etnoarqueològica



El nostre company i amic, José Mª Azcarraga Testor com a fotògraf i un dels comissaris de l’exposició “Mons Tribals, una visió etnoarqueològica”, ens convida a fer-li una ulladeta.

L’exposició obri hui al MAGa (Museu Arqueològic de Gandia), en ella podrem trobar una col·lecció d’objectes fotografies i filmacions que mostren la vida quotidiana i el impacte de la globalització en diferents tribus (Hamer i Mursi en la Vall de l’Omo, Etiòpia; Dani i Asmat de Papua; i aborígens australians).

L’entrada és gratuïta, i estarà del 2 de març al 17 de juny , en horaris de dimarts a dissabte de 10 a 14 h i de 15 a 19 hores, i diumenges i festius de 10 a 14. També hi ha visites guiades (amb cita prèvia) i tallers de cap de setmana. Animeu-vos i no s’arrepentireu.

Visita molt recomanada, i abans d’anar podeu descarregar-vos el llibre catàleg fent un click en el següent enllaç:



dijous, 1 de març de 2012

Vehicles sostenibles

The Copenhagen Wheel és el nom de la bicicleta que investigadors del Senseable City Lab del Institut Tecnològic de Massachussets han dissenyat. Es tracta d’un invent basat en les energies netes, i entre les particularitats que presenta destaca la capacitat de moure’s emprant l’energia cinètica sobrant de la pròpia roda, així quan es frena , l’energia cinètica és recuperada pel motor elèctric que l’emmagatzema en bateries dintre de la pròpia roda. És a dir, quan el ciclista frena, l’energia és emmagatzemada i pot ser utilitzada posteriorment, per exemple, quan pugem una costera. Porta un motor de 250 watts que converteix la fricció generada en electricitat, generant l’energia que serà emmagatzemada en la bateria.
A més està equipada amb un suport per a iPhone i una connexió Bluetooth, i mitjançant una sèrie de sensors es pot canviar la marxa i controlar la velocitat, la direcció, la distancia recorreguda, dades sobre la contaminació atmosfèrica, la proximitat d’amics i amigues que estiguen prop i empren el mateix sistema, i fins i tot porta, un sistema de bloqueig intel·ligent del manillar per evitar que ens la furten, i si ho fan t’envia un SMS per a que puges agafar al lladre amb les mans en la massa.

Herència lligada al sexe




Nystagmus és una malaltia que causa visió doble per oscilació involuntària dels ulls. Aquesta malaltia està controlada per un al·lel recessiu lligat al sexe. Un home i una dona, tots dos amb visió normal, tenen quatre descendents, tots ells es casen amb individus normals.
1º.- El primer fill té Nystagmus, però té una filla normal
2º.- El segon és normal i té una filla normal i un fill també normal
3º.- La primera filla és normal i té 8 fills tots normals
4º.- La segona filla té dues filles normals i dos fills, un de normal i un altre afectat de Nystagmus.

a) Indicar el genotip de tots els membres de la família

b) Si els pares originals haguessin tingut un altre descendent, ¿Quina és la probabilitat que tindria de ser...

b.1.- Un home normal?
b.2.- Un home afectat i una filla afectada?.

c) Si la mare estigués afectada i el pare fos normal, ?algun descendent podria presentar el caràcter recessiu lligat al sexe? Raona la resposta.


Fes un click sobre el següent enllaç per baixar-te els problemes a lliurar per arrodonir la nota de l'exàmen pràctic.


Problemes de genètica



Araceae



Arisarum vulgare Targ.-Tozz.

Nom vulgar: caputxa de frare, gresolet, apagallums

Planta herbàcia que presenta un escapo tacat, l'espata és xicoteta i tancada en forma de caputxa, com les altres espècies del gènere Arisarum. Els fruits són verdosos i capsulars.
La caputxa de frare és una de les plantes més corrents a la localitat, és molt fàcil de reconèixer per la seua inflorescència amb forma de caputxa de frare de la que surt un nas ben visible. Viu per tot arreu, però és molt corrent als camps de tarongers. Floreix des de novembre fins a març. Alguns dels seus noms populars es deuen a la forma que té l'espata. D'altres, com "apagallums" es deuen a que la gran bràtea recorda a l'instrument utilitzat antigament per apagar els ciris.

Les parts útils són les fulles i el rizoma. Com a components actius destaquen fècules, la saponina i altres substàncies encara no ben determinades. Les principals propietats són: laxant, diurètica, expectorant, afrodisíaca, vulneraria, cicatritzant, bronquítica. L'ús seria en forma de cataplasmes, combatent les ferides, nafres, tos, etc. No és aconsellable fer ús intern d'aquesta planta, doncs posseeix una alta toxicitat.