La cita del dia


“En els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement”
Albert Einstein

dimecres, 29 de febrer de 2012

Ericaceae



Erica multiflora L.

Nom vulgar: petorret, bruc d'hivern

Es tracta d'un arbust perenne, prou ramificat, que pot arribat fins a 2,5 m d'altura. Presenta les branques rectes, de joves una mica pubescents. Fulles en verticil i en nombre de 4-5, d'aspecte aciculars, de 6-14 mm de llarg, de color verd fosc, amb el marge molt enrotllat sobre ell, revés gairebé amagat. Inflorescències grans, amb moltes flors, normalment terminals i que no arriben als 5 cm. Peduncles glabres, llargs, molt fins i vermellosos, per baix de la meitat, amb 3 folíols, 4 sèpals glabres, d'1,5-2 mm de llarg, lanceolats, i de color rosa. Corol·la rosa brillant , blanca o porpra de 4-5 mm de llarg, ureolada, amb 4 lacinies rectes o corbades cap  enrere. Podem trobar huit estams extrors, sobreeixint àmpliament de la corol·la, anteres d'1,5 mm de llarg i sense apèndixs, . Fruit sec, capsular, que s'obri per 4 valves i presenta manca de pèls. Al municipi es prou abundant i podem trobar-lo florit des de finals d'estiu, al llarg de la tardor, però també a l'hivern i primavera.

Podem trobar-lo formant part de matollars sempre verds, secs, i en boscos aclarits, en pujols rocosos, sobre sòls calcaris.

dissabte, 25 de febrer de 2012

Selecció natural


La selecció natural no és la responsable de la dissimilitud entre els progenitors i la resta d’una població. Fixem-nos, quan diem que la selecció natural te com a resultat l’adaptació dels individus al seu ambient, i el canvi evolutiu de les poblacions, el que estem dient simplement es que el contrast continuat, generació rere generació, entre el grup que formen els individus que es reprodueixen i el que formen els que no ho fan, te com ha resultat la adaptació i la evolució.

La selecció natural no és finalista, com ho es l’esforç humà; no te ni intenció ni previsió. Pensem, les propietats que capaciten als individus d’una generació per a reproduir-se poden ser o no propietats que capacitaran o no als seus descendents per a procrear. Per sort per als éssers vius, la regla general es que les condicions ambientals no fluctuen de forma erràtica. Així, la temperatura d’un determinat lloc al llarg d’un dia, generalment puja i baixa i sol fer-ho en una corba més o menys uniforme, i encara que canvie bruscament, també ho fa de forma uniforme. Les condicions climàtiques general de qualsevol lloc del nostre planeta, canvien de un any per a un altre, de forma gradual i lenta .

Així, si esdevé qualsevol canvi sistemàtic ambiental al llarg d’un període que compren varies generacions, es possible que la selecció natural condueisca a canvis adaptatius en la població.

Els individus d’una generació provenen d’altres que varen poder sobreviure i reproduir-se en la generació anterior; així cal remarcar que les propietats heretades d’una generació són adaptatives sols en el grau en que continuen sent útils en les següents.

La naturalesa adaptativa de la majoria de canvis evolutius que s’han produït, descansa sobre el fet de que les condicions ambientals generals de les quals viuen generacions successives són versemblants.

Acceptant que els fills tendeixen a assemblar-se al pares, que els canvis ambientals no esdevenen a l’atzar, i que hi ha variabilitat entre els individus d’una població, almenys en part, i que aquesta és part del seu èxit reproductiu relatiu, trobem que l’adaptació és un canvi evolutiu inevitable en les poblacions dels éssers vius. Tanmateix, no tot canvi evolutiu es per necessitat adaptatiu; l’efectivitat de la selecció natural està limitada per alteracions fortuïtes en els caràcters heretats d’una població, o per fluctuacions ambientals casuals que inutilitzen caràcters anteriorment adaptatius.

divendres, 24 de febrer de 2012

Convolvulaceae















Cuscuta epitymum (L.) L.

Nom comú.: Barbes de caputxí

És una planta nativa d'Europa la qual pertany a la família Convolvulaceae. Es tracta d’una herba anual, sense clorofil·la, paràsita, i amb tiges vermelloses, purpúries o groguenques, de fins a 40 cm. Presenta fulles alternes, oblongues, d'1 mm. Glomèruls d'uns 6 mm, densos, fins a amb 18 flors, en l'aixella d'una bràctea d'1-2 mm, ovada. Pedicels de 0’5 mm. Flors hermafrodites, actinomorfes, d'uns 3 mm. Calze de la longitud del tub de la corol·la, dividit fins a la seua meitat en lòbuls ovats. Corol·la amb la meitat inferior soldada en tub i la superior dividida en 5 lòbuls ovats, 5 escates hipoestaminals que igualen la longitud del tub corali, ciliades en la vora superior. Androceu amb 5 estams lliures, exserts, amb anteres purpúries. Ovari súper, bicarpel·lar, bilocular, amb dos estils i dos rudiments seminals en cada lòcul. Fruit capsular, amb 2-4 llavors llises. Es fixa als seus hostes amb unes xicotetes arrels succionants. Els seus hostes principals són les lleguminoses, algunes labiades, les argelagues i brucs. A la localitat es una planta pro abundant.

Cromosomes i gens.


El cromosoma es comporta al llarg de la divisió cel·lular com una unitat, però no ho fa així en l’activitat fisiològica de la que es responsable. Fixem-nos una mica, els gens, regions localitzades dels cromosomes, exerceixen funcions fisiològiques molt específiques i quasi de segur, intervenen en moltes d’aquestes funció mitjançant el control de les enzimes adients. Recordem que en un cromosoma hi pot haver milers de regions actives, així com els gens estan situats en els cromosomes, tenen el patró d’herència d’aquests.

Cada cèl·lula somàtica de qualsevol individu diploide, porta dos sèries de cromosomes i per tant, dos sèries completes de gens. Al llarg de la formació dels gàmeta, el número diploide de cromosomes, queda reduït a l número haploide; així els gàmeta porten un sol gen de cada parella. Les combinacions de cromosomes materns i paterns es formen a l’atzar durant la divisió reductiva que precedeix a la formació dels gàmeta, i per tant, els gens d’origen matern i patern formen també combinacions a l’atzar en el gàmeta, encara que en un principi es trobaren en cromosomes diferents.

És a dir, tenen lloc intercanvis de matèria entre cromosomes materns i paterns; aquest fet permet que els gens d’origen matern i patern es recombinen. La genètica basa les seues investigacions, en que els llocs o loci corresponents, en els cromosomes homòlegs, poden estar ocupats per gens ( o, millor dit, per formes al·lèliques d’un mateix gen) els quals poden manifestar accions fisiològiques diferents i, en conseqüència, la presencia d’aquestes en un determinat individu pot ser reconeguda. Aleshores, serà a traves d’aquestes diferencies que podem reconèixer, des de on podem seguir i estudiar l’herència dels cromosomes sense observar-los directament.

dimecres, 22 de febrer de 2012

Tots som alumnes del IES Lluís Vives



Manifestar la disconformitat amb la política educativa no deuria ser pecat i menys estar penat, els més joves, els menys joves, i tothom té dret a manifestar el seu dissens, en això consisteix el joc democràtic, l’exercici de la llibertat individual i col·lectiva és un dret que s’ha de respectar.

Les carreges policials, mai són una solució, més bé són el reflex d'un sistema al que no li agraden les veus crítiques, un sistema gestionat per aquells que política i econòmicament no sofreixen la crisi, ni les retallades, aquells que constitueixen una casta acostumada a fer el que els ve en gana, sense tenir que donar explicacions del perquè, ni del quan, ni del com; una casta que gestiona els diners públics d’una forma més que sospitosa, sense mesura, sense tenir en compte que aquests deuen ser gestionats de la forma més honesta possible, pensant en tots i no en un mateix, sense prebendes, sense esperar res a canvi, pel simple fet de fer les coses bé.

Benvolguts polítics, la fallida de l'estat del benestar, no l'han produït els alumnes que des de fa temps vénen manifestant-se per defensar el dret constitucional a una educació pública i de qualitat, l‘alumnat del I.E.S. Lluís Vives, com l'alumnat de qualsevol centre de la Comunitat Valenciana, té tot el dret a protestar de forma pacífica pel que ells consideren injust; i dic pacífica perquè així van ser, si haguessin agredit als agents de policia tirant-los objectes, o fet malbé el mobiliari públic,alguna premsa poc independent ens ho hauria fet arribar.

Per tant, exercir el dret a dissentir no pot emmudir-se amb actuacions poc licites i desmesurades i més sabent que enfront tenim ciutadans, alguns d'ells menors. I per cert, quan les coses no es fan bé, no deu haver cap problema en reconèixer-ho, el problema es no fer-ho i carregar exabruptes sobre qui expressava el seu pensar, que mai són l’enemic, faltaria menys.

Els nostres estudiants, són, ens agrade o no, la nostra aposta de futur, futur que els hem deixat més que truncat, malbaratat, i clar protesten, faltaria menys, no volem joves aborrallonats i uniformats intel·lectualment que caminen en una sola direcció.

Pensem una mica, no protesten per la calefacció, per la falta de recursos que venen patint des del inici de curs; protesten per una política d’ajust que trunca i fa mal bé als usuaris de l’ensenyament públic, estan cansats de sofrir palos per tots els costats, i aquesta setmana per un altre; llei rere llei, reforma rere reforma, decret rere decret, assignatures rere assignatures, i ara a més, la pèssima gestió econòmica de qui deu defensar i vetllar pel sector públic, per un sector que si té bona salut, garanteix la igualtat d’oportunitats per a tots.

De nou és al sector públic, malalt i a punt d’entrar en urgències a qui li toca retallar, que poc se’n recordaven d’aquest quan estàvem de vaques grosses; si, si , en eixes no tan llunyanes èpoques de bonança econòmica, en les que hagués estat bé pensar en la justícia social. 

diumenge, 19 de febrer de 2012

Valencians en peu alceu-se ....


La nostra, una comunitat desdibuixada i plena de lluites i interessos econòmics innobles, on els valors ètics han quedat en un segon terme, deixant de ser un dels sans objectius d’aquelles persones que es dediquen al món de la política.

Una política, la nostra, caracteritzada pels excessos i els grans esdeveniments, on tot estava ben vist, on semblava que aquesta gestió de cartó pedra dels diners públics mai anava a passar factura als valencians i valencianes, i que hui, desprès de més d’una dècada i mitja de gestió dels populars, els recursos dels ciutadans, d’aquesta, la nostra comunitat, estan als nivells més baixos que hem conegut.

Anem a les dades, com ha publicat fa unes setmanes el INE, cada valencià te 2.598 euros menys, que la resta d’espanyols per capejar el temporal d’una crisi que es ceba especialment en les nostres terres. El més dur es pensar que s’ha desaprofitat una etapa bonança per generar activitat, riquesa i benestar social, i que per contra el nivell d’atur va augmentant diàriament.

En aquests moments, en els menys inoportuns, i com a fàcil solució, ciència, tecnologia, sanitat i educació estan perdent l’estela i el fil del progrés, retallada rere retallada, i cal pensar, que si el treball no floreix del si d’aquestes col·lectivitats com antídot front a les forces econòmiques dissociadores a les que estem sotmesos, sense cap dubte, es dibuixarà una nova comunitat plena de fortes desigualtats que serà incapaç durant molt de temps de donar resposta social a gran quantitat de joves que esperen molt d’aquesta societat valenciana.

Es cert que cada dia menys necessitem de magisteris morals dels que ara tots s'enrecorden, que el que hi ha que fer es engegar el motor productiu, però que resultarà difícil si els nostres governants no es donen compte, que amb aquestes mesures de retalls a les que ens sotmeten dia rere dia, el únic que poden potenciar es que augmente més el nombre d’emigrants valencians, que en aquests tres últims anys s’ha incrementat en 12.000 persones, xifra que de no fer res seguirà augmentant, i que a més ho fa sobre un perfil de futur, joves, solters i amb estudis superiors.

dimecres, 15 de febrer de 2012

Herència poligènica


L'herència poligènica fa referència als caràc­ters determinats per més d'un parell de gens al·lels, així recordeu que els caràcters que va estudiar Mendel variaven de forma discontínua i entre ells només hi havia una diferència qualitativa; per tant, les llavors eren llises o rugoses, verdes o grogues.

Per contra, moltes de les característiques que presenten els éssers vius varien de manera contí­nua entre els individus, pensem en, la talla, el pes, el color de la pell i dels ulls en l'ésser humà,  la grandària dels fruits o dels ous de gallina... Cadascun dels gens implicats en aquesta l'herència oca­siona un xicotet efecte fenotípic que és acumulatiu. Aquests gens no presenten el fenomen de la dominància o la recessivitat, el que ocorre en aquest cas es que te­nen un efecte additiu.

 La incidència dels caràcters continus quantificables, és a dir, el que s'anomena herència contínua, té una distribució simètrica i es repre­senta amb una corba anomenada campana de Gauss. La majoria d'in­dividus se situen al centre de la corba, i als extrems les quantitats són més petites.

 Molts dels caràcters quantitatius estan afectats per condicionaments mediambientals, com l'alimentació, el clima, els hàbits, la cultura, fins i tot les malalties.

 A l'hora d'entendre millor com funciona l'herència poligènica, poden utilitzar dos exemples clàssics:

• El color de la pell en els éssers humans, que varia molt, sembla que depèn de sis parells diferents d'al·lels. Els al·lels que produeixen un color fosc tenen una acció sumativa, no dominant, i es representen amb una lletra majúscula. Els individus tindran la pell més fosca com més al·lels foscos tinguen. En el color de la pell també hi influeix el medi ambient, ja que un individu pot adquirir un color  més fosc o més clar a causa de la diferent exposició als raigs solars.

 •  L'alçada en els éssers humans depèn de més de deu al·lels. Com més gran és el nombre d'al·lels que sumen els seus efectes per a determinar un caràcter, més grups es poden establir i les diferències entre ells són cada vegada més xicotetes. L'alçada també ve determinada per diferents factors, els ambientals, com l'alimentació, i sexuals (les dones tenen una talla més curta ja que desenvolupen la pubertat abans que els homes) influeixen en l'alçada final que arriba a tenir un individu.

dilluns, 13 de febrer de 2012

Eumonidae

Rhynchium oculatum (Fabricius 1781)


Color del cos marró rogenc amb taques grogues en alguns anells de l'abdomen. El marge lliure del clípeo és bastant estret i arrodonit apicalmente. Primer tergo completament marró, el segon té una banda groga que s'allarga lateralment. Pronot estès lateralment fins a la tégula. Les antenes tenen 12 artejos en les femelles i 13 en els mascles, i és freqüent el ganxo apical. Els ulls presenten emarginaciones. Paratégula present, ungles usualment bífides, placa lingual anterior més llarga que ampla. Poden observar-se de maig a setembre.
Espècie molt cridanera que presenta el cos de color vermellós, es pot veure en ple estiu  prop de les flors, fan el seu niu de fang on la femella fa la seua posada, a la qual li proporciona larves d'altres insectes paralitzats que li serviran d'aliment en el seu desenvolupament. Les preses són paralitzades i suaument macerades sense trencar el seu exosquelet.
Comportament solitari o subsocial.


 

Probabilitats de combinació


Es diu que dos o més successos són independents quant la realització o no realització d’aquests no arriba a afectar a les possibilitats de qualsevol succés que es du a terme. Quan dos fenòmens independents es presenten amb possibilitats p i q, respectivament, la probabilitat que es realitzen els dos es pq, és a dir, la probabilitat combinada és el producte de les probabilitats dels fenòmens independents. Si la paraula “i” s’utilitza o està implicada en les frases de la solució d’un problema, sol ser necessària la multiplicació de les probabilitats independents.

Exemple:

1º.- Del següent encreuament entre conills d’índies Bb (negre heterozigòtic) amb bb (blanc) indique la probabilitat que:
a) Els dos primers descendents siguen blancs, és a dir, el 1r blanc i el sigon descendent també blanc.
b) Què en un part de dos conill, un siga blanc i l’altre negre

Resolució a)

L’encreuament d’un conill d’índies heterozigòtic negre amb un blanc, (Bb x bb) permet la probabilitat d’una descendència negra Bb, en p= ½ , i la descendència blanca bb, q = ½. La probabilitat de que el primer siga blanc i que el segon també o siga es, q x q, per tant, q2 = ( ½ )2 = (½ x ½) = ¼

Dos fenòmens mútuament excloents són aquells en els que la realització o presència d’un exclou l’altre. La paraula “o” es sol emprar, encara que quede implícita en les frases de les solucions dels problemes que impliquen fenòmens mútuament excloents, indicant que deu realitzar-se l’addició o suma de les probabilitats. És a dir, sempre que hi ha possibilitats alternatives per satisfer les condicions d’un problema, les probabilitat individuals es combinen per addició.

Resolució b)

En l’encreuament de dos conills d’índies (Bb x bb) hi ha dos formes d’obtenir un descendent negre (Bb) i un blanc (bb) en un part de dos animals. Designarem p a la probabilitat dels negres i q a la dels blancs, per tant:

a) Que el 1r siga negre (p) i que el segon siga blanc (q), p x q = ½ x ½ = ¼

b) O que el primer siga blanc (q) i que el segons siga negre (p), q x p = ½ x ½ = ¼

Per tant la probabilitat es pq + pq = 2pq = 2 x ( ½ ) x ( ½) = ½


Als comentaris d'aquesta entrada apareixen dos problemes que heu de dur resolts el proper dilluns 20 de gener.

diumenge, 12 de febrer de 2012

Sphaerocarpaceae


Sphaerocarpos michelii Bellardi


Rosetes del tal·lus quasi arrodonides, amb lòbuls ascendents, amb nombrosos rizoides en la part central inferior. Gametòfit talòs no diferenciat en càmeres, format per un eix cilíndric i una làmina dorsal uniestratificada i ondulada , en forma d’ala, tal·lus anual, de 1 a 3 mm de diàmetre, dioics, els masculins molt més menuts, d’ aproximadament 1 mm, els femenins agregats en xicotetes rosetes de color verd clar, sense escames ventrals, coberts en quasi tota la seua extensió per involucres globulosos, uniestratificats de forma piriforme.
Càpsula sèssil i envoltada per una paret uniestratificada, absència d’elàters en la càpsula, que són substituïts per cèl·lules nutrícies que acompanyen a les espores al llarg del seu desenvolupament. Presenta un fruits molt rodons dels que rep el seu nom sphaera = rodó i carpos = fruit.
Espores en tètrades de 80 a 100µm de diàmetre, molt regulars, espinoses i sense marge membranós.

Podem trobar-lo a la localitat de forma abundant en els camps de conreus que envolten la Casa de Bonastre, aquests sòls es caracteritzen per ser argilosos i molt nitrificats, a més són sòls desproveïts de vegetació on apareixen com xicotetes taques arrodonides d’un verd blavós brillant en pegar-li el Sol.

dimarts, 7 de febrer de 2012

Quins són els reptes dels directors als centres educatius?


Síntesi de la conferència impartida pel Dr. En David Hopkins, professor emèrit de l'Institut d'Educació de Londres.

 

Pel que fa a la figura del director

• La funció del director ha canviat molt: cada vegada té més tasques per fer i més autonomia al centre, però també més responsabilitat sobre els resultats de l'alumnat.

• La formació dels directors no sempre és la necessària. Ser un bon professor no significa ser un bon director.

• No hi ha prou persones que puguin assumir tasques de lideratge. S'està produint un relleu generacional i les noves generacions no sempre estan disposades a assumir aquesta feina (consideren que no està ben pagada, que requereix massa dedicació i que fa difícil conciliar vida familiar i laboral).

Pel que fa al tipus d'educació

• Cada vegada més es necessita un aprenentatge més personalitzat. La responsabilitat dels centres és saber cobrir les necessitats de cada estudiant perquè done el màxim de si mateix. Els directors s'enfronten amb la necessitat de trobar l'equilibri entre el currículum comú que imposa el sistema educatiu i les aplicacions particulars en cada centre.

• Cal trobar un equilibri entre bons resultats i entorn saludable.

• S'ha de gestionar la diversitat, cada vegada més gran, als centres.

• S'ha d'aconseguir el progrés dels estudiants pel que fa a coneixements i també en valors socials.

Algunes línies que cal seguir per a aconseguir l'èxit

• Els centres haurien de formar líders entre el seu personal.

• Les polítiques de lideratge s'haurien de distribuir entre diferents membres del claustre de professors. El director hauria de compartir la responsabilitat delegant algunes qüestions en altres membres del centre.

• S'haurien de desenvolupar al màxim les possibilitats de les persones amb esperit de lideratge. Aquesta qüestió passa per la formació dels directors i per fer les tasques de lideratge més atractives, a més de donar eines millors per a la gestió.

• S'hauria de tendir cap a la professionalització dels directors.

Com ha de ser el director per a assumir el lideratge

• És l'únic responsable d'establir directrius conjuntament amb el seu equip triat. Ha de tenir una visió estratègica i saber com s'ha d'aplicar el programa en el funcionament diari del centre.

• Ha d'entendre a l'equip de persones que treballa al centre i ajudar-lo a desenvolupar-se.

• Ha de crear un clima de confiança dins del centre.

• Tot el claustre de professors/es ha d'estar compromès amb el programa de direcció que presente el director.

• Cal redissenyar l'organització del centre. S'ha d'acompanyar els estudiants en el procés d'aprenentatge i donar-los més autonomia i, al mateix temps, més responsabilitat.

• Els directors han de transmetre als seus alumnes les dades d'avaluació del nivell acadèmic de què disposen.

Algunes conclusions

• El lideratge del director al centre és bàsic perquè aquest assoleisca un bon nivell. Després de les hores de classe, el lideratge és el que determina més l'aprenentatge. Hi pot haver bons professors; però, sense un lideratge clar, no s'aconsegueixen bons resultats. El director crea les condicions dins del centre perquè la feina dels professors i professores tinga l'impacte desitjat.

• En els sistemes reeixits, els directors han sabut connectar els centres educatius amb l'entorn local. Els directors s'han d'implicar en les escoles adscrites i en la seua àrea geogràfica de recepció. Es per això que els centres han de ser més oberts i ha de col·laborar amb les escoles i altres centres(treball en xarxa per a aconseguir una millora global).

• Tots els directors fan servir les mateixes pràctiques de lideratge, però per a tenir èxit s'han d'aplicar segons les particularitats del centre, de l'equip humà que treballa en ell i del tipus d'estudiants.

• Hi ha un conjunt de trets personals que expliquen l'efectivitat del lideratge. Els bons directors no segueixen el patró de líder carismàtic masculí. Per contra, són gent de mentalitat oberta, optimistes, conscients del que fan.

• Quan un centre avança o supera un problema, els líders han de saber canviar les estratègies per a adaptar-se al nou moment.

diumenge, 5 de febrer de 2012

De tal buc, tal eixam


El genoma humà, és a dir, el conjunt de gens humans, venen empaquetats en vint-i-tres parelles de cromosomes diferents que heretem dels nostres pares, i ells abans els heretaren dels seus. Així qualsevol característica que estiga present en nosaltres, i a la vegada siga transmissible a la nostra descendència, constituirà el que anomenen caràcter hereditari. Aquests caràcters doncs, no són ni més ni menys, que l’expressió de la informació continguda als gens.

És a dir, el genoma humà, és una mena d’autobiografia escrita en un llenguatge genètic, on a poc que ho intentem, podem observar totes les vicissituds i noves adquisicions que han caracteritzat la història de la nostre espècie i els seus ancestres dels de l’aparició de la vida al nostre planeta fins el que som en l’actualitat.

Podem doncs parlar d’un gen, com la unitat d’expressió genètica, i per tant el genotip estarà constituït pels conjunt de gens d’un determinat individu, d’una determinada espècie, que baix la pressió d’un determinat ambient origina el fenotip, o conjunt de característiques observables en un individu.

Sovint i com podem observar, existeixen xicotetes i subtils diferències entre les versions materna i paterna de cada gen, diferències que ens expliquen, per exemple, el pèl agraït, llis, ros, castany, negre, etc. A la nostra descendència no li transmetem una sèrie completa, si no que en un procés anomenat recombinació, intercanviem fragments dels cromosomes materns i paterns, i es clar apareixen noves combinacions.

Pensem en algunes de les característiques que presentem, el color d’ulls, la seua grandària, el dibuix de la fenedura palpebral, etc. . Com podem vore un gen pot presentar diferents variants, aquestes s’anomenen al·lels i cada individu en té dos.

Si tots dos són igual, diem que l'individu és homozigòtic per a un caràcter concret; si per contra són diferents parlarem d'un individu heterozigòtic. Ara parlarem de la relació entre tots dos, és a dir, si s'expressen tot dos o, si ho fa un o l'altre.

Quan la presència d'un al·lel no deixe que l'altre s'expresse o manifeste, direm que el primer és un al·lel dominant (A), mentre que el segon és un al.lel recessiu (a). Per contra si tots dos tenen la mateixa capacitat per expressar-se parlem d'al·lels codominants.

Analitzeu aquest text d’Alexander Pope de l’obra , “Assaig sobre l’home”, en clau genètica, per lliurar-lo abans de finalitzar la unitat.

Altres formes supleixen a totes les formes que pereixen
D’un en un deixem de respirar i morim
Com bombolles en la mar nascudes de la matèria,
S’eleven, es trenquen, i a eixe mar retornen.
                                                                                                                                                      Alexander Pope

Bé, recorda el que hem treballat a classe aquesta setmana, tot el que necessites saber sobre l'herència biològica implica tres conceptes bàsics: gens, cromosomes i l'ADN, i la relació entre ells es  molt simple:
  • Els caràcters estan determinats pels gens.
  • Els gens estan localitzats als cromosomes.
  • Els cromosomes estan constituïts per ADN.
Per baixar el vocabulari de genètica i familiaritzar-te amb ell, fes un click damunt de els següents enllaços:

De la A fins a la C
De la D fins a la G
De la H fins a la T

Per fer problemes de genètica de 4t d'ESO, fes un click en:

Problemes de genètica 1
Problemes de genètica 2

dissabte, 4 de febrer de 2012

Collemataceae


Collema ceraniscum Nyl.

Líquen gelatinós de color negre, superficie que presenta com xicotetes excrecencies coraloides que es trobem densament apretades, a la vegada que separades, formant esquerdes que arriben fins el tal·lus i que semblen partir-lo, donant-li un aspecte fisurat quan està sec.
Generalment el podem trobar sobre roques calcàries humides on hi ha cert nivell d'humitat al llarg de tot l'any, els exemplars de la fotografia pertanyen a la població que podem trobar darrere de la Casa de Bonastre.

Teloschistaceae



Xanthoria polycarpa (Hoffm.) Th.Fr. ex Rieber

Tal·lús foliós de color gris verdós quan està a l'ombra i en llocs assolejats groc-taronja, aquest liquen, com es pot vore a la fotografia, es troba densament cobert per apotecis amb disc de color groc fosc fins a taronja fosc, de forma que no ens deixen vore als lòbuls que són molt menuts amb el marge crenulat i irregulars. Apotecis sèsils o curtament pedunculats, presenten un marge tal·lí ben desenvolupat
Podem trobar-lo en arbusts en nutrients enriquits, especialment en les branques petites en les quals es formen grups d'apotecis en les aixelles de les branques, cada vegada més comuna com un indicador de la deposició de nitrogen, en aquest cas marca una zona de pas de ramat.

Bacidiaceae


Squamarina cartilaginea (With.) P. James

Liquen format per escates parcialment solapadeas, convexes, verdoses, sovint amb apotecis de color ocre i plàns. Tal·lus de fins a 6 cm de diàmetre, format per escates més o menys imbricades, arredonides, convexes o irregulars, de superfície verd-olivàcia, de vegades més o menys blanquinosa, per la presència de pruïna, fixes al sòl per rizinohifes i rizinies ramificades. Apotecis en general abundants, al principi sèsiles, després més prominents, amb marge talí prim i disc ocre clar, a voltes ocre-marró, poc convex.

Al municipi podem trobar-lo sobre sòls carbonatats; també sobre la terra de les fissures de roca calcària, des d'on s'estén sobre la superfície rocosa.


Physciaceae



Physcia adscendens (Fr.) Oliv.

Xicotet líquen de tal·lus foliaci (2 a 5 cm) no pruinós, de color gris blanquinós, amb lòbuls ascendents, estrets i amb cilis, soralis amb forma de caputxó situats en la cara inferior dels extrems convexos dels lòbuls, aquesta cara es de color clar i pot presentar ricines també clares.
Podem trobar-lo sobre branques d'arbusts rica en nutrients i sovint ipreganada de pols, es el que solem anomenar escorces eutrofitzades.

A la zona del Forn de la Punta

.

Physciaceae



Physcia leptalea (Asch) DC.

Liquen de tal·lus foliaci , de poca grandària, color gris verdós amb lòbuls ascendents, presenta pèls en el marge d'aquests, sense soralis, i com es pot vore a les dos fotografies, amb abundants apotecis de color negre a marró obscur, sense pruïna, plans i en marge del mateix color que el tal·lús. Com podem observar es caracteritza per presentar el tal·lus no aplicat al substrat i cilis marginals.

Al municipi podem trobar bones poblacions a la zona del Pou dels Llauradors, es presenten sobre xicotetes branques de Rhamnus alaternus.