La cita del dia


“En els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement”
Albert Einstein

dimecres, 27 d’octubre de 2010

¿Noves o velles reivindicacions?


Com hem treballat aquesta setmana a les classes d'ensenyament i aprenentage, el professorat es troba en l’actualitat en un moment en el qual la societat els està reclamant una redefinició del seu rol.
La propia societat ha canviat, i amb ella l’alumnat, les famílies, la manera d’entendre l’educació, fins i tot el propi professorat, que veu com a necessari un canvi del seu paper en l’educació dels joves de hui en dia.

Però aquest canvi que ens exigeixen deu anar acompanyat d’una sèrie de mesures que des de fa uns anys han suposat el cavall de batalla reivindicatiu de gran part del cos docent dels centres de secundària.

Millora del prestigi social del cos docent i de l’escola com institució : en l’actualitat i des de fa uns anys, tant l’escola pública com els professionals que treballen en ella s’estan enfrontant cada dia més, a una pèrdua d’estatus social i d’autoritat, és a dir, estem veient com s’està desvaloritzant la seua funció.
L'atenció a la diversitat i la multiculturalitat: en aquests moments totes dues suposen uns dels fonaments sobre els que es sustenta la llei d’educació (L.O.G.S.E.), i què és el que ens trobem realment als centre? La falta de recursos adients per a fer front a aquesta situació: pocs recursos materials, poca dedicació temporal als grups, un menor nombre de recursos humans que altres anys i fins i tot, un nombre inadequat d’alumnes per aula.
Augment del nombre de conductes disruptives a l’aula i al centre: el que suposa un sobreesforç per mantenir l’ordre, una dispersió de l’alumnat en el seu procés d’aprenentatges, un augment de les actituds negatives i per tant una elevada taxa de fracàs escolar. Conductes disruptives a l’aula repercuteixen de forma negativa sobre aquells alumnes que motivats inicialment per la seua formació acadèmica no progressen com deurien fer-ho. Cal destacar que amés, aquest fet afecta també al professorat que no pot desenvolupar de forma competent la seua tasca, sentint-se cada dia que passa més insegurs a l’hora de resoldre els conflictes que sorgeixen diàriament a l’aula.
La devaluada funció tutorial o de formadors integrals: cada dia més els tutors/es són les figures més pròximes a l’alumnat, sobre ells recau la majoria de vegades les tasques de coordinar el procés d’ensenyament/aprenentatge dels seus tutelats, així com la relació centre/família. Però ara pensem, aquesta és una tasca primordial als centres de secundaria, que deuria estar molt més reconeguda, i a la vegada comptar amb una bona preparació pedagògica, a més del recolzament dels equips directius. Com que la majoria de vegades aquest fet no és dona, els professors tutors es senten, sols, i moltes vegades sense recursos , el que provoca que la majoria de nosaltres mostre reticència i una manca de motivació per fer-se càrrec d’aquesta tasca que pot arribar a ser gratificant i el punt de partida per a un bon funcionament dels grups.
La insuficient preparació com a professors/es de secundària: la major part de professorat que es dedica a l’ensenyament de secundària són llicenciats universitaris que han rebut molt poca o nul•la formació pedagògica, i menys formació didàctica en la seua àrea específica. Aquesta fet es tradueix en pors i inseguretats a l’hora de desenvolupar la seua tasca docent.
L'aparició de les TIC a l’ensenyament: hui en dia sembla que són la panacea, el que va a traure’ns de la meitat de problemes que tenim al centre. Si bé és cert que són un mitjà motivador per a l’alumne, no tots els professors tenen un bon domini d’aquestes per a introduir-les com un recurs didàctic quotidià, i que dir de la dotaciò econòmica dels centres per tenir les aules dotades d’aquestes.
La manca d'equips docents coordinats i estables:els projectes que funcionen, la majoria de les vegades ho fan perquè darrere hi ha un equip humà, capaç de creure en allò que fa i dedicar-li hores, però açò significa estabilitat de la plantilla i hores de coordinació per a aquelles persones que hi participen que deurien rebre a canvi un reforç per part de la institució.

Una vegada llegit el text anterior, fes un llistat de posibles solucions que podrien suposar un pas endavant per millorar cadascuna de les reivindicacions que s'han tractat.

Manuel Costa Talens


Manuel Costa Talens va nàixer a la localitat de Carcaixent en 1938 al si d’una família de professionals de la salut, el seu pare farmacèutic dels de tota la vida, d’aquells, que com diuen les persones majors del poble, coneixia tot tipus de plantes i preparava formules magistrals. De fet hui en dia i encara que fa anys que la farmàcia no pertany a la família, entre la gent major del poble, es coneix aquesta, com la farmàcia de Costa.
És llicencia en Farmàcia a la Universitat Complutense de Madrid on es doctora, és en 1981 quan guanya la càtedra de Botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de València. En 1987 es nomenat director del Jardí Botànic de València, des d’aquest mateix moment i amb eixa energia inesgotable que el caracteritza, encapçala la rehabilitació d’aquest, per recuperar-lo i situar-lo entre els millors del món.
Com a botànic, pense sense cap dubte, que ha revolucionat el món de la botànica valenciana, tant des del punt de vista de la docència, com des de la investigació. Encara que és especialista en vegetació mediterrània, biogeografia i bioclimatologia, podem trobar gran nombre de treballs sobre vegetació que no sols es circumscriuen al territori valencià, si no a qualsevol indret del món, fruit de les expedicions i campanyes botàniques que realitza.
La vegetació de les nostres terres valencianes, la fitosociologia i la biodiversitat han estat els seus camps de treball, aportant a la botànica valenciana un bon grapat de llibres, article, cites, ponències, etc., que són un llegat inestimable per a la nostra cultura. Fruit de la seua activitat rigorosa i desbordant, tenim la Vegetació al País València, llibre de divulgació científica, que constitueix un dels millors assaigs de divulgació de la botànica, de fet la seua obra ens ha servit a un bon número de botànics com exemple a seguir i, fita a alcançar, a la vegada que anava descobrint-nos la flora, la vegetació i molts indrets del nostre divers territori valencià.
Si clickeu sobre el títol d'aquesta entrada podreu llegir el "Discurs de la recepció de la medalla de la Universitat de València a Manuel Costa", com a reconeixement a la seua trajectòria universitària.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

¿A quina t'apuntes?


La història de la vida en la Terra, com la història de la Terra, comença de la mà del Sol, que constitueix hui per hui, la única font d’energia per a un gran nombre d’essers vius del nostre planeta. Vivim una època sense igual en la història de la humanitat, la població de la Terra, d’un poc menys de set mil milions d’habitants, segueix augmentant, però és clar que alguna cosa deu canviar abans que l’explosió demogràfica ens arrase.
Donat que tots els animals, incloent a l’ésser humà, depenen per al seu combustible de l’energia solar atrapada pels vegetals, qualsevol càlcul de quanta gent podem mantenir sobre la Terra dependrà, en última instància, de la quantitat d’energia que puga ser captada pel procés de fotosíntesi. Ha arribat l’hora de preguntar-nos, ¿fins quin punt podrem augmentar els aproximadament 520 000 milions de tones de carbono que s’emmagatzemen per any en la fotosíntesi? A més, per molt que ens esforcem en augmentar la superfície del planeta agrícolament productiva, o les espècies més efectives, no podrem duplicar mai l’àrea existent en l’actualitat baix cultiu, i més pensant que la millor terra i més fèrtil ja es troba cultivada.
Pensem en la següent dada que ens aporten els fisiòlegs vegetals sobre la productivitat al planeta, el procés de fotosíntesi que es dona en el si de les aigües marines i continentals representa més d’un 50% del total de la fotosíntesi a la Terra. La pregunta és evident ¿podríem cultivar algues nutritives en conreus marins?, crec que la resposta, es una qüestió directament proporcional al número de gent famolenca al planeta.
Així i tot, encara que augmentarem la productivitat al nostre planeta, aquest augment es veuria anul•lat per un augment irrestrictiu de la població humana. És a dir, per a què intentar esforçar-se en duplicar la producció d’aliments si en menys de 20 anys el guany s’haurà perdut per complet al duplicar les boques humanes que necessiten aliment?.
Pense que en algun moment la nostra espècie es deurà plantejar, quina quantitat de gent pot ser confortablement acomodada sobre la superfície de la Terra, i quins mitjans hem d’emprar per controlar aquesta quantitat.
La veritat és que aquesta hipòtesi de treball du lloc a una gran quantitat d’objeccions tant sociològiques, com polítiques, com ètiques; però del que si estem segurs, és que la població humana sobre el nostre planeta no pot continuar creixent com fins ara sense cap tipus de control.
Dues són les alternatives:
1.- Una caòtica i molt coneguda, jo diria que recurrent, la imposada per la fam, les malalties i els conflictes bèl•lics.
2.- Un altra d’una efectivitat menys dolorosa que passa per una regulació voluntària, plantejada i pacífica.

En les nostres mans està, i tu ¿a quina t’apuntes?

Ponderacions per a l'accès a la universitat 2010-2011


Si feu un clic sobre el títol d'aquesta entrada, podreu consultar les ponderacions de les assignatures de segon de batxillerat en la PAU per a totes les titulacions universitàries en les universitats que conformen el Sistema Universitari Valencià.

Per a saber més sobre la PAU, guies de la prova d'accés, horaris, criteris i examens LOGSE 2009-2010 i tota la normativa d'interés relaciona amb aquesta, fes un clic sobre la següent direcció:

http://www.uv.es/incorporaciouv/admissio/index.html

dijous, 21 d’octubre de 2010

VLC/Campus és des de hui excel·lent


VLC Campus obté hui dijous el segell de Campus d’Excel•lència Internacional (CEI), el que suposa 5,3 milions d’euros, la màxima quantitat concedida enguany, i que únicament han obtingut tres dels projectes que concorrien. El rector de la Universitat de València, Esteban Morcillo, ha expressat la seua satisfacció per aquest reconeixement, que ha volgut estendre a tota la societat valenciana.
Un total de 8 agregacions universitàries (d'un total de 22 presentades) han obtingut aquesta qualificació, mentre que altres 6 han rebut la qualificació Campus d'Excel•lència Internacional d'àmbit regional europeu (CEIR).
VLC/Campus ha dissenyat un pla estratègic de millora i modernització, basat a l'articulació dels seus millors recursos al voltant de tres grans eixos d'especialització que representen els àmbits de coneixement més potents de les tres institucions (UV, UPV, CSIC):
- Salut.
- Tecnologies de la informació i la comunicació.
- Sostenibilitat.
L'objectiu de VLC/Campus és crear veritables entorns de vida universitària integrada socialment en el seu districte urbà o territori, amb gran qualitat i altes prestacions de serveis, així com millores en sostenibilitat mediambiental (campus sostenibles i saludables).
Així mateix, es pretén afrontar reptes tals com l'atracció dels millors estudiants i investigadors i la competència per situar instal•lacions científiques i empreses d’alt valor afegit en els entorns dels campus universitaris.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

VLC/ Campus d'Exelencia Internacional




'VLC / Campus', el projecte conjunt impulsat per la Universitat de València (UV), la Universitat Politècnica de València (UPV) i el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), s'ha presentat aquest dimarts a Madrid davant la Comissió d'Experts per aconseguir el segell de Campus d'Excel • lència Internacional amb el convenciment que es tracta d'una proposta "potent i molt meditada"

Tots els documents del projecte de Campus d'Excel·lència, així com el vídeo que s'ha presentat aquest matí a Madrid, es poden consultar lliurement, sense contrasenya, clicant damunt del títol d'aquesta entrada./



http://www.vlc-campus.com

diumenge, 17 d’octubre de 2010

La necessitat d'un ensenyament més pràctic.


La necessitat d’un ensenyament basat en un contacte més directe de l’alumnat de secundària amb la realitat, ha anat rebent per part del professorat una resposta positiva, arribant a la conclusió que cal posar l’accent en les classes pràctiques. Una gran part de professors de Ciències de la Natura, a més de defensar-les verbalment, tracta de realitzar-les amb millor o pitjor èxit, intentant fer partícip a l’alumnat dels seu ensenyament.
Aquest fet sembla del tot lògic en la nostra àrea, al tractar-se tant la biologia com la geologia de ciències marcadament experimentals. Així i tot, la majoria de les classes pràctiques, insisteixen en gran mesura en aspectes més o menys descriptius, com ho són la sistemàtica, la morfologia y l’anatomia, incidint d’aquesta forma molt més en l’observació directa que en la interpretació experimental. Aleshores quan cerquem un recull de pràctiques, la majoria dels professors ens circumscrivim a:
1.- Identificació d’espècimens, ja siguen models de cristalls, minerals, roques, plantes o animals, i molt de tard en tard i per la nostra formació i el material de laboratori del que disposem, microorganismes i fongs.
2.-Observació detallada de l’aspecte extern o, altres vegades, sobre l’organització interna.
Aleshores si reflexionem sobre aquest fet, ens adonarem que sobre el funcionament, l’acció, els intercanvis, les relacions, el moviment, etc. que pot l’alumnat observar a la natura, en dediquen poques o quasi ninguna. Es per això que pense, que és aquest fet i no un altre, el que fa que les classes pràctiques es converteisquen en observacions aïllades, sense continuïtat i sense lligam lògic.
Per tant i tenint en compte el que acaben de dir, pense que cal evitar introduir als centres fragments de la realitat; aïllats a més, del context natural, el que fa que siguen sols fragment vius d’un altra realitat.
El que deuen perseguir unes classes pràctiques a l’àrea de Biologia i Geologia, és tractar a aquestes com a el que són, matèries experimentals on l’estudi dels éssers vius en el seu medi natural planteje el mateix tipus de problemes que apareixen en física i química. Sols així, l’alumnat treballarà de forma activa en les classes pràctiques, a la vegada que la major part de conceptes apareixeran després d’aquest treball experimental d’acord amb el mètode heurístic que defensem.
Cal destacar que aquesta no és una tasca fàcil, i que no sempre conta en estímuls, ni en facilitats, i que de vegades asusta al professorat, que ha rebut de forma majoritària una formació acadèmica de caràcter llibresc i dogmàtic, i que encara que presente una bona disposició, li costa trobar una base de treball sobre la que assentar allò que vol fer i canviar.

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Polygalaceae


Polygala rupestris Pourr.

Nom vulgar: orella de rata

Planta perenne, sufruticosa, llenyosa a la base, amb tiges prostrades o ascendents, pubescents. Fulles linear-lanceolades, més o menys coriacies amb els marges engruixits, de 1-3 mm.ample, amb marge revolut. Flors axilars, solitaries o en raims, curts, ales de 5-8mm,tenen un pètal molt dividit (laciniat) i presenten dues ales aplicades a la corol·la, són de color blanc verdos; amb banda medial verda i 3 nervis. Camèfit que viu a les escletxes de les pedres, sempre a llocs secs i calents. Té branques herbàcies relativament llargues cobertes de fulles lanceolades. Floreix durant la primavera fins l'estiu. Molt abundant a la localitat.

Ranunculaceae

Ranunculus gramineus L.

Nom vulgar: ranuncle graminoide

Es tracta d'una planta perenne de gran plasticitat morfològica que presenta tiges de 10 a 40 cm d'alçada, glabrescent amb arrels de base més o menys cilíndriques i engrossides, encara que en ocasions presenta estolons. Base de la tija voltada de fibres. Fulles la majoria basals, lanceolato-linears, enteres, paral•lelinèrvies. Flors grogues amb 5 pètals ovalats que presenten escames nectàries a la base, pocs carpels en el centre de la flor. Fruits en aquenis de 4,5 mm ovoides o obovoides amb una nerviació molt marcada, presenten un bec de 0,5 mm. Floreix de març a juliol. Al municipi podem trobar-lo en herbassar pedregosos i secs de tota la zona nord-est, formant part de pastures seques i matolls calcícoles aclarits sobre sòls superficials. Hemicriptòfit indicador d'alcalinitat que sol créixer en sòls pobres en nitrogen.

Que l’educació ens empare.


El treball del professorat als centres de secundària, és una tasca constant, silenciosa i de vegades poc agraïda, on els resultats no es veuen enseguida, tant és així, que generalment resulten invisibles per a un bon grapat de gent.
Res més lluny de la realitat, aquests professionals i el seu alumnat són el motor de futur, la via de transferència de coneixements a la societat . Es per tot això que des d’ací i encara que constatem, que anem avançant poc a poc, hem de ser crítics i defensar canvis profunds que intenten donar qualitat al sistema educatiu actual, en el que per sort o per desgràcia conflueixen, una crisi econòmica i un grapat de polítiques que no semblen apuntar cap a la millora de la qualitat de l’ensenyament.

Sembla doncs, que ha arribat el moment d’engegar la màquina de raonar i començar a treballar en conjunt, com a col•lectiu, tenint en compte allò que podem aportar al sistema cadascun de nosaltres. Pensem que molts són els reptes als que hem de fer front, alguns són nous però d'altres són vells coneguts:
• L’educació com una inversió de present i com una aposta pel futur.
• La forma d’enfocar la formació del professorat, què volem i què s’espera de cadascun de nosaltres.
• La formació en ètica ciutadana, actituds i valors, dins del concepte global de formació integral del nostre alumnat.
• L’estudi d’un model d’incorporació de l’immigrant, que siga capaç de conduir-nos a una societat multicultural on tots guanyem.
• La llibertat en el pas de l’observació a la intervenció dels equips docents dels centres educatius.
• El impacte de les noves tecnologies a les aules.
• El intercanvi i foment d’experiències d’aprenentatge, que ens ajuden a reflexionar sobre la nostra tasca a la vegada que a innovar sobre ella.
• La recerca de solucions col•lectives que passe per donar un major marge d’actuació, independència i autoritat als claustres de professors, vertaders motors del procés educatiu.
• Conjugar la cultura de l’educació primària i secundària.
• Estudiar nous models de mobilitat d’alumnes entre nivells, que ajuden i faciliten l’encaix al sistema educatiu.
• Abordar seriosament una reflexió sobre el paper dels pares i les mares als centres, superant tòpics, deixant-los participar en l’entorn educatiu però no en l’acte, evitant així part de la pressió que generen .
• La resistència dels centres i els professionals de l’educació per enfrontar els vertaders problemes, emmascarats la majoria de les vegades per una visió segada del paper que de nosaltres mateixos tenim en moment que ens ha tocat viure.
Aleshores, cal pensar que de tot el que hem dit, dos són els vectors primordials del canvi que poden corregir l’actual situació de l’ensenyament secundari al nostre país.
- Un augment pressupostari, i rigor en la utilització d’aquests fons públics, per adaptar-se a les demandes de la societat actual.
- Una activa militància dels professionals de l’educació, que han de lluitar per allò que fan, intentant garantir una educació pública digna i de qualitat, que a la vegada ens dignifique a tots i cadascun de nosaltres com a el que som PROFESSIONALS DE L’EDUCACIÓ.
En Salvador Piera i Gabardó